El bertsolari sol triar on triar en l'Aste Nagusia de Bilbao, si es tenen en compte les habituals actuacions que s'organitzen tots els dies en la plaça de Santiago i les que fan les comparses aquí i allà. Per a buscar l'equilibri entre els quals apareixen sobre l'escenari, la comparsa Mamiki va portar a tres dones al programa feminista de les festes: Iratxe Ibarra, Oihane Perea i Jone Uria. El sol de la tarda, la música llunyana de les altres txosnas, els moviments dels i les naixents... els tres van ser capaços de gaudir d'una bonica actuació en un ambient inusual per als bertsos, a les ordres d'Hissar Mendiguren, que va posar el tema a punt.

Els bertsolaris van comentar amb freqüència els pros i els contres de la festa, ja que els temes van obrir el camí per a això. Per parelles, Iratxe Ibarra es va decantar per l'Aste Nagusia i Jone Uria va assenyalar els motius per a queixar-se. En el següent exercici, Ibarra se sentia indecís sobre la tabola o no, i tenia al cap a Uria, un angelet, i a Perea, un diable. “Si vols ser, mamà, no t'acostis a Oihane”, li va dir Uria. Però el diable va demostrar la seva capacitat de persuasió: “Ja saps que en l'infern hi ha moltes txosnas”, va arrodonir un dels versos. Un exercici en el qual van oferir un bonic intercanvi per a la satisfacció del públic.

L'autor va donar als bertsolaris un sobre sorpresa, un d'aquests que es venen en les festes i l'altre en les festes. A Ibarra li va tocar una pistola de plàstic, a Perea li van caure unes enormes ulleres habitades i a Uria un perruquer de colors. Les ulleres habitades podien donar molt a parlar en una sessió feminista, però van treure més partit a la pistola. Perea es va recordar d'una pistola d'aigua per a rentar els polls, mentre que Uria, creient que era una pistola de boles, va dir: “És pilotari Iratxe i ull/ sí que mana les boles més lluny amb les mans”.

L'humor i la burla van ser els grans ingredients del programa, per exigències de context, però Uria es va prendre un buit per a la serietat, en solitari, prenent amb un nen de cinc anys per sobre de la pell d'una dona immigrant venedora de festa en carrer. El toc reivindicatiu va arribar amb el segell de la Vall. Amb motiu del 40 aniversari de l'Aste Nagusia, en el paper de Marijaia, va defensar el model festiu popular: “Vull 40 anys més per a seguir així/ dir el que vulgui i fer el que vulgui”.

La sessió organitzada per Mamiki va ser feminista, però no feminista. Perquè és feminista, de per si mateix, que les dones es posin en escena per a treballar temes de tota mena, ara amb humor, ara reivindicant. No obstant això, desgraciadament, encara cal recordar la petició de comiat d'Ibarra: “Com sabem, el carrer festiu és nostra i la nit també”.