La primera novetat d'aquesta edició del Festival de Sant Sebastià ha estat el canvi de logotip. Ha provocat el lífting a la imatge corporativa del festival que es va presentar el mes de maig passat i opinions de tota mena, des dels quals començarien a cridar darrere del plàstic negre per a defensar la “Petxina de sempre”, fins als quals han aplaudit personalitzar la closca. I com sol succeir en aquesta mena de debats, sobretot en un moment en el qual la publicació de les opinions s'ha tornat més fàcil que pensar, de sobte, la meitat de Sant Sebastià i la quarta part d'Euskal Herria s'han convertit en experts en disseny.

Però més enllà d'aquest debat, que té una mica de recorregut, sorgeix un altre que, encara que menys atent, influeix més en el nom i l'essència del Festival: el festival dona pas a l'anglès en la nova imatge corporativa. Les sigles del “Sant Sebastià International Film Festival” apareixen ara en la seva meitat, SSIFF, tant en la web com en els cartells i altres materials informatius. Ha estat realitzat per a posicionar-se millor en l'àmbit internacional, encara que també hi ha un altre festival de cinema amb les mateixes sigles –Silver Springs International Film Festival–, i a més, a causa d'aquesta decisió, es perdrà la visibilitat que el nom “Zinemaldia” ha donat al basc durant anys, com han criticat diversos euskaltzales.

No obstant això, aquesta 66 edició serà la més basca de la història del Festival de Sant Sebastià a contrast. Més pel·lícules en basca que mai, catorze; i la seva presència no es limitarà a la secció Zinemira que té vocació de mostrar produccions d'Euskal Herria, encara que també en aquest apartat ha augmentat el nombre de produccions en basca.

El director Koldo Almandoz, entrevistat aquesta setmana, portarà a Oreina a la secció Nous Directors i sembla que la producció basca d'enguany serà la més important, amb el permís de Telmo Esnal Dantza, clar: la pel·lícula del zarauztarra es podrà veure en la Secció Oficial, encara que sigui fora de concurs. Amb aquesta decisió, el Festival de Cinema de Sant Sebastià revalida el canvi de política realitzat des de 2014 per a posar almenys una obra en basca en l'escenari principal del festival. Sembla que ens hem acostumat, però fins que fa quatre anys vam poder veure a Loreak i Lassa i Zabala en la Secció Oficial, el cinema basc va viure un desert de 25 anys a Sant Sebastià –abans que es projectessin els dies entre Ke d'Antxon Ezeiza, en la Secció Oficial de 1989–.

Començant a comentar altres becarrades de casa, el menú inclou el documental Gure oroitzapenak ere ez dit barkatzen, que recupera les aventures barojianas del mariner abertzale Lezo Urreiztieta, que repassa els capítols poc coneguts de la nostra història del segle XX, i el curtmetratge Zabiotia Muguruza torna a la secció d'animació Zabaldidi Canalundi.

Mirant per sobre de la secció oficial

Entre les pel·lícules que participen en la competició oficial es troben diverses pel·lícules que han passat pel festival de cinema de Toronto i algunes notícies que arriben del Canadà, per la qual cosa es poden avançar. Per exemple, High Life de Claire Denis pot cridar l'atenció. El veterà director francès ha realitzat una pel·lícula de ciència-ficció en la qual s'afirma que ha danyat el cinturó de gènere. En algunes crítiques es llegeix “l'experimental”; “el rar” en unes altres; “gairebé no puc creure que la pel·lícula existeixi”, ha escrit el cronista del diari The Guardian . A més, amb les estrelles Juliette Binoche i Robert Pattinson com a protagonistes, probablement també provocarà aquesta “altra” expectació.

Molts se centraran també en Beautiful Boy, del director de Felix Van Groening, tenint en compte que un dels protagonistes de la pel·lícula és Timothée Chalamet, que apareixia en Call Em by Your Name, que l'any passat va sorprendre a tothom. Aquesta història de pare i fill, no obstant això, ha marcat una temperatura més càlida en el termòmetre de Toronto. Com a L’homme fidèle dirigit per Louis Garrel: El fill del gran Philippe Garrel competeix amb el seu segon llargmetratge a Sant Sebastià, a més de dirigir també farà les labors d'actor i, encara que les crítiques que ha fet fins ara no són dolentes, sembla que li succeeix el mateix que el fill de Julian Retegi, amb el qual molts veuen les seves pel·lícules la frase “Aita zen”.

Altra de les previsions de la Secció Oficial és Angelo, del director Markus Schleinzer, que conta la història d'un nen nascut en un país africà en el segle XVIII, que va ser portat a Europa i utilitzat per a entretenir a la noblesa. Pel que sembla, la pel·lícula no es limita a denunciar les barbaritats comeses en el passat amb els africans, sinó que ha utilitzat formes originals de posar sobre la taula l'actualitat del problema.

Hi ha directors que repetiran en la Secció Oficial, com Isaki Lacuesta, guanyador de la Petxina d'Or de 2011. El director, nascut a Girona, recupera en Entre dues aigües a un dels personatges de la pel·lícula que va dirigir en 2006 La llegenda del temps. El japonès Naomi Kawase, que al costat de Lacuesta va realitzar l'intercanvi audiovisual In Between Days, tornarà al certamen donostiarra vuit anys després de la seva participació en el concurs: Vision està protagonitzada per Juliette Binoche, igual que High Life, de Claire Denis, però en aquest cas, en lloc de recórrer una trama espacial, la veurem en un bosc japonès a la recerca del seu passat.

Un altre dels treballs que crida l'atenció a priori en un concurs en el qual preval la temàtica i els propòsits és In Fabric, de Peter Strickland. Per una raó: ha volgut fer un thriller en un dels llocs més avorrits del món, un gran comerç.

Però amb les pel·lícules que competeixen pels premis del Festival, sempre és difícil fer previsions. En els últims anys hem vist a cineastes de renom que han presentat treballs que han fet que la seva carrera s'enfonsi; i a cineastes desconeguts que, després d'entrar per la porta posterior, han pujat a coll del públic i de la crítica al final del festival. I potser això és el que cal demanar a un festival de cinema, bo, al cinema en general, que posi en qüestió els límits del que es pot preveure.