“Els que avui som aquí coneixem àmpliament la condició humana de Periko Berrioategortua. Va ser un revolucionari exemplar a favor del poble treballador basc, i per això va sofrir les incomprensions, les detencions, la presó i la guerra bruta. Sempre va ser abertzale, vascófilo, independentista, socialista i solidari”.

Aquestes paraules van ser ofertes pel seu company i company de combat Juan Mari Arregi en l'acte de comiat civil celebrat en Amorebieta-Etxano el passat 8 de setembre. A l'acte van acudir, a més de familiars, els presos empresonats Xabier Amuriza i Mirin Amuriza, àlies de Periko; el seu amic Juan Mari Areitio i l'ex sacerdot Juan Mari Zulaika; així com representants de l'esquerra abertzale i de l'associació de presos i represaliats del franquisme Goldat. Un dels familiars va cantar amb la guitarra Txoria TXORI de Joxean Artze i Mikel Laboa, i en el documental sobre la presó sacerdotal de Zamora que està per estrenar també van llegir fragments de l'última entrevista de l'abat zornotzarra.

El fill del caseriu, des del moment en què es va posar la sotana, es va veure obligat a canviar l'Església per dins i a trencar les cadenes de la dictadura. Va començar la seva labor en l'Abadia d'Amorebieta-Etxano en 1960, quan 339 sacerdots bascos van publicar la seva coneguda carta. Primera multa, primer avís. Berrioategortua va decidir trepitjar el mateix sòl que la gent senzilla, ja sigui al costat dels vaguistes de les Bandes, ja sigui creant cooperatives de consum –La Zornozana va ser una de les arrels d'Eroski– o treballant com a esclau. El sacerdot va renunciar a la pensió de l'Estat i, com uns altres, es va veure obligat a això, davant la sorpresa dels feligresos.

L'any 1968 va ser especial. La mort de Txabi Etxebarrieta en Benta Berri (Tolosa) va causar un calfred i va posar en evidència que el règim no respondria amb candor. El governador civil va prohibir els funerals pel militant d'ETA i va enviar als pobles als agents de la Guàrdia Civil. Berrioategortua no s'arredró i l'església d'Amorebieta va romandre oberta. Va estar un mes i mig en la presó sacerdotal de Zamora; els seus ossos van conèixer llavors el que és l'humil de les parets de la presó. No seria l'última vegada. Va deixar el seu testimoniatge en la presó sacerdotal de Zamora (Txalaparta, 2011): un petit pati que durant l'estiu cremava el sol i feia un fred terrible durant el llarg hivern els va mostrar “la crueltat climàtica que amagava la presó de Madrid i del Vaticà”.

Segons Periko Berrioategortua, quan estaven a la presó, sentien més feblesa que força, però aquesta feblesa “aconseguia reunir-se”. Al novembre del 68, el tancament del seminari de Derio va suposar un apoderament col·lectiu entre els eclesiàstics bascos, entre els quals es trobava també ell. Fa mig segle que 80 sacerdots van reivindicar una Església pobra, lliure, dinàmica i indígena a través d'una acció directa. L'amenaça de José María Cirarda també va ser del tot correcta: “Amb tot el pes de la meva autoritat els dic que seria molt greu sembrar el pecat de la discòrdia”, va dir quan el bisbe franquista es va fer administrador de la seu apostòlica de Bilbao. L'excusa de la Concòrdia per a tancar l'orella a la repressió franquista i a les tortures.

Berrioategortua va sofrir una persecució en la seva pròpia pell: li van llevar el motor, li van cremar el cotxe, li van arrestar sovint i li van donar llenya. “El capità Hidalgo va fer el que volia amb mi, en part”, va reconèixer Mel A. Abans de morir al periodista Elustondo (Berria, 02-09-2018). Perquè Manuel Hidalgo Salas, el cap dels guàrdies civils de Guernica, va estar sempre en la presó: “En Bizkaia no hi ha ningú que no conegui a l'abat Berrio”, va dir una vegada a un dels detinguts.

En 1975, en ple estat d'excepció, es va començar a distribuir el butlletí clandestí Notícies del País Basc durant l'estat d'excepció gràcies al suport de molts militants i ciutadans compromesos. Hidalgo creia que el centre editorial de la revista es trobava en el Duranguesado, encara que es trobava a Madrid, i tenia al punt de mira la casa Casa Garatge en el barri Astepe d'Amorebieta. Allí vivien la seva parella Periko i Txaro Aranbarri, que ja havia abandonat l'Església, morta fa un any. Aquesta casa d'Astepe, a més de ser font d'informació, va ser un centre d'ajuda per als presos sacerdotals de Zamora, on l'aportació d'Aranbarri va ser fonamental.

Després de la mort de Franco, Berrioategortua es va submergir en el món de la premsa, participant i treballant en la creació del diari egin. En els últims anys de la seva vida es va centrar en la solidaritat i el compromís, en la defensa dels drets dels presos polítics, en la lluita contra la central tèrmica de Boroa i en la col·laboració amb nombrosos agents del poble, sempre amb un somriure en la boca.

“Durant l'última setmana a l'hospital –va explicar Juan Mari Arregi en l'acte de comiat– li ensenyava el telèfon mòbil per a dir-li que estava rebent moltes trucades i missatges de gent preocupada per la seva situació. I Perico sempre somreia amb afecte i gratitud”.