Quina infància va tenir?
Vaig néixer a Guinea Conakry, un poble del país de Telimile. Hi havia escoles als pobles d'al voltant, no en la meva. La gent d'abans deia: “No manaré al meu fill a l'escola”. Els blancs, que era el més blanc, odiaven als blancs, com els blancs odiaven als negres. En el camp conreàvem arròs i alguns cereals. Al voltant de la casa blat de moro, iuca o patata. Érem una família pobra, menjàvem al matí i no sabies el que anaves a sopar. Tinc sis germans.

Una vegada vaig veure en el mercat els fruits del bosc. Vaig començar a anar al bosc a recollir els meus fruits i a vendre'ls en el Mercat. En cosir, vaig començar als 10 anys i fins als 15, m'acostava al mercat de la capital. Venia i comprava moltes coses. Dormia al carrer amb un amic. Després vaig començar a comerciar a Guinea Bissau. Viatjava fins a Gàmbia per a comprar roba i vendre-la a Guinea. Per al final havia fet alguns diners, però vaig tenir mala sort, em van robar els diners estalviats.

I et vas decidir llavors a anar-te?
Volia arribar a Angola, un poble ric. Durant aquest procés, l'amic d'un amic em va llançar “jo vaig a Espanya”. "A Europa! He canviat d'opinió, jo també em vaig”. Molts de nosaltres no li dèiem res a la família. Em va dir que anava a sortir en una setmana, que la pastera costava 600 euros. Li vaig dir al meu germà que anava a Gàmbia per mercaderies i me'n vaig anar al Senegal. Vaig pensar que era com agafar un autobús, agafar el bitllet i sortir.

Llavors va començar vostè una odissea terrible.
Així era: tu vols anar, cerques més gent que vulgui sortir, aquesta gent una altra gent... fins a omplir la pastera, llavors surts. Però sempre et diuen que sortiràs demà. I una vegada pagat, mai et retornaran aquests diners. Mai. A mi i a moltes altres persones ens van tancar en una casa envoltada de murs. Ens deien que no podíem sortir, que la policia ens detindria perquè no podíem agafar el paté. Però ens enganyaven. No coneixes a ningú, ni tan sols l'idioma. Havíem de donar-los els nostres diners perquè ens compressin el menjar i s'aprofitaven de la situació per a donar-los poc aliment per molts diners. Comencem a protestar i ens van portar a una illa. Però encara necessitaven més persones. Passem quatre dies inoblidables a l'illa [riures].

Quantes persones cabia en la pastera?
180, atapeïts. Aquests quatre meravellosos dies els passem a la “Illa Habitada”, així es deia. Aigua de la mar, menjar, zero. Ens van dir que abans d'embarcar cadascun havia de comprar la seva aigua, però en embarcar ens la van llevar tot. Ells ens donarien de tot. Pots creure o no, però no pots fer res. Si et diuen que no i intentes tornar no t'ho deixaran, perquè després uns altres no voldran viatjar. Et mataran. Ens van deixar unes ampolles d'aigua i un got. No havia mort ningú, però gairebé. A la mitjanit del quart dia ens arriben a la pastera i ens criden “ens anem!”. Si et quedes aquí et quedes.

I, finalment, de camí a Canàries.
Deu dies. No havia pegat ull en deu dies. Allí sí que vam tenir menjar i beguda, que ens havien robat en embarcar. Ells ens separaven. Era la primera vegada que viatjava per mar. Sabia nedar una mica perquè teníem un riu al poble natal. En el nostre cas arribem tots. Alguns van perdre el cap, no van parlar ni van parlar. No matar a ningú, però desaparèixer...

Van estar demanant ajuda als equips salvavides i no li ho van donar, no?La
vespra, la gent es va posar a pensar a tornar sobre els seus passos. Però el capità va dir que no. No hi havia suficient gasolina per a tornar, calia intentar-ho. La gent estava mig morta, i jo era jove i una mica millor. Aquella nit va trencar la pastera i va començar a ficar aigua. La mar estava molt orgullós. Vaig pensar que anàvem a morir. Era de nit, molts no s'havien adonat de res, mig morts mig adormits. L'últim dia, cap a les cinc de la tarda, albirem al lluny embarcacions i helicòpters per al salvament. No ens van fer cas, hi hauria uns altres que estaven sofrint més i es van dirigir a ells. No arribem fins a mitjanit.

En el moment de l'aterratge, a la disposició de la policia. 40 dies a Canàries i cinc a Madrid. D'allí vas ser tu només a Almeria, a les famoses mars de plàstic. Aconseguia treball?
Al principi no, després de tant en tant. Tomàquet, albergínia, pebrot. Ens pagaven entre 30 i 32 euros al dia [era 2008]. Quan no em van rebre, vaig anar als mercats i vaig vendre CDs. La gent ho comprava, però quan va aparèixer la policia un havia de sortir corrent amb totes les seves forces. Jo tenia por que si ho agafés amb CDs mai aconseguiries paper. Així durant un any.

I un any després, a Euskal Herria.
Em vaig dirigir a Vitòria a través d'un compatriota. M'arriba i em diu “anem a la Policia Municipal”. Jo, entre mi, “mira, sempre la policia!” [riures]. Em van portar a la Diputació, que és la responsable dels menors, al centre Zabaltzen. Vam estar dos mesos en el centre, d'aquí a Estibaliz. Allí, altres dos mesos, i finalment, sis mesos. Tots érem nois. Del sud d'Àfrica, algerians, marroquins, al voltant de 30. Despertar, desdejunar, anar a estudiar i tornar al centre.

Després va empitjorar tot.
No sé què va passar, crec que no volien que vinguéssim més i van endurir la situació. En complir els 18 anys van deixar de fabricar papers per a obtenir el permís de residència. I en el centre van començar a imposar-los greus sancions pels petits problemes. Per exemple, per demanar un major escalfament de la llet. Una vegada una educadora va voler pegar-me, però no ho vaig fer. Eren d'aquest tipus, no moltes vegades, però sí. Hi havia un educador que ens deia que feia karate, això sí que li agradava tocar.

Més endavant, el coordinador ens va cridar a l'oficina a tres de nosaltres. Ens va presentar uns papers que deien que no érem menors. Ens va dir que les va fer la Diputació, que havíem de signar. Nosaltres no, que teníem el nostre passaport legal, que la policia tenia la nostra documentació. Ell va respondre que la policia havia examinat les nostres empremtes dactilars i que havien comprovat que no érem menors d'edat. Tot era fals. Volia signar, portar els papers a la Diputació i fotre'ns. No sabíem llegir. No ho signem i després es va oposar amb duresa. Nosaltres també ens rebel·lem, tots. Ens van nomenar tres de nosaltres responsables de la “rebel·lió” i van voler imposar-nos un càstig molt dur: tancats en habitacions separades, completament aïllats durant tres setmanes. Llavors tots junts ens vam anar del centre.

El tema va adquirir una gran dimensió pública. Us va donar suport una xarxa d'individus i moviments ciutadans de Vitòria-Gasteiz.
Sí, ja ens coneixien. Alguns vam ser a l'església de Zaramaga, a tres mesquites, uns altres a cases d'amics o persones solidàries. Es van anar alguns dels quals tenien contactes a Barcelona o Madrid. Això és el que volien el centre i la Diputació.Després de quatre dies vam tornar al centre. Quant als papers, aconseguim que la Diputació comencés a complir amb les seves obligacions.

Fora del centre comença una nova fase. Tenia un permís de residència per un any, sense permís de treball. Per a renovar el permís, havies de presentar un contracte laboral.
És difícil d'explicar, però és habitual aquí. No tens permís de treball, només pot contractar-te algú que estigui disposat a contractar per un any. Si la trobes per miracle, et dirà: “Vindràs demà a treballar?”. No pots. Ha de fer un munt de tràmits que es prolongaran almenys tres mesos. Adeu...

Vaig buscar ocupació com un boig. Hi ha un munt de gent que et demana diners per un contracte. Més greu encara: pot ocórrer que no se celebri el contracte després del pagament, hi ha molts mafiosos. He conegut molts casos d'aquest tipus.

Quants treballs has fet des de llavors?
He treballat com a soldador a Vitòria, també en la neteja. He estudiat castellà, soldadura, pintura, electricitat, telecomunicacions i neteja. També he sortit a buscar treball a Alemanya i a Andalusia.

Com et trobes ara?
Tinc un permís de residència per cinc anys, que venç l'any següent. Espero que no tingui problemes per a innovar, en teoria, una vegada que hagi complert els cinc anys, amb el cens ja és suficient. En teoria, les lleis canvien... D'altra banda, estic bé treballant en el bar Hala Bedi, però poques hores. Busco més, sempre busco més.

Ha estat vostè una vida extraordinària?
La meva història és de molts de nosaltres. És l'ocurrència de moltes persones pobres: “Jo marxo, no tornaré fins a aconseguir alguna cosa”. Si hagués sabut el que anava a succeir, no hauria vingut. Però si li dius a algú “no et vagis, el 70% no passa”, et diu: “Bé, el 30% sí, potser soc un d'ells”. Cal arriscar, no és cert? I surten cap a Europa. Molts es donen la volta, no es crea, moren molts. Alguns porten cinc anys al Sàhara sense poder passar. M'han dit que el Sàhara és més dur que la pastera, molts es moren de fam.

Vols dir alguna cosa més?
Som persones normals. Venim amb la intenció de guanyar-nos la vida i trobem el que no esperàvem. Malgrat tot, resistim, lluitem. Aquí el racisme no s'expressa moltes vegades amb paraules, però sí que es nota. Em vaig asseure en l'autobús urbà i sé que no hi haurà ningú al meu costat. Jo en l'autobús semblo el rei, encara que estigui a la meva esquena, sempre tinc dos llocs per a mi [riures].

“He sofert de moltes formes, mai tant com quan la meva mare va morir”

Vas sortir a buscar diners per a ajudar a la teva família. Han passat deu anys...
Els que viatgem com jo, pensem: “Si aconsegueixes passar, podràs treballar quan vulguis, guanyant tot el que vulguis”. Arribem fins aquí i ens trobem amb una cara molt diferent. Jo veig el que hi ha, però la família continua pensant el que jo pensava abans: “Si arribes ja tens diners”. Per què ocorre això? Perquè, per exemple, si un noi aconsegueix treball i envia 100 o 300 euros al mes, perquè això és una fortuna. La família estarà bé, farà la casa... La gent només mira a aquest 3%. Ni als quals han mort en la mar, ni als quals no poden tornar després d'haver arribat, a la majoria. Alguns no aconsegueixen ni paper, uns altres sí però no treball, aquí envelleixen. Perquè no pots tornar amb les mans buides. Miri, porto deu anys. Els germans s'han casat, les coses han succeït. Sap el que em diuen? Que soc un babau. “Portes allí molt temps, ni diners, ni matrimoni, ni res”. Pensen que no he fet res per això no he aconseguit res. O que soc avar amb els diners, que el tinc, però que no el separo. Si no tinc diners, no crido.

En aquests anys també hi ha hagut algun fet espantós en la família.
He sofert en molts llocs i en moltes formes, però mai tant com quan la meva mare va morir. Em recordo d'ell tots els dies. Si ets allí, amb la teva família, pot ser més suportable, però si estàs fora... Un dels meus germans va voler venir, jo estava en contra. Mali va intentar entrar a Algèria i va ser raptat per uns tuareg. Es demanaven 3.000 euros a canvi de no matar. Es va passar la por, va ser torturat. Gràcies a l'ajuda de molta gent d'aquí i d'allà, avui dia està viu i lliure.

Les relacions no són fàcils, però hi ha xarxes de solidaritat.
Vivim situacions molt difícils. Jo, entre els meus paisans, tinc molt pocs amics, d'aquests que estan per al que vostè necessita. Això sí, coneixerem o no a un parlant de fula nouvingut i nouvingut no el deixaran al carrer, si hi ha un altre fulgor a prop. L'alberg temporal està assegurat, després haurà de realitzar el seu recorregut.

A Àfrica, el nostre llogaret, estem construint entre tots una escola, perquè encara no tenim escola. Els que estem fora i els que podem posem diners per al material, i els que segueixen al poble participen en la construcció.