L'any 2018 quedarà marcat com un dels més calorosos de la història fins al moment. Els termòmetres han batut rècords en tots els casos durant els mesos de juliol i agost. Més enllà de les impressionants imatges de les glaceres en fusió, dels boscos nòrdics incendiats i de l'asfalt que el sol va fondre com en les carreteres australianes, el diari The Guardian ha dedicat una sèrie de cròniques i anàlisis a les conseqüències de la proliferació dels escalfaments sobre les ciutats del món.

“Aigua a mig camí d'ebullició: la ciutat a 50 °C”, escriuen Jonathan Watts i Ela doble Hunt. Imagina l'estil de vida d'una ciutat a aquesta temperatura. Deserts com els carrers els parcs, ningú s'atreveix a sortir quan el sol s'aixeca, els habitants comencen a aparèixer a la nit, quan les tenebres es calmen una mica...

Silenciosos els patis de les escoles, tancant als alumnes dins, a les hores més caloroses, està prohibit treballar fora. “Les úniques persones que apareixen són les que no tenen aire condicionat, que no poden escapar a la calor: pobres, sense llar, treballadors sense papers. La societat està dividida entre els que tenen i els que no la tenen”.

A pesar que els 50 °C es consideraven una anomalia, cada vegada estem més presents en el món. En la primavera d'enguany , a més d'un milió de persones que viuen en Nawabshah (el Pakistan) els ha tocat viure el mes d'abril més calorós que el món recorda fins avui: els termòmetres han aconseguit els 50,2 °C. Dos anys abans van ser capturats en Phalodi (l'Índia).

Moltes ciutats del Golf Pèrsic estan acostumant-se a aquest ambient de calderes. Els 2,1 milions d'habitants de la Base iraquiana saben el que és que els termòmetres marquin uns 53,9 °C. Una nit d'estiu en Quriyat, en la costa d'Oman, la bocana no va baixar dels 42,6 °C, el mínim mai mesurat en el món. En La Meca, la ciutat santa que visiten cada any dos milions de pelegrins, van ser capturats 51,3 °C en 2012 i no trigaran a veure com es trenca el rècord. En el món ric, els californians Palm Beach i Chinon gairebé van arribar.

Aquesta quantitat de 50 °C és una mica més que la meitat de la temperatura que bull l'aigua: és també el límit d'una vida ordenada. A aquesta temperatura, les cèl·lules comencen a coure, la sang s'espesseix, els músculs al voltant dels pulmons s'estrenyen, el cap s'omple d'oxigen. És tòxic per a la persona haver de mantenir el seu cos a deu graus de temperatura normal. La sudoració en zones seques ajudarà a calmar l'estrès, però quan la calor augmenta la humitat, també li falta aquesta protecció.

Els científics estan avisant que les calors extremes com el d'enguany seran cada vegada més freqüents en moltes zones de l'Índia, el Pakistan, Àsia Oriental i la Xina. És més, per a l'any 2100, la meitat de la població mundial haurà de viure almenys 20 dies a l'any sota temperatures extremes i limitant les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle de la manera més positiva possible. Pensi que si les emissions de CO2 no es limiten prou...

El que passa és que les conseqüències de la nova normalitat no les sofreixen tots els mundans per igual: tant per als països més pobres com per als més pobres de l'interior de cada país serà molt més dur. Avui també la calor distingeix bé a les classes socials.

Ciutats convertides en forns gegants

Dins de la sèrie dedicada a The Guardian , entre els sis corresponsals del periòdic han escrit “La calor, el següent conflicte de la desigualtat”. Comença per: “Quan al juliol es va produir un cop de calor en Qebec (el Canadà), matant en una setmana a més de 90 persones, el sol ardent va treure a la llum les diferències entre rics i pobres cruament”.

En efecte, mentre les gents que viuen còmodament a la ciutat de Mont-real es refugiaven a les seves cases i en les seves oficines, condicionades per l'aire, les persones sense llar havien de fer esforços per a escapar a les arpes de la calor. La calor d'aquest estiu ha causat 54 morts a Mont-real i els serveis sanitaris no han precisat quants d'ells eren sense llar, encara que sí s'ha sabut que la majoria dels morts tenien més de 50 anys, vivien solos i patien problemes de salut física o mental previs. Cap de les víctimes de la xafogor tenia aire condicionat.

La diferència de classe i la vulnerabilitat a la calor es creuen de manera similar en qualsevol lloc del món. Als Estats Units, els treballadors immigrants tenen tres vegades més possibilitats de morir per la calor que els que tenen la ciutadania. I a l'Índia, on en 24 ciutats dins de 30 anys s'espera que la temperatura mitjana de l'estiu sigui de 35 °C, els habitants de les chabolerías són els més desprotegits.

Tot el planeta està urbanitzant a gran velocitat –l'Organització Mundial de la Salut diu que el 60% de la població terrestre viurà a les ciutats en 2030– i les ciutats arriben a aquestes temperatures mortals amb major rapidesa que les regions i els pobles en els quals la gent viu més dispersa. A més, com més compacta, més càlida és la ciutat.

Les ciutats absorbeixen la calor del sol, produeixen calor del seu interior i irradien al seu voltant. Asfalt, maons, formigons i esponges de teulades fosques recullen la calor com a aigua durant el dia per a escampar-lo durant la nit per l'entorn. L'aire condicionat repara als que tenen diners per a pagar-l'hi, però a canvi escalfen els carrers més per a no pagar als que no ho tenen.

En cada ciutat la calor no regala en igualtat de condicions els seus desperfectes, ja que barris rics i pobres estan proveïts d'elements diferents. D'arbres i plantes, per a començar. L'ombra d'un arbre fa que la temperatura es refresqui fins a deu o vint graus. I a les ciutats, les gents més pobres i els grups més marginats dels homes viuen més lluny del verd de les plantes.

Sense aire condicionat, les ciutats del segle XXI són inconcebibles, dissenyades amb gratacels construïts sense tenir en compte l'equilibri energètic. Avui es posen vermelles les persones que no tenen aire condicionat, les que no poden pagar per tenir-ho, les que acumulen en presons o hospitals mal aïllats, les que estan obligades a viure o treballar al carrer...

Com arreglar-ho? Les diferències de classe no tenen manera d'esmorteir-se en els pròxims anys i no sembla que hi hagi diners ni ganes per a reconvertir ciutats mal dissenyades. Paradoxalment, en el segle XXI, en el qual la tecnologia ha arribat repleta, els governants han de recórrer a velles solucions si no volen que el sol cremi o cuini a la població: deixar els parcs, les piscines, les biblioteques i altres edificis públics que es tanquen a la nit, repartir l'aigua pels barris...