Què feu en la revista Resum Llatinoamericà?
Seguim els processos de lluita a Llatinoamèrica, les resistències, les denúncies… L'edició principal és a l'Argentina, però també es publica al Brasil, Veneçuela, el Perú i Cuba, amb variants locals. És un instrument de debat, de lluita, perquè és un moment molt difícil. A Llatinoamèrica, l'extrema dreta avança amb el seu rostre més cruel. La veritat és que avui dia és una agència de notícies que parla de tot el món.

Com va sorgir la idea de fer un documental sobre les dones cubanes?
En temps de crisi vaig conèixer Cuba, en 1993. Abans era un apassionat de la revolució, però em va commoure molt aquella dura època. Com s'enfrontaven a l'escassetat. Vaig començar llavors a fer un seguiment de les dones de Cuba, a través d'una excel·lent feminista d'allí. Es tracta d'Isabel Moya, morta al març d'enguany, però també apareix en el documental. Es coneix poc des del punt de vista del feminisme cubà, hi ha una perspectiva general, masculina, però Vilma Espín, Celia Sánchez i Haydée Santamaría no són tan coneguts fora de Cuba, ni els assoliments feministes de la revolució. Vaig pensar a fer un documental per a donar a conèixer aquesta realitat.

Què ha aportat la revolució a les dones cubanes? És una pregunta del documental.
Sí, i la resposta és clara i contundent, me l'han donat tots els entrevistats i els que m'han trobat a l'atzar al carrer: “La revolució ens ho ha donat tot. Què seríem si no fos per la revolució”. Educació, alfabetització, estudis, oportunitats laborals, igualtat, dignitat, cultura, esport...

En l'àmbit familiar, no obstant això, el masclisme segueix present.
Sí, i cal aclarir que això és intrafamiliar. En el Parlament ja són el 49% les dones, en la universitat i en la ciència suposen el 60%, però referent a cultura, símbols i rols familiars el canvi és més difícil.

Des del començament de la revolució també hi ha hagut una gran evolució.La
visibilitat de l'homosexualitat s'ha treballat molt, per exemple, el Centre Nacional d'Educació Sexual, dirigit per Mariela Castro, ha treballat molt en els últims 30 anys per al reconeixement del col·lectiu LGTB. No em sorprendria que en el projecte constitucional que ara es debat s'acceptessin matrimonis del mateix sexe, perquè la societat està preparada per a comprendre-ho.

A l'Argentina, en canvi, tenen una situació totalment diferent, l'avortament està prohibit.El
Senat està ple de dinosaures, aquestes senadores dretanes… La gent està molt enfadada amb l'Església, estan obsessionats per salvar als fetus i prefereixen continuar matant a les nenes en els avortaments clandestins. S'ha creat un moviment d'apostasia que es caracteritza per un mocador taronja.

l'Argentina-Cuba està molt unida, més enllà de Guevara.
Chek ha marcat a les generacions de revolucionaris argentins, creant un vincle històric. En 2006, quan Fidel Chávez va visitar l'Argentina, 50.000 persones es van acostar a la universitat per a visitar-la. Com a mostra d'aquesta connexió, una vegada, estant a Santiago de Compostel·la, vaig trobar un grup de dones en un parc. Em van acomiadar i, sentint que venia de l'Argentina, em van donar una targeta perquè la hi fes arribar a les Mares de Maig. Vaig portar el missatge i ells van gravar el missatge per a retornar-lo a Cubana.

Com és la situació a l'Argentina?És un
país sense govern, hi ha un govern d'extrema dreta, però ens el mana el Fons Monetari Internacional. Hi ha una situació molt greu, em recorda a la de Grècia. Els ministeris comencen a desaparèixer cruelment, l'ensenyament, els hospitals...

Com han reaccionat els argentins?El
mitjà de comunicació hegemònic ha fet una gran feina per a adormir a la gent, perquè no tingui sentit, per això han votat aquest Govern d'extrema dreta. Els sectors lluitadors estan molt baixos, però tenim la necessitat d'unir-los, com van fer els cubans. Això és el més difícil i aquesta és la lliçó que ens ha donat Cuba, la de la unitat.

Ha passat en gran manera l'era dels governs d'esquerra. Quin és el balanç crític que fan des de la talaia de Resum Llatinoamericà? Han estat
uns governs progressistes, avançats per Chávez, però que no han radicalitzat degudament les seves polítiques i que s'han vist esborrats del mapa i han negat qualsevol tipus de discriminació. En el cas de l'Uruguai, Front ampli s'ha desplaçat a la dreta, s'han arribat a acords amb multinacionals i s'ha deteriorat l'educació pública, fins i tot a Nicaragua. Ens queden tres fortes batalles revolucionàries: Cuba, Veneçuela i Bolívia. Al Brasil s'ha retirat Lula, amb la finalitat que no es presenti a les eleccions. La situació és greu, perquè el capitalisme mata, destrueix als pobles i fa tot el que necessita per a aconseguir recursos.