La periodista Barbara Dreaver no oblidarà fàcilment la data del 4 de setembre, en el Teatre Arriaga de Bilbao. Va ser reporter de la cadena TVNZ de Nova Zelanda per a informar sobre el Fòrum de les Illes del Pacífic que se celebra a Nauru. Mentrestant, va entrevistar un refugiat afganès que no pot sortir de l'illa i va ser detingut poc després pels policies, que li van mantenir presoner durant hores i li van retirar el permís per a treballar com a periodista. Els periodistes han de pagar 5.800 dòlars per a poder treballar aquí.

No fa molt que es va saber que en una zona tancada de Nauru alguns dels centenars de refugiats que Austràlia té serrats van entrar en vaga de fam en la seva desesperació; alguns havien arribat fins i tot a l'intent de suïcidi. Els activistes de suport als refugiats van intentar introduir el tema en l'agenda del Fòrum de les Illes del Pacífic, però en va: els refugiats no poden ser esmentats. Fonamentalment, perquè Nauru, un dels països independents més diminuts del planeta, els considera la seva principal font d'ingressos.

La República de Nauru, amb 21 quilòmetres quadrats i una població de només 10.000 habitants, ha capturat en aquest petit promontori a 1.000 refugiats i sol·licitants d'asil que van intentar refugiar-se a Austràlia fugint de les guerres i violències remotes. No obstant això, Austràlia, en lloc de refugiar-se, els va portar a les illes de Nauru i Manus, aquesta de Papua-Nova Guinea. En el cas de Nauru, hi ha uns 400 presoners en una zona barrada i els alliberats que han passat grans no poden sortir de l'illa, condemnats a sobreviure com poden sense treball.

Segons l'informe difós per Amnistia Internacional sobre aquesta crisi humanitària, “nombrosos documents, així com experts de l'Organització de les Nacions Unides, han demostrat en aquest sistema que els presoners i sol·licitants d'asil d'Austràlia sofreixen tot tipus de maltractaments”.

Una de les principals fonts d'ingressos del Govern de Nauru és la indemnització que Austràlia li paga a canvi de quedar-se a casa. Però els que gestionen la presó es beneficien més que les autoritats: “El contractista privat principal –diu Amnistia Internacional- és Broadspectrum, que rep 1.900 milions de dòlars per un contracte de tres anys. Broadspectrum pertany des de 2016 a la multinacional espanyola Ferrovial“.

Però a Nauru les coses no sempre han estat així, la necessitat de convertir-me en el carceller d'un país estranger és una cosa nova. Va haver-hi èpoques més pròsperes aquí. Tan pròspers que Nauru va ser un dels països més rics del món en renda per càpita. No fa molt. Nauru ha passat de ser un paradís tancat a submergir-se en la mineria industrial i suposadament enriquir-se per a enfonsar-se després en el més dur desert post-industrial. I tot això en el curt espai de cent anys.

Els mariners occidentals que van desembarcar per primera vegada a Nauru en 1798 van quedar sorpresos per la bellesa de l'illa i dels seus habitants: La van cridar Pleasant Island, una illa agradable. A la fi del segle XIX es continuava vivint com centenars d'anys abans, tal com es mostra en les fotos de l'època. Però al principi XX.llaurin per a la Pacific Island Company, el geòleg Albert Ellis va observar que en el subsol d'aquest paradís llunyà hi havia fosfat.

Convertir el paradís en buit de pedrera

Pleasant Island aviat es va convertir en una gran pedrera en la qual el fosfat apareixia a la vista de les companyies australianes i neozelandeses explotades al llarg del segle XX. Durant aquest temps, Nauru va passar de ser colònia d'Alemanya a ser colònia de l'Imperi Britànic, després d'Austràlia.

Amb el boom de l'agricultura industrial, el fosfat de Nauru cobria els camps i camps d'Austràlia i Nova Zelanda. A pesar que en els millors temps es movia més de 100 milions de dòlars a l'any, només es retornava als nauruarras el 2% dels beneficis del fosfat de l'illa.

British Phosphate Commission va ser una organització ombrívola que va gestionar el negoci fins a 1968. Aquest mateix any es va aconseguir la independència de Nauru. El nou president, Hammer DeRoburt, va nacionalitzar el fosfat, creant per a la seva gestió la companyia Nauru Phosphate Corporation. La gran pedrera va continuar perforant el sòl i Nauru va arribar a convertir-se en un dels països més rics del món quant a renda per càpita es refereix.

Part dels beneficis del fosfat es destinaven a un fons d'inversió i l'altra part a finançar una vida cada vegada més tranquil·la dels ciutadans. Tot era gratis per als nauruarras, cap impost. Al no existir terres cultivables, l'agricultura era finita. Els pescadors van abandonar el seu treball. Per als treballs de les pedreres es van portar els obrers de les illes veïnes. Els nauruarras podien viatjar amb avió fins a Hawaii, Fiji o fins i tot Singapur. Es van importar els cotxes més moderns... amb bicicleta a una illa que només necessita un matí per a visitar-la!

Els fosfats de Nauru s'havien esgotat per a l'any 2000, eliminant 100 milions de tones de fertilitzants de 1921. Mancant un sou, els treballadors estrangers es van donar a la fugida. Mentrestant, el Govern va intentar buscar una alternativa econòmica, sobretot a través de l'acumulació de fons amb fosfat. Van fer estranyes inversions a l'estranger, grans avions, gratacels i històries que aviat es van convertir en un fracàs.

L'illa es va convertir també en un paradís fiscal, fins al punt de vincular-la a la màfia i a diversos escàndols de blanqueig de diners. Esgotades les possibilitats agrícoles, com si tractés d'afavorir l'emergència, Austràlia els va oferir ser carceraris dels immigrants que ell rebutja. El fracàs d'un Estat.

El 80% de la superfície terrestre, embravida per la cerca de fosfats, és una roca seca en el centre de l'oceà. Dels nombrosos arbres i plantes d'antany queda poc. Sense terres agrícoles i oblidant com es feia l'hort per part dels quals volguessin fer-lo. Com l'atur supera el 80%, alguns nauruarras han tornat a pescar.

En un viatge de la selva a la modernitat i posteriorment a l'infern post-industrial, les gents de Nauru han perdut la pau, la naturalesa, el mode de vida, el treball, la cultura, l'idioma... i la salut. L'esperança de vida dels homes és de 60 anys, la de les dones de 68. El 70% de la població pateix obesitat, el 40% té diabetis.

L'alimentació ha canviat radicalment: Com en moltes altres illes colonitzades del Pacífic, des de fa temps tot és en les cuines de Spam Nauru, aliments importats des de lluny, industrials, grossos i envasats. Menjar d'escombraries per a la gent low cost en una illa tan seca com l'escorça de suc de llimona espremuda.