6 de juliol. Comencen les festes de Pamplona. A tot arreu hi havia carrers sencers. En una cantonada sostinguda per un banc públic, uns joves parlant. Parlen del no. Una pregunta: És no dir que sí?

La preocupació és clara: saber com actuar en les festes que comencen. Perduda, o venuda, la passió sexual en els dubtes entre l'acabat d'estrenar i les bones pràctiques. En la kalaka d'adolescents, fins a l'arribada de la senyora madura al seu pas –rajo vermella en el pit, complement obligatori en l'uniforme dels santfermins–.

Pausa forçosa. I després, apartant-me d'ells, els nois van xerrar animadament, fent l'esmorzar.

No sé si ells van treure conclusions, però em van fer germinar la llavor d'un dubte: estem bé?

Des del 6 de juliol, he pensat molt en aquell dia. Les notícies i les protestes entorn de les agressions sexistes sempre em porten dubtes i preguntes: si estem bé i com podem fer-ho millor.

Enfront de la preocupant realitat de les agressions sexistes, una idea inquietant: la campanya del no és adequada, però no supera el marc tradicional de repartiment de rols de gènere. No qüestiona la iniciativa dels homes en les relacions sexuals, ni l'obligació de les dones de fer front a les empentes dels homes.

Moltes de les persones que rebutgen de forma molt intensa les agressions sexistes segueixen fermament convençudes que el desig sexual dels homes és incontrolable. Tot el sistema confirma aquesta convicció -amb continguts d'oci com a cançons, pel·lícules, publicitat...-. I no posar en qüestió aquesta creença ens imposa a les dones l'obligació del no. En el millor dels casos, cal dir que sí o no, amb claredat i sense matisos, en quins i en el sexe, on els matisos són naturals.

El dret a dir no és de tots. No obstant això, aquest dret es converteix en una obligació en el cas de les dones quan parlem de sexe o d'amor. En els homes no: el rebuig als requeriments de les dones no genera grans problemes en la societat –ni conflictes, ni violència…–. I en el camp dels homes, el dret al no té menys importància perquè tenen un altre dret més fort que confessar tàcitament, per a fer valer aquest desig incontrolable i innegable.

Per a no continuar jugant en el racó de sempre cal anar més enllà del no. Hem de posar en evidència i en risc les conviccions que permeten als homes atacar a les dones i les condicions que ens imposen a les dones la necessitat de defensar-nos dels homes. En primer lloc, trencant el silenci i la incomunicació que els emparen.