A partir de setembre no arriben a Donostia-Sant Sebastià els autobusos dels migrants i mentre el centre d'acolliment de Zorroaga està buit, catorze persones dormen en el gaztetxe. De fet, la ciutadania donostiarra i membres de diferents agents van crear la Xarxa d'Acolliment Ciutadà. En un primer moment es van adaptar al local cedit per Aralar, però als pocs dies es van posar en contacte amb els joves de Txantxarreka perquè el gaztetxe es convertís en un “espai segur” per a les persones desplaçades. Els joves van donar el seu assentiment i el 10 d'agost van començar a rebre als migrants en l'aeroport de Loiu.

L'objectiu del projecte és mostrar a la societat la passivitat de les institucions, denunciar la situació i pressionar perquè l'Ajuntament i la Creu Roja posin més recursos. Volen convertir el gaztetxe en un espai de pas i no a la casa de les persones desplaçades. De moment, el projecte s'ha dividit en dues fases: la primera, l'acolliment i la derivació de les persones migrants als seus destins i la segona, la derivació de les quals queden en Donostia per a l'obtenció del cens. El projecte ha estat desenvolupat per tres grups: Membres de la Xarxa d'Acolliment Ciutadà, joves de Txantxarreka i voluntaris que no acudeixen al gaztetxe.

Els membres del Gaztetxe van explicar des del principi que el Gaztetxe es convertiria en un espai d'acolliment, però no en un hotel, gestionat per persones desplaçades, organitzant torns per a la neteja o cuina, sempre amb l'ajuda de voluntaris i voluntàries. Ara tenen problemes per a cobrir els torns de vigilància i volen animar a la ciutadania a participar en aquests. A més de la vigilància, també estan en marxa els següents grups de treball: Grup de Comunicació, Grup d'Infraestructures, Grup d'Alimentació i Grup de Traducció.

En el gaztetxe s'ha notat el canvi. La gent que abans caminava encara no ha aparegut en el gaztetxe, però sí s'ha acostat molta gent que no anava. No obstant això, els joves han continuat amb les seves iniciatives: des de l'arribada de les persones desplaçades han realitzat un concert, una projecció de pel·lícula i una iniciativa dels Pirates de Sant Sebastià. A més, han realitzat diverses activitats amb els desplaçats: jugar a pilota, anar a veure els focs en l'Aste Nagusia, treballar junts l'horta del gaztetxe, ensenyar basc als nouvinguts i aquests als joves, cursets de natació, entrenar amb l'equip de futbol d'Antic-Luberri, participar en el concert solidari celebrat en Doka, rebre classes en l'EPA...

L'edifici propietat del Gaztetxe és de l'Ajuntament de Donostia-Sant Sebastià i està a punt de signar la concessió per quatre anys. Diuen que sí i creuen que aquest tipus de projectes donen força al jove.

Els membres del Gaztetxe opinen que el barri i la ciutat estan responent bé: Els pescaters de la Bretxa, per exemple, pugen el peix al gaztetxe tots els dissabtes i una cooperativa d'Oiartzun s'emporta les verdures. Un dels membres de l'assemblea de joves assegura haver desenvolupat "una petita família" i reconeix que hi ha persones que estan mantenint contacte amb els desplaçats.

Ja han estat disset les persones que han acudit al gaztetxe i s'han ofert més de 500 llits (moltes persones ho han repetit). Ara són catorze les persones que viuen en el gaztetxe. El que en un principi era un edifici de pas s'ha convertit per a alguns en una casa durant un mes. En el gaztetxe han estat vivint persones de totes les edats, però els protagonistes han estat dos: Sara (quatre anys) i Malik (any i mig). Marie Mar, de 33 anys i mare d'aquests dos nens, va relatar que l'inici del viatge va ser bastant senzill, ja que es va fer amb avió des de Costa d'Ivori al Marroc. En ser preguntat pel Marroc, ha arribat el moment més dur de l'entrevista. Només ha dit que va ser “molt difícil” i s'ha posat a plorar. Les persones desplaçades de la zona ens han mostrat un vídeo del Marroc: els que arriben fugint viuen en els boscos i si són interceptats per la policia els fan retrocedir uns 1.000 quilòmetres. És habitual que en aquest viatge d'anada i tornada la persona desplaçada trenqui la finestra de l'autobús i surt-te amb l'autobús en marxa. En el vídeo es veu a dues persones tirades en el sòl, després de saltar en marxa, en ser atropellades per un camió. Es veu una ambulància però no fa res per a ajudar als dos companys que estan en el sòl. Mali i Sara també van estar en els boscos del Marroc esperant que la seva mare es fes amb el vaixell. Mentre dormien, els dos petits s'havien fet a la mar. La mare es va posar malament en el viatge i va començar a vomitar. Sara desperta i veient la situació “morirem! Morirem!", va cridar. Les llàgrimes corrien de la petita maleta, però no va dir ni una paraula. La mare diu que Mali es “va traumatitzar” en aquest moment. Quan s'acostaven a la costa espanyola, la Guàrdia Civil es va negar a permetre el pas, van ser rescatats quan arribava la Creu Roja. Van aterrar a Cadis i des d'allí es van dirigir a Madrid. A Madrid van passar un dia amb una família d'acolliment i van viatjar a Bilbao després de dormir en l'estació. A Bilbao també s'anaven a dormir en l'estació d'autobusos, però un africà els va traslladar a la Creu Roja. Després van ser de Bilbao a Donostia-Sant Sebastià i després de passar els dies que els corresponien a la casa d'acolliment d'Ategorrieta, van acabar en el Gaztetxe Txantxarreka. Marie no té més que bones paraules per a la gent basca, ens ha considerat als bascos com a persones “de gran acolliment”, i també de gran respecte. Diu que els nens també han estat contents i una mica alterats, amb l'atenció de tantes persones. A pesar que no té intenció de quedar-se a Euskal Herria, el Govern Basc va activar el protocol i va portar als tres a Vitòria-Gasteiz. El treball de la Xarxa d'Acolliment Ciutadà i l'èxit de les protestes va ser que es van destinar a Vitòria-Gasteiz.