L'escrit de queixa enviat a les institucions i a l'Ajuntament de Sant Sebastià es va difondre en un whatsapp i en les xarxes socials. Aquí es va relatar detalladament el conflicte que van mantenir les germanes amb el juez.de la lectura del relat es desprenia que les germanes tenien experiència en la gestió d'aquesta mena de situacions lingüístiques, que tenien un discurs i una actitud determinats. Nerea Redondo va confirmar la nostra opinió quan parlem al juny: “Nosaltres vivim així. Fa dos anys participem en Egia Euskaraz Nahi Dugu. Vam fer un curs de TELP i ens van donar eines per a aprendre a viure en basca”.

Transcorreguts tres mesos, quin cos ha quedat?

Agredolç. Que en Donostia, en 2018, es produeixi una cosa així, és a dir, prohibir parlar en basca entre nosaltres és molt dur. L'equip organitzador, l'ATLÈTIC Sant Sebastià, va reconèixer el succeït i va dir que això no podia tornar a ocórrer. Per contra, l'equip de jutges de la Federació Guipuscoana de Triatló no va ser conscient de la intenció d'acceptar el succeït i prendre mesures respecte a aquest jutge. D'altra banda, vam fer el que havíem de fer, ho denunciem i vam tenir un gran suport.

Teníeu clar que ho denunciaríeu?

Quan acabem el triatló i ens vam adonar que estava desqualificat [per falta de respecte per part del jutge que li va treure la targeta vermella] li vaig dir a la meva germana:“Itziar, et recordes de com fa uns mesos, en un partit de futbol, amb l'àrbitre va ocórrer una cosa així?”. En la mateixa Petxina li vaig dir: “Això ha de sortir en ETB”. Volia dir que havia de fer-se públic i tenir una obertura.

Nosaltres vam posar la queixa en Elebide, en l'Observatori i en el Servei de Basc de l'Ajuntament de Donostia. L'Observatori, conscient de la seva gravetat, el va fer públic. Nosaltres parlem amb l'associació de basca Bagera de Donostia i ells ens van dir quins camps teníem per a denunciar. Perquè no és gens fàcil.

Què no és fàcil?

Per a començar, quan reps una resposta d'aquest tipus, el més fàcil o habitual és passar al castellà. Una altra opció és enfrontar-se, discutir. Vostè decideix denunciar-ho, ha d'escriure una queixa, ha de saber a on dirigir-se, ha d'estar preparat per a rebre mitjans de comunicació, en el nostre cas per a reunir-se amb la Federació i amb l'Atlètic... No tothom té capacitat per a fer-ho, no té recursos, pot ser que no tingui temps o ganes.

I necessites protecció. Nosaltres sabíem on anar. De seguida vam tenir el suport de Bagera, del món del basc, i també del món de l'esport.

És la primera vegada que ha tingut un conflicte d'aquestes característiques?

Algú pot demanar-li que ho faci en castellà o que li digui que en aquest moment no hi ha possibilitat de fer-lo en basca, però una prohibició així és la primera vegada, sí! Si va tenir aquesta actitud amb nosaltres, va tenir la mateixa actitud amb més de 300 esportistes que érem allí.

No estan acostumats al fet que els bascos es plantegin cara a cara, per la qual cosa el que nosaltres hem fet és una falta de respecte.

Van mantenir el basc i vau tenir una actitud molt treballada.

Nosaltres vivim així. Abans de dos anys estic convençut que passaria al castellà, no en la conversa entre les germanes, però sí amb el jutge. Ara sí, però llavors no hauria tingut encesa el llum.

Et refereixes a la iniciativa Egian Euskaraz bizi Nahi Dugu que vau fer en 2016 en el barri d'Egia de Donostia. Per torns, es van comprometre a viure una setmana en basca.

Per a preparar aquesta setmana realitzem el curs de TELP que ofereix Emun. Per a mi va ser un canvi terrible. Vaig canviar de vista i em va donar les eines. Vam fer la primera reflexió: viure en basc suposa cansament, empipament, dificultat, treball doble... Llavors, què és el més fàcil? Pas al castellà. En la segona reflexió parlem dels prejudicis, com jo decideixo qui sap basc i qui no; pel color de la pell, per la indumentària, per l'edat... Després ens van donar eines per a mantenir el basc al carrer. Tranquil·litat per exemple: “Tranquil, no ho saps? Jo t'ajudaré. No saps parlar, però ho entens?”. També vam aprendre a manejar l'empipament, i el major descobriment va ser acostar-se a la gent somrient, un es va calmar i l'altre també.

L'après durant el curs l'has portat al carrer en aquests dos anys.

Comencem el curs tots els que el vam fer. El primer que em vaig dir va ser: “Ja veuràs en quina salsa entraràs a partir d'ara!”. Doncs bé, no vaig tenir cap mala experiència. Portava la xapa del “Ahobizi” en el pit i els explicava el que estàvem fent. Els vaig explicar que no era el meu dret, sinó el meu desig, i la gent ho entenia. No és així, ara record que vaig tenir una mala experiència. A un li vaig explicar tot i em va dir que no li interessava.

Però, en general, la gent agraeix molt compartir la seva experiència amb ell, donant-li l'oportunitat d'acostar-se al basc. L'empleat de la botiga anterior [Estem en Tabakalera] és de l'Equador. Vaig començar a parlar en basc i ell em deia en castellà: “No sé res!”. Li vaig preguntar: “T'ajudaré”. Avui dia acudeix al programa de Barri per a persones immigrants, ja sap els números, i utilitza salutacions i salutacions per a saludar a la gent. S'adona que hi ha un idioma, el d'aquí, i que ofereix oportunitats. Tenim aquest problema, la gent té el basc com un obstacle, no com una opció.

Arriba l'Euskaraldia. Vosaltres vau tenir molt mala experiència en aquell triatló de Donostia. Què els diries als que pensen participar?

Si avui fos el 23 de juny faria el mateix. El que farem a Euskal Herria al novembre i desembre és un repte increïble. Fa dos anys, quan acabem l'experiència d'Egia dèiem: “Si això es fes en tots els pobles d'Euskal Herria?”. Era un somni. Quan vaig saber que s'anava a realitzar l'Euskaraldia se'm va posar la pell de gallina. Crec que és un gran pas en la nostra propietat lingüística. Dèiem onze dies, però a la dotzena no ho oblides, la bombeta et queda encesa. Estic segur que aquesta experiència tindrà una base sòlida en el desenvolupament del llenguatge. Perquè l'oficialitat de la llengua, el treball que fan les institucions, els textos en les dues llengües… Sí, però viure en basca… no. És un clic. Un clic, però amb les eines a la mà. És a dir, abans d'Euskaraldia es realitzaran cursos com TELP que vam fer nosaltres en Egia. Què és fàcil dir, “durant una setmana viurem en basca”, però això es fa? Necessitem eines.

Fins al 23 de novembre tindrem un treball estupend per a comptar a la gent el que és Euskaraldia, animar a la gent i acostar-nos. Sempre presentant el basc com a opció. A mi em sembla més adequat parlar de dret propi que de la possibilitat que tenim tots d'utilitzar el basc.

Els rols de “Ahobizi” i “Belarriprest” són un invent genial. Simplement no se li diu: “Parla en basca!”. És una proposta concreta i a més se't donen eines per a aquest joc.