Per què el Sàhara?

Carlos Martín Beristain sempre s'ha interessat per la situació del poble sahrauí i per la vulneració dels seus Drets Humans. Ha realitzat molts viatges al desert i ha rebut nombroses entrevistes orals. La majoria d'ells estan recollits en el llibre L'oasi de la memòria. Va descobrir algunes fosses comunes, amb una ubicació bastant precisa. Com el lloc es troba en la zona alliberada, es va començar a estudiar la possibilitat d'exhumació. En aquella època el nostre equip ja tenia experiència amb els jaciments de la Guerra de 1936. Ens vam anar allí per primera vegada, al juny de 2013.

Heu trobat els cadàvers de les persones executades. En quin any els van matar?

12 de febrer de 1976. És una data molt important, ja que Espanya va retirar les seves tropes el 27 de febrer, és a dir, que en el moment de la seva mort eren espanyoles amb caràcter general. Des de 1957 el Sàhara era la província espanyola, com pot incloure Guipúscoa en el document d'identitat d'un ciutadà o ciutadana del sud basc, en el seu propi estava escrit el Sàhara Occidental. Això serà molt útil en el moment de portar els fets a la via judicial.

La llei de descolonització del Sàhara va ser publicada en el BOE oficial d'Espanya el 20 de novembre de 1975,…

El mateix dia de la mort de Franco, imagina't… Aprofitant que Franco i el propi franquisme estaven malalts, van començar els moviments per a acollir el Sàhara: pel nord Marroc i pel sud Mauritània. El rei de l'època, Hassan II.ak, va posar en marxa la Marxa Verda a l'octubre de 1975. Es tracta d'una suposada columna de civils que es preveu instal·lar al Sàhara Occidental. La feblesa de l'Estat espanyol es va posar de manifest i les terres van començar a envair. Però la del Marroc era una falsa propaganda, perquè al costat dels civils van entrar l'exèrcit i la policia en els territoris sahrauís. A més d'entrar, van cometre greus violacions dels drets humans, segrestos, assassinats, tortures… També van bombardejar alguns llocs, com Tifariti, la ciutat en la qual treballem o Oum Dreyga, que avui es troba en la mateixa muralla. En aquest context es van produir els citats assassinats, aprofitant la deixadesa dels espanyols, sense cap mena de control.

La ubicació exacta de les fosses va ser donada per un testimoni, quina història hi ha darrere?

Aquesta persona era pastor i quan era nen va ser detinguda per soldats marroquins, juntament amb uns altres, que es trobaven en el lloc. Sent tan jove, un soldat, per pietat, li va donar l'oportunitat de sobreviure “Gora el Marroc! Visca Hassan!”. El nen el va fer i el soldat el va amagar en el camió sota una manta. Des d'allí va escoltar les detonacions i sabia on estava el lloc, en Amgala, molt prop de la muralla que havien aixecat els marroquins. Aquest nen avui és adult i ell ens va portar al lloc on estaven els cadàvers.

La muralla que has esmentat no és molt coneguda…

És la segona muralla més llarga de la història construïda per l'home, per darrere de la de la Xina. Amb més de 2.700 quilòmetres de longitud, el Marroc va crear el Sàhara per a separar a l'ocupat del Sàhara lliure, entre 1980 i 1987. Està custodiat per milers de soldats i és un terreny minat, encara avui dia els artefactes estan mutilant a molta gent. Els nens beduïns són els més afectats. Després d'això vam fer el nostre primer treball. No confiàvem massa en els soldats marroquins, per això ens vam anar disfressats amb les robes que vesteixen els pastors nòmades mauritans. Trobem sis cadàvers, dos d'ells nens de quinze anys, la identificació dels quals va ser molt fàcil mitjançant documents.

No obstant això, una vegada preses les mostres, les enterrem de nou. A uns dos-cents metres de distància hi havia una altra fossa amb els cossos de les dues persones. Tenien el carnet d'identitat espanyol, per la qual cosa la seva identitat era clara. Les mostres i l'ADN van assegurar que aquestes dues persones eren les mateixes que les documentades. En total, vuit persones han sortit al carrer i vuit han estat identificades. Pels forats que tenien en el crani i en diverses parts del cos, vam poder demostrar que els van matar a tirs.

Potser havien estat fugitius?

Probablement eren beduïns, nòmades, que s'havien escapat de l'ocupació a Algèria, en direcció a Tinduf. Es van trobar amb una patrulla marroquina i així van acabar. En un segon viatge també trobem els cadàvers de dos combatents en el lloc anomenat Fabret Leguian, la qual cosa ens ha permès concloure que es va tractar d'una baralla per la quantitat de municions que trobem voltant. Lamentablement no hem pogut identificar-los. Però hi havia un altre que estava prop d'ells: Va morir en 1976 i va ser trobat en 2013.

Ha esmentat el Sàhara Lliure, quina és la situació administrativa actual?

Els sahrauís estan repartits en tres territoris. Alguns es troben en campaments prop de la ciutat de Tinduf, són refugiats i viuen fora del seu país en terres algerianes. La terra sahrauí té dues zones ocupades, sota el comandament del Marroc, i Lliure, controlada pel govern sahrauí. La muralla, de Nord a Sud, a la qual abans he al·ludit, s'interposa entre si. Hem fet el nostre treball en la zona lliure entrant des de Tinduf. Sabem que en la zona ocupada hi ha més fosses però no hi ha res a fer de moment.

Quant a organització i infraestructura, no serà fàcil dur a terme aquest tipus de treballs.

Nosaltres treballem a través dels membres d'AFAPREDESA (Associació de Familiars de Presos i Desapareguts Sahrauís). La documentació la tenen ells mateixos i s'identifica amb les dades que contenen. Ells són els que ens porten escortats a les fosses, ja que coneixen millor que ningú aquesta zona. Treballar tècnicament és més fàcil que aquí [al País Basc], només cal llevar la sorra. Però com els cossos estan bastant buidats, moltes vegades no estan sencers, se'ls ha emportat el vent o els hi ha espatllat algun animal. No obstant això, la sequera ha mantingut els ossos en molt bon estat i la metodologia ha estat l'habitual, l'arqueològica.

Què fan amb les dades rebudes?

Documentem i elaborem informes. Estan lliures i a la disposició de qui ho desitgi, ja que la nostra intenció és ampliar aquesta informació el més possible. Però no sols això, els sahrauís, amb el seu informe a la mà, van denunciar els assassinats en l'Audiència Nacional espanyola, i el jutge Pablo Ruz va citar a Carlos Martín Beristain i Pako Etxeberria perquè prenguessin declaració. Amb tota aquesta informació, i gràcies a les exhumacions, es va dictar una sentència contra onze càrrecs militars marroquins en 2015 i, en l'actualitat, hi ha una ordre de detenció a tot el món. La base és la vulneració dels drets humans contra alguns ciutadans espanyols. Aquí està la veritat judicial.

Heu tornat al juny de 2018, heu trobat la mateixa situació?

Vam tenir notícies d'altres tres fosses i decidim tornar. La situació ha estat diferent: en cada fossa hi havia un cos d'una persona i les tres eren dones. La primera d'elles la trobem en Meheires, molt prop d'algunes haimas, en aquest cas també va ser detectada pels pastors. Es tracta d'una dona de més de 30 anys, que a penes tenia objecte, sinó que era la cremallera d'una camisa. El segon estava en Amgala, amb el pèl fora de la superfície, però aquest tampoc tenia objectes a prop. El tercer, molt prop de la fossa que traiem en 2013, era una dona major i li trobem penjolls, collarets, penjolls, moltes granadures, un flascó de colònia i monedes amb imatges de Franco de 1, 5, 25 i 50 pessetes de l'època. Total 690 pessetes. Era una fortuna en 1976 i demostra que no va ser un robatori.

Pensen retornar-ho?

Si no es troben més fosses, no, però estem en mans d'AFAPREDESA. No obstant això, un altre dels objectius d'aquest últim viatge ha estat la formació dels d'allí. Pako Etxeberria els ha ensenyat tècniques forenses i Laura Pego ha desenvolupat l'àrea jurídica i també han après tècniques per a la realització d'entrevistes orals. La idea és que ells puguin fer aquest treball sense ajuda externa. Perquè es desenvolupi com a poble, cal fer passos amb aquestes petites coses.

L'assumpte del Sàhara sembla immòbil.

El Sàhara és un dels conflictes més petits que existeixen actualment a Àfrica, si tenim en compte el nombre de persones i els recursos materials. En els mitjans de comunicació el tema també està descartat, quan les visites dels nens d'estiu no ho fan aparèixer. Tenim Congo, Sudan del Sud, SOMÀLIA, Mali, islamisme, migracions... D'aquí la política internacional i el risc que s'oblidi de l'ocorregut al Sàhara Occidental. La seva lluita té un gran suport material, de cooperació, però políticament no es pot fer res sense ajuda externa, i en aquest terreny la posició del Marroc és molt forta, no sembla que hi hagi cap solució sense passar per aquí. Hi ha alguns moviments, però sembla que el tema durarà molt.