Plaza del Sol, Vila de Gràcia, Països Catalans Qui ha visitat Barcelona i no coneix aquest enclavament popular? Fa ja més d'una dècada, quan era adolescent, al costat dels amics, quan volíem descobrir mil i una nits de la meva ciutat natal, ens reuníem amb una multitud de joves que se socialitzaven en el nostre camí. A aquella hora era un espai lliure. Ens assèiem en el sòl, en cercle, xerrant durant hores, tocant la guitarra i agafant una cervesa… Però, ens agradava el gust –no sempre plou a gust de tots–, acabàvem molestant als veïns que volien dormir.

Conscients d'això, com nosaltres mateixos habitàvem els barris de la gran ciutat, vam aprendre a adquirir més atenció i dedicació. Intentàvem baixar el to de veu, ens retiràvem a una hora raonable… No obstant això, les hormones sempre guanyaven en contra de la bona voluntat. Va arribar el moment, ja no érem pioners, on la plaça es va anar omplint cada vegada més. A partir de llavors, la policia entrava en l'escenari a mitjanit, efectuant registres, espantant als contertulians i obrint passo als netejadors de serveis municipals que regaven el sòl. No podent asseure's en el sòl, el lloc va perdre el seu encant, no tenia sentit continuar recollint.

El temps ha passat. Al començament de la jornada d'estiu, vaig tornar a l'epicentre de la joventut: “Viu a Gràcia i deixa'm viure perquè la teva llibertat no redueixi la dels altres” o “Els teus crits s'escolten en veu alta dins de casa… En Gracià no et volem escoltar!”, grans cartells agitaven la meva consciència. Estan penjats en català, castellà i anglès a un costat de la plaça. És aquest últim idioma, el que més sobresortia l'última vegada que vaig passar per allí.

Durant aquest temps m'he adonat amb gran sorpresa que, quan plovia, el sostre que teníem per refugi havia estat llevat, que les baranes que utilitzàvem quan el sòl se'ns feia dur havien estat substituïdes per columnes d'acer penetrant i que en les escales que voregen la plaça s'havien col·locat tests per a evitar que ningú s'assegués. Pel que sembla, no contents amb buidar a la gent, han anat més enllà: han instal·lat una espècie d'aula de plàstic, una espècie de racó infantil, perquè estiguin incòmodes per a reduir l'ample de la plaça.

Aquest procés de transformació s'ha traduït en un canvi de residència dels veïns de tota la vida, ja que s'han vist obligats a mudar-se mitjançant l'eliminació de grans sorolls o, simplement, sense poder fer front a l'increment dels lloguers que ha imposat el procés de turistificación, s'han convertit en un obstacle. Els joves del barri no poden aprofitar la plaça, ja que en aquest parc temàtic no tenen lloc per a asseure's ni per a observar tantes decadències de modernitat. Ens han utilitzat per a construir un negoci a la seva mesura, expulsar-nos de l'espai públic. No obstant això, també jo em sento en part responsable.

En aquest món globalitzat, en el qual volar al Marroc és més barat que viatjar amb cotxe a Euskal Herria, quina és la nostra responsabilitat i el nostre compromís de no ser botxí d'aquesta situació? En certa manera, som responsables d'aquesta epidèmia de la qual som víctimes. És un hipòcrita, maleir als qui s'allotgen en habitatges turístics il·legals i viatjar a Nova York dormint en un Airbnb. Demanem un conveni digne d'hostaleria i descansem en la zona turística de Bali. Ens queixem que no podem estar tranquils en el racó més estimat de la nostra ciutat, mentre els treballadors i treballadores d'Instagram estiguin en condicions d'esclavitud, fins i tot ens passem tot el mes penjant fotos en Instagram, donant la ubicació de les platges “perdudes” que hem “trobat” a les illes gregues.

El viatge no és l'objectiu, sinó el camí que seguim per a arribar a ell. Perquè renunciem al nostre privilegi occidental de consumir experiències en paratges exòtics. Aprenguem a relacionar-nos amb respecte en els llocs que visitem. Quan buidem les nostres motxilles per a passar uns dies, estiguem segurs que no hem obligat a ningú a fer maletes per a tota la vida.