En aquest calorós estiu de 2018, testimonis del caos aeroportuari: una dona que surt de casa (a Londres) i, 26 hores més tard, perd un parell d'hores de treball en la cua de la lost and found de Barcelona. Els pares i els fills que han passat dues nits a l'hotel, sense maleta de mà, per a arribar a Stuttgart des d'Amsterdam. En lloc de Bilbao, els que han aterrat a Vitòria-Gasteiz a les tres del matí i els han ficat en l'autobús. Hi ha dos taulells oberts per a quatre vols, i un nen de cinc anys ha aprofitat (qui sap quan ha començat el seu viatge) per a tirar la migdiada: 45 minuts als braços de la mare. El que no sap a quina porta ha d'anar per a arribar a l'aeroport i intentar agafar l'avió que fa la connexió amb un retard de cinc hores (a part d'ell, no té responsabilitat a ningú més).

Els treballadors tenen responsabilitats però no responsabilitats. La majoria dels passatgers no parlaran amb ningú que pugui arreglar res. Els telèfons no es responen i a l'hora d'enviar emails introdueix un error en la pantalla. Si arriben els donants, estaran dotats de paraules amables, i la indignació del viatger xoca contra aquest material de protecció impermeable. Els treballadors es poden imaginar com una flota amb gavardines high-tech sota un aiguat de pluja. Quant temps pot durar una persona sota aquest constant atac? Sí, sento pietat. Especialment amb els quals han de donar la cara en les finestretes. L'un o l'altre viatger perden els seus modals davant ells. També entenc això.

“Mai tornaré a viatjar amb Vueling!”. (O si és el cas, amb Eurowings). Sento el ressò de la frase del meu fill, que deia al meu amic: “Mai més jugaré amb tu!”. Quina és l'alternativa?

En el cel d'Europa, els vols han batut rècords en el que va d'any. Segons els pronòstics, el trànsit aeri augmentarà. També retards. La pujada dels últims anys ha estat conseqüència de la caiguda dels preus. Ens hem acostumat a poder volar. Famílies derivades de les biografies d'Erasmus o de la crisi financera, treballadors que viatgen per negocis i que es van de vacances. Som molts. Sabem que la democratització del transport aeri té conseqüències negres. Tots sabem i (gairebé) fem com que no tots.

“Què canviaria si jo no agafés l'avió?”. Posem en marxa tota la tecnologia disponible per a reduir les dissonàncies cognitives. És com amb mil contes que fem amb mala consciència. Fan falta conviccions molt convincents per a no caure en el joc.

Perquè, al fil del caos d'aquest estiu, he llegit a un investigador de mobilitat que és obligar la gent a moure's a això. L'exigència mínima és que els preus han d'augmentar obligatòriament. Que el cost ecològic cal pagar-lo i no premiar-lo com es fa. Aquest expert proposava com a mesura d'emergència la prohibició de volar entre ciutats alemanyes. No és molt, però cal començar per algun lloc. Convertint el tren en una opció real, en un pas més, fins a connectar les principals ciutats d'Europa. “Això és el que jo necessito: prohibicions i alternatives”, vaig pensar. Radical? Per què ens sembla que les solucions radicals no són una opció? Tenint en compte els retards, Berlín-Bilbao ho faria en el temps de Vueling, arribaria amb la maleta a la mà, sense produir emissions, i amb la consciència tranquil·la. Només no puc aconseguir tot això. “I perdre la llibertat de decisió?”. Crec que sí. Vull més regles (o altres) per a no tenir tota la pressió (moral) sobre mi. Probablement, també ho faran els treballadors de Vueling.