Pelotari, esportista… Què et creus?

Últimament hi ha molta gent que em diu pilotari, però jo em considero esportista perquè sempre he estat en el món de l'esport. He competit en futbol i pilota (pala i mà), però em moc en la muntanya, en piragua, en l'esquí… Faig molt esport.

Quan i amb què va començar?

Vaig començar a jugar a futbol sala amb 6 anys, en Usansolo, amb nois. També vaig fer un assaig amb la pilota, als 8 anys, però el vaig deixar immediatament després de provar-lo. Vaig continuar jugant a futbol sala amb nois, i després vaig començar a jugar a pilota rajo amb 9-10 anys, alternant tots dos. Vaig començar a jugar a futbol amb noies majors de 14 a 15 anys i amb 17 vaig deixar la pilota a mà.

Perquè sí?

No, ho vaig deixar amb una pena terrible. L'esport que més m'agrada és la pilota a mà i era. Ho vaig deixar perquè no podia seguir. Caminava amb nois, i fins als cadets vaig estar molt bé, però vaig començar a notar una gran diferència en els cadets i en els juvenils ja era insuportable. Com no es feia res per a les noies i era l'única noia en aquesta època… Ho vaig deixar amb la pena de Crist i vaig continuar jugant.

Per què t'agrada tant la pilota?

M'agrada el que em dona el joc. Sacsejar la pilota em produeix un gran plaer, i a més em serveix per a esplaiar totes les meves tensions i ràbia. M'agrada un munt com s'aconsegueix el punt en el joc, com es guanyen els partits, m'uneix un munt: has de desplaçar als teus rivals, manar-los lluny, i després crear un buit per a acabar el punt. Cada punt és un repte, cada partit és un repte, jugues molt diferents cada partit i cada punt, contra qui jugues, com estàs… Això m'uneix.

Quan vas tornar a la pilota?

Vaig deixar la mà als 17 anys i als 19-20 vaig començar amb la pala. Vaig caminar en pala durant 6-7 anys.

Hi ha més possibilitats que les dones juguin a pala?

Sí. Les noies que caminàvem a mà havíem de deixar-ho tard o d'hora, perquè no hi havia competició per a noies, i si estàs amb nois arriba un moment en el qual no pots competir, no pots. I et condueixen a la pala, perquè hi ha competicions en pala tant en trinquet com en frontó. En els últims tres anys, no obstant això, he caminat de mà.

Ha canviat la situació?

En els últims tres anys ha canviat moltíssim, és increïble, i és que una persona i una federació es van encarregar d'impulsar la pilota a mà femenina. La Federació Biscaïna i Iker Amarika, organitzador de l'Emakume Màster Cup, van començar a impulsar en Bizkaia, i en Larrabetzu es va crear un club de dones de pilota rajo, el primer en el txoko. Aquí va començar tot. Des que Iker Amarika va crear l'Emakume Màster Cup i comencem a sortir en televisió, ha estat un boom. En tres anys s'ha fet el que no hem fet en 30 anys, la qual cosa no s'ha fet a favor de la pilota rajo femenina al llarg de la història. Estan per sobre de 120 pilotaris, cada vegada venen més, cada vegada hi ha més noies en edat escolar, i si seguim així serà genial. En tres anys s'han donat molts avanços.

A més de practicar esport, va cursar estudis relacionats amb l'esport: ha estudiat educació física. Què li ha aportat això com a esportista?

La psicologia de l'esport em va portar un munt. Quan era més jove, no tenia el cap tan ben estabilitzada, no controlava molt bé les meves ràbies i moltes coses dins de mi, no canalitzava bé tota aquesta energia, i a través de la psicologia de l'esport vaig aprendre a canalitzar o transformar tot això d'una altra manera, i fins i tot a tenir un major control mental. A mi això m'ha ajudat molt en el món de l'esport. Avui dia quan m'entra molt ràbia o no estic jugant bé, intento donar-li la volta i canviar-la, i això ho he après amb l'experiència, però també amb les tècniques de psicologia esportiva.

Quan ha tingut vostè que guardar el cap fred?

L'any passat vaig estar a Colòmbia en el campionat del món d'one wall. Per a mi era una nova manera d'actuar, jo no ho faig, i abans d'anar al campionat del món vaig estar a València amb les seleccions d'Euskadi i Euskadi, i aquí em van ensenyar com es juga a Europa i a Amèrica, perquè nosaltres jugàvem a la basca i és molt diferent. De tots els llocs que em van donar llenya a València, vaig perdre tots els partits, i en canvi, quan vaig ser al campionat del món, després de passar per lesions i moments molt complicats, em vaig llevar tota la pressió. Res més arribar, en el primer partit, vaig torçar el turmell, però m'era igual, vaig seguir, tant a punt, jugant. Vaig guanyar als que em van donar llenya a València: a mi em sembla que estaven més febles de cap, encara que eren millors tècnicament i coneixien millor l'esport. Tinc clar que vaig guanyar no per la tècnica, sinó pel cap. Cada vegada anava a fer cada punt tan bé com sigui possible i a donar-lo tot, i això et fa guanyar.

Què és one wall?

És un joc de pilota. Ve d'Irlanda i està molt estès a Europa i Amèrica. No té res a veure amb la pilota basca, tot és diferent: instal·lacions, la pilota en si, la manera de fer els punts, la manera de colpejar, de posar les cames, el moviment de la mà, com s'agafa l'espai…

Va ser el colombià el primer campionat del món?

De pilota a mà, no de pala. Vaig estar en Palan a Xile en 2005. Per a un pilotari és gran el campionat del món, el més gran, ja que en els Jocs Olímpics encara no s'inclou la pilota basca com a esport oficial. L'experiència de 2005 va ser immensa, el millor que un esportista vol viure. Però, això sí, vam anar quatre pilotaris bascos amb la selecció d'Espanya.

Els de la selecció basca em van cridar per primera vegada fa dos anys i l'any passat em van cridar per a anar al campionat del món. No ho esperava. A més, vaig estar a punt de deixar l'esport per una lesió d'esquena i quan em van donar aquesta oportunitat va ser una cosa vital, ara o mai, i volia aprofitar-ho de ple. He tingut molt poques ocasions de jugar a pilota rajo, i jo soc una dona en la plaça, m'agrada jugar davant de la gent, m'agrada ensenyar. Potser no m'han tornat a cridar, i vaig pensar: ara haig de demostrar el que fins ara no he pogut demostrar. Ho vaig fer.

Ha esmentat la lesió de l'esquena.

Sí, encara la tinc. Va ser el primer gran cop als 20-21 anys, em va sortir la primera hèrnia discal i vaig passar moments molt durs. Tot ve d'un accident de moto, una moto em va donar un cop, em va trencar el peu i, pel que sembla, em va causar una lesió a l'esquena. I fa dos anys que estava escalant un gran krak. Sabia que tenia alguna cosa de greu. Avui dia em dormen les mans tots els dies, estic amb vertígens, marejos… És molt dur com a dona esportista, perquè ningú ens coneix, anar a l'asseguradora, perquè per això tenim un segur i no haver fet ni una prova. Aquí et fa venir ganes de plorar, de deixar l'esport: Què estic fent aquí per la pilota, després tinc una lesió, pagament el meu segur i no em fan ni una prova! Per fi, el metge de família em va fer la ressonància, li dono les gràcies per un munt de coses, i quan va veure els resultats es va sorprendre que era la d'un home vell, no un jove. El lesionat tenia nou vèrtebres. Vaig estar 6-7 mesos en un centre esportiu privat, pagant diners, reforçant l'esquena i prenent to, i sembla que li vaig donar la volta, i de moment continuo jugant a la pilota, però sempre haig de controlar el meu cos i el que faig.

Atendiendo a la situació de les dones esportistes, quines són les necessitats més urgents?

Cal distingir diverses coses. D'una banda estan els esports d'equip: futbol, bàsquet, handbol… Aquests esports estan estructurats, tenen entrenadors, responsables del club, clubs, campionats de tot l'any… En el cas de la pilota a mà, l'esport escolar sí, però l'esport federat encara no està ben estructurat. Ho estem fent pas a pas, i jo trobo a faltar aquesta estructura: un entrenador, un preparador físic, horaris d'entrenament, tres entrenaments setmanals, físics i tècnics… Això no ho tenim en la pilota de dones, i jo ho vull, vull entrenar tres vegades a la setmana, amb un entrenador, amb un preparador, i competir cada cap de setmana, a la província, a Euskadi i fora d'Euskadi. Això és el que falta. Podríem dir que la pilota a mà és un esport minoritari i hi ha una diferència molt gran entre els esports minoritaris i els principals. En els principals esports, no obstant això, hi ha una gran diferència entre dones i homes: en els recursos econòmics, en els materials, en la repercussió en els mitjans…

Quines mesures haurien de prendre's sobre aquest tema?

Polítiques dels últims anys: donar més eco en els mitjans de comunicació, crear i estructurar clubs femenins... I començant per la pedrera, des de petit. Estan fent una bona feina. En aquests vint anys tot ha canviat molt, i jo crec que aquest és el camí a seguir. I després, les institucions han de fer costat a l'esport femení. Avui dia s'està regulant tot, per exemple, per a rebre subvencions cal impulsar l'esport femení, i aquest tipus de polítiques són de gran ajuda per a les noies, en cas contrari seguiríem com sempre. Anem pel bon camí, encara que vagi molt a poc a poc.

És membre del grup EMAK. Què és EMAs? Com va sorgir?

Es va crear EMAs entorn dels anys 2011-2012. L'Àrea d'Igualtat de l'Ajuntament de Donostia-Sant Sebastià va elaborar un diagnòstic sobre la situació de l'esport femení en Donostia-Sant Sebastià en tots els àmbits: esport escolar, oci, federat i d'alt nivell. Jo vaig participar com a esportista. Ainhoa Azurmendi, membre de l'Assessoria Esportiva Vento, va ser la dinamitzadora i pensem a crear un grup i continuar impulsant l'esport femení. Ens ajuntem cinc o sis dones, esportistes o no, i comencem a organitzar activitats: sortides de muntanya, sortides de piragüisme, fòrums de cinema… Avui dia continuem en marxa, però amb una altra estratègia: parlem amb les federacions esportives perquè aquestes federacions fomentin l'esport femení per separat. Per exemple, així han sorgit els projectes Dona surfista i Dona piraguista, que han tingut un gran èxit. La dona surfista és una dona que està fent surf amb cent i escaig dones, en la piragua hi ha moltes altres…

Apareix en el curt Pilota Girls. Em pots explicar què és Pilota Girls?

Sra. Ho va fer el grup Polaroiska, són dues dones de Bilbao: María Ibarretxe i Alaitz Arenzana, dos fragments d'artistes. Em van cridar en 2012, volien fer un vídeo i tenir com a protagonista a una dona pilotari, perquè van fer un gran treballo sobre la pilota per al Museu Etnogràfic i es van adonar que no hi havia dones pilotaris, i llavors es van posar en contacte amb mi a través d'un amic.

Què apareix en ell?

És un curt de cinc minuts en format de videoclip. Sembla que estem fent parcour, i no jugant a pilota, perquè no juguem en el frontó, l'home no és protagonista… És protagonista una noia, i en lloc de jugar en el frontó és a la ciutat de Bilbao, en la Gran Via, en els bancs, a les botigues, en els autobusos… El vídeo vol trencar estereotips i el missatge és que joc a pilota per sobre de totes les coses, perquè m'agrada, i per sobre de tots els límits. I això és el que jo he viscut tota la meva vida en el món de la pilota, tot és davantera. Jo vull jugar a pilota, no em donen recer a casa, m'és igual; soc una noia, m'és igual; no hi ha competició femenina, m'és igual: jo vull jugar a pilota. I continuaré jugant a pilota.