Donarem un cop d'ull als espais de comunicació que has estudiat: l'espai nacional, estatal i regional.En
primer lloc m'agradaria aclarir que quan parlo de l'espai de comunicació em refereixo a l'espai on arriba la comunicació. Diferencio tres espais: el nacional, que abasta tot el País Basc; el regional o autonòmic; i l'estatal, que es refereix a l'espai francès o espanyol. No he inclòs els mitjans de comunicació locals en l'estudi, ja que en si mateixos recreen aquest espai local; poden ajudar a la construcció de la nació, però l'espai que reflecteixen no és la nació, sinó el lloc.

Bé, ara veurem com es propaguen.
Els mitjans de comunicació més consumits són els que visiten l'espai estatal. Més del 80% de la població basca consumeix diàriament un mitjà de comunicació que li parla d'Espanya o de França, mentre que només el 35-40% consumeix mitjans que parlen de tot el País Basc. Per descomptat, el ciutadà pot consumir dels dos espais, no són excloents, però en el millor dels casos, l'espai nacional consumeix aproximadament un terç.

Què suposa això? Efectes importants. Euskal Herria és un territori que finalment imaginem, té una llengua, una història, una memòria, uns projectes polítics, etc. Tot això constitueix una nació. Però imaginem a una persona que ve de fora: no té basc, ni memòria d'aquí, no té un projecte polític nacional per a Euskal Herria, viu dia a dia en una ciutat i pot ser que vagi de vacances a Cantàbria. Quina és l'experiència diària d'Euskal Herria per a aquesta persona? Sobretot el que li donen els mitjans de comunicació, i sobretot l'imaginari d'Espanya o França, i el d'Euskal Herria és molt petit. Per tant, no existeix una nació basca basada en l'àmbit de la comunicació.

Això és greu de cara al futur.
Què és Euskal Herria? Tots aquests elements que acabem d'esmentar, però que cal alimentar-los tots els dies, en cas contrari, amb la velocitat que avui dia porta el món, canvien cada matí. La cultura es basa en la informació i la cultura en si mateixa canvia més ràpid que mai; i juntament amb les cultures, les ideologies, les visions del món…

Tenint tot això en compte, la imatge d'Euskal Herria va creixent o decreixent en les últimes dècades?
No tinc una resposta contundent, potser en algunes dimensions s'està enfortint i en unes altres s'està afeblint.

Es pot pensar això també en l'àmbit de la comunicació?
Sí. Per exemple, existeixen indicis que és possible reforçar el marc nacional de comunicació. S'ha aconseguit que EITB s'expandeixi a pràcticament tot el País Basc; els mitjans de comunicació en basc han sofert la crisi, però s'han mantingut i col·laboren en la consolidació d'aquest marc. També hi ha indicis negatius. Crec que la digitalització ens ha portat un gran retrocés: per exemple, fa 10-15 anys, la superioritat d'ETB entre els nens ha esclatat. En el cas de la premsa, la premsa nacional ha entrat molt més, la gent no compra El País, El Mundo o El Diario.es, però en internet es consumeix molt. Quant a l'opinió pública, abans el conflicte tenia molt d'espai i això ara ha estat ocupat sobretot per altres assumptes de l'Estat. En les xarxes socials és impressionant el fàcil que entra la informació i els acudits de l'Estat… No sé si anem cap endavant o cap enrere, però veig grans riscos.

Creu que hi ha percepció d'aquest risc en la societat, en les institucions, en la universitat…
Crec que no n'hi ha. Al llarg de dècades s'ha debatut molt de sobre la influència dels mitjans de comunicació i, per exemple, s'ha parlat de com en el franquisme de 40 anys no es va aconseguir eliminar el sentiment nacional basc. Però hi havia altres mecanismes d'autodefensa: la ideologia, la cultura forta… Avui dia aquests mecanismes s'han afeblit: la cultura i la societat són molt canviants, les cultures del món tenen cada vegada més similituds entre elles… i, per tant, jo crec que els mitjans de comunicació tenen avui més força.

Som un poble de milers d'anys, els romans han passat per aquí, els àrabs, la llengua més antiga d'Europa, Franco… i nosaltres sempre aquí. Ho repetim i no sé si no tenim massa confiança en això, és a dir, si hem resistit milers d'anys, creiem que podem sobreviure altres milers…

Tot això té un to mitològic avui dia… Es pot
escriure el passat, però el futur no està escrit. Avui som una nació, però demà? Prenent a tres milions de persones d'aquest territori, a vegades hauríem de pensar si som una nació.

Dius que els catalans han agafat al toro per les banyes en les últimes dècades. Què han fet?
Els catalans van veure des del principi que la comunicació és important. [Jordi] Pujol conta que al principi de l'autonomia havien de demostrar a la societat que van fer una cosa gran i que van tenir dues propostes sobre la taula: fer policia autonòmica o fer televisió. ``Pujol va dir clarament: la televisió. Aquí abans de la televisió van sorgir les Berroziak [precursors de l'Ertzaintza].

Els catalans van veure des del principi que necessitaven una forta xarxa de comunicació i d'aquí han vingut una forta xarxa de mitjans de comunicació social, la irrupció dels mitjans privats en el catalanisme, el consell audiovisual, la recerca… En la Generalitat sempre han tingut el tema en la presidència i no en la cultura. Entre altres coses, han situat la comunicació en el centre d'una estratègia nacional. En el primer govern de la CAB, va haver-hi una viceconsejería de comunicació fins a la creació d'ETB i ja està.

En la indústria, per exemple, sí s'han realitzat plans estratègics i s'han posat recursos. En la comunicació no s'ha realitzat cap pla d'aquest nivell. Amb això potser demà podem ser rics, però què serem: espanyols, bascos, globals… El que ens doni un caràcter de país no vindrà de la indústria, del tren, vindrà de la identitat, de la llengua, de la cultura, i per a això fa falta comunicació. Des de les institucions no s'ha vist la necessitat. Algunes persones ho veuen, però la política a favor d'això no s'ha desenvolupat.

Quins haurien de ser els pilars de l'estratègia per a construir l'espai comunicatiu d'Euskal Herria?
Primer, una política de comunicació consensuada entre l'Administració, la societat civil i el món privat. Les lleis de comunicació estan en tots els estats d'Europa, aquí no. I aquí sí que hem de mirar a la història, ja que aquí en el cas de la nació i en el del basc, gran part del que s'ha fet ha vingut de la iniciativa popular. Això no es pot descartar.

Avui dia la ciència-ficció sembla ser buscar la coordinació entre el Govern Basc i el Govern de Navarra per a desenvolupar les lleis de comunicació.
Fa poc Arantxa Tapia va dir que el TAV era estratègic des del punt de vista de la cohesió territorial. Jo vull aquest esquema també en la comunicació. Avui dia hi ha condicions per a fer passos en aquest camp en tota Euskal Herria. Faria falta un plantejament similar al de la creació d'Eusko Ikaskuntza i Euskaltzaindia fa 100 anys: “Som un poble i si no ens movem desapareixerem, per tant, necessitem unes institucions mínimes”. I amb el suport de les quatre diputacions d'Hegoalde es van crear dues entitats. Per què no es pot fer una cosa així en l'àmbit de la comunicació? Per què no una televisió del basc en tot el territori? Per descomptat, per a això cal superar la lògica partidista i pensar que aquests mitjans de comunicació han d'estar per sobre dels partits.

Poses especial atenció en la televisió. Per què?
Perquè és el mitjà de comunicació que més es difon en l'actualitat. Per descomptat, la premsa també és molt important perquè crea una imatge en les elits polítiques i culturals i això influeix en tota la societat, però el mitjà més potent per a arribar directament a la gent és la televisió.

Ja es pot veure ETB en gairebé tot el territori d'Euskal Herria.
Sí, però almenys té dos grans problemes: un, que poca gent ho veu i dues, que té al seu costat centenars de televisions, alimentant espais estatals i globals. Tenim ETB, però hem d'enfortir-ho. A més, només un mitjà de comunicació no farà res, hem de pensar la comunicació com un sistema. Avui dia molt pocs televisors aconsegueixen passar del 15% de l'audiència, però si sumes el treball de molts, el 80% reprodueix Espanya. Actuen com a sistema. Nosaltres tenim una televisió per a fer front a tot un sistema.

L'espai nacional és feble en comparació amb els altres dos i en aquest espai nacional som pocs els de basc: ETB, Euskadi Irratia, Berria, ARGIA, Hamaika… Estem
pagant aquesta falta d'estratègia de comunicació i estem pagant una mala política de normalització del basc. En la recuperació del basc, l'escola ha estat la gran aposta; el problema ha donat resultats de problema en el coneixement, però això no ha ajudat prou amb altres polítiques. L'escola ensenya i exigeix lleis –l'oficialitat–, però després què impulsa l'ús? A nivell social no s'ha fet prou, i aquí els mitjans de comunicació tenen un gran impacte.

Un lloc mereix un esment especial. Has estudiat el Gran Bilbao i la situació és complicada.
Molt dur. En el Gran Bilbao, el 30% de les persones que diàriament s'endinsen en l'espai nacional de comunicació i el 90% de les quals se submergeixen diàriament en l'espai estatal. En els últims deu anys, el percentatge de l'espai nacional ha perdut un 10%. Llavors, per a molts bilbaïns què és Euskal Herria si a penes es mouen de Bilbao La Gran i els mitjans de comunicació que consumeixen són d'àmbit estatal? És un problema comú en totes les capitals, però el més greu és que a Bilbao resideix un terç de la població d'Euskal Herria.

És possible construir una nació basca sense un marc de comunicació?
Crec que avui no. Si ningú tingués un espai de comunicació, nosaltres també podríem subsistir com a poble. Però estem envoltats d'àmbits de comunicació, tant estatals com globals, i davant això nosaltres no tenim res a fer. El mateix pot succeir amb l'Estat: és necessari l'Estat per a tenir un poble? Bé, si els altres no ho tenen, potser vostè tampoc, però si els altres ho tenen, vostè també ho necessita, si no li ho empassen. Molts Estats forts també estan preocupats pel marc global i estan prenent mesures.