Prenem l'últim bany al Cantàbric. Mai ens reconeixem a nosaltres mateixos que és l'últim, encara que sabem que seran dies llargs i càlids, que l'estiu no ha acabat, que podrem tornar a submergir-nos a principis de tardor, així ho diem, però sabem que és l'últim, que el treball, l'entrada, les preocupacions, els problemes dels nens ens devoraran. Llavors aquest últim, com els altres, és gairebé un bany entre els altres.

No obstant això, ens ho passem bé durant diverses setmanes, és evident. Al País Basc sí, però en platges de tota mena, en alguns pobles costaners que tenen la gràcia de ser de qualsevol part. Així, a tot arreu, hem gaudit del luxe de ser, confessem-lo. Dic "qualsevol", com puc dir, "ciutadà del món", perquè ser d'algun lloc al capdavant de tot no condueix sinó a escrúpols, com tot bé valgut en el món. Al cap i a la fi, assaborir el que lluitem era tan plaent com un pecat mortal. Era dolç. Sí, en veritat, preciosa, aquesta pau, aquest desistiment, aquest punt de futismo del que es farà l'endemà, aquesta falta d'ensopiment. Això és ser ciutadà del món, no basc. Gastar els diners mentre està, bufar tot el que està més enllà de la perifèria del propi xilar, donar un cop d'ull ociosa als esdeveniments. Com tots, amb ulleres negres des del matí fins a la nit, observem els esdeveniments a través de les pantalles dels telèfons intel·ligents, compartint la nostra més amb els quals estan en les xarxes que amb el de davant. Al cap i a la fi, la renúncia és senzilla, tendra, dolça. No vaig trobar gens apocalíptic.

A aquesta distància tot té un color diferent, tot és insignificant. Els secrets de Benalla ens van excitar tant com les minucioses sèries de televisió, el fet que Macron gaudi de França només tres dies com a campió de futbol ens va provocar un riure cínic, l'abandó més tardà del pla de lluita contra la pobresa a penes ens va molestar, no ens va semblar tan xocant que l'Estat que ha creat un delicte de solidaritat exigís a altres països europeus que els rebessin. A penes vam saber que Sentsov era un vestíbul en el llindar de la mort segura. A penes ens hem adonat que en Iparralde algunes veus, anònimes o assumides, han començat a aixecar-se per a denunciar les mancances del projecte abertzale, cansades de l'observació del discurs que s'encimbella durant anys i que arriba alguna vegada, o que el Col·legi Basc no és més que una llotja somiada. De fet, és difícil dissenyar els següents mancant els partits nacionalistes, des de la maldestra estiuenca podem dubtar de la seva capacitat, de la seva legitimitat, més enllà dels anys de travessia entremaliada: en l'actualitat no és suficient –tal vegada de mal gust– exagerar als quatre vents que el Nord ha fet aportacions i avanços inacceptables, amb la veritat que s'enfonsa en els ulls. No obstant això, avui el monopoli del tema basc el té Etxegarai, per a què gastar-ho?

Quan estava en l'aigua salada, vaig recordar que calia tornar al dia a dia, que un curs més es veia obligat a reflexionar, a emprendre accions, que era el súmmum d'una indiferència de tres o quatre setmanes. O al revés, potser? De sobte, d'esquena a la mar, em va envair una ona gegantesca. En el ventre de la meva mare, menys disposat que a oferir una felicitat amniòtica, em va portar d'una tirada, va fer mitja volta, es va llançar sobre la superfície de la mar, em va sacsejar amb les seves cames i em mustió com cal i em va llançar a l'aigua. I em va deixar com un viatger arrugat que es torna a si mateix i no com una volta al món.