Papua Nova Guinea és travessada d'est a oest per una serralada alta. En els seus dos vessants es troben pujols i valls tancades, i allí, les tribus que durant milers d'anys han viscut aïllades, donen fama de diversitat cultural i lingüística a aquest territori. En aquesta serralada viu una palmera del gènere Pandanus: Pot capturar uns 30 metres de longitud, donant abundants rams de fruita cuita en forma de pinya. Mengen aquest gra cru cuit, i diuen que té un sabor semblant a la nou de la pecana nord-americana. És un fruit gras que es recull per a fams i celebracions i s'associa als antics ritus. Pel que sembla, en l'última Edat de Gel ja pujaven de la mar a les muntanyes per a recollir aquest fruit. Les expedicions es van convertir en actes de caràcter ritual, la qual cosa va suscitar el sorgiment de llenguatges ocults.

La recollida del pandanus mesquí té un llenguatge especial. Les seves tribus, quan entren a la muntanya, deixen a un costat el llenguatge corrent. Creuen que es malgastarà la collita si s'empren paraules del llenguatge comú en les expedicions de recol·lecció. Per contra, utilitzant el registre de “pandanus” o el nivell, s'espantaran als mals esperits i als enemics, i evitaran els danys que pugui sofrir la collita. En tota Papua Nova Guinea, les llengües dels clans i tribus canvien i es converteixen en llengües “pandanus” diferents per al bé de la collita.

Karl J. El lingüista retirat estatunidenc Franklin va arribar allí en 1958, i en aquest article de 1972 va publicar el registre “pandanus” de la llengua kewa: “A ritual pandanus language of New Guinea”. Ell mateix deia que els vilatans consideraven que tot l'entorn estava ple de gossos salvatges i que el seu principal guardià era l'esperit Kita-Meda. Amb un llenguatge que ell no coneixia, els deixava tranquils en les expedicions de les setmanes que es feien al mont Giluwe als fruits de pandanus. Franklin diu que és un llenguatge funcional per a sobreviure a la muntanya.

El lingüista australià Andrew Pawley va explicar el registre “pandanus” del clan kalam: no és un temor a l'esperit, sinó que es recollia per a garantir la qualitat de la collita. Les paraules amargues, salades, buides i quotidianes relacionades amb la humitat en la recol·lecció de la collita són tabú.

Màgia, art... S'ha dit de tot per a definir aquests registres. És també una manera de limitar el territori, perquè el que no domina el registre, no podrà apropiar-se de la muntanya ni dels seus fruits.