Després de la invasió europea, van portar d'Amèrica moltes noves espècies de plantes i animals. Aquests van obrir les seves portes a nous models agrícoles i ramaders, amb grans transformacions en el teixit socioeconòmic de les societats europees, el paisatge rural i la dieta. A aquest procés se li sol dir “la revolució del blat de moro”, ja que aquest cereal (Zea mays) va ser el més important dels nous productes i també el més primerenc: Per al segle XVII estava generalitzat en moltes comarques del vell continent, entre elles el vessant atlàntic del País Basc. Quant a altres productes, se sap molt poc. La mongeta (Phaseolus vulgaris), el tomàquet (Solanum lycopersicum), la patata (Solanum tuberosum) o el pebrot (Capsicum annuum) eren coneguts a Europa des del segle XVI, ja que apareixen en nombrosos herbaris i receptaris d'aquesta època, entre els quals es troba el canadenc Pietro Andrea Mattioli en 1597 o Gertosard en 1597. No obstant això, quan i com es van difondre, com es conreaven i quin ús tenien?

Per a respondre a aquestes preguntes, a la biblioteca Koldo Mitxelena de Donostia existeix un petit tresor: En concret, un document amb les primeres referències als cultius de patata al País Basc. Els textos estan recollits en les actes de les Assemblees anuals celebrades per la Reial Societat Bascongada dels Cavallers d'Azkoitia entre 1771 i 1793, sota el títol d'Extractes de les Juntes Generals celebrades per la Reial Societat Bascongada dels Amics del País. Entre altres temes relacionats amb l'agricultura i la resta de l'economia, l'associació va abordar els experiments amb els cultius de patata de les dècades de 1770 i 1780, destacant el seu caràcter innovador.

Primers experiments amb cultius de patata: De l'horta del sacerdot il·lustrat de Bergara a Àlaba

La patata té el seu origen als Andes i els europeus, en arribar a Amèrica, eren el cultiu habitual entre les societats del nou continent. Pel que sembla, va ser portat per primera vegada al País Basc des d'Irlanda, quan ja era conegut en altres països europeus. A partir de 1765 sembla que va ser introduïda a Hondarribia, i poc després s'esmenta també a Bilbao, Begoña, Gabiria, Legazpi i Bergara.

En aquest últim poble es van iniciar els primers experiments sistemàtics d'estabilització del nou cultiu, per iniciativa del rector de la parròquia de Santa Marina d'Oxirondo, Rafael Garitano Aldaeta. En la història d'Euskal Herria la figura del clergue reaccionari o carlista pot estar molt present, però en aquest cas sembla que estem davant un sacerdot il·lustrat amb una gran curiositat científica. A més d'estar en contacte amb l'Associació d'Amics, sabem que coneixia els avanços realitzats en altres països europeus. Coneixia, per exemple, els treballs de l'higienista francès Antoine-Augustin Parmentier, que proposava fer farina amb patata. I per això va decidir començar a experimentar amb els cultius de patata.

El rector va triar dos de les seves hortes per a experimentar amb les patates. Allí la resta dels fruits, el blat, el blat de moro o el nap, es deterioraven, perquè es tractava d'un paratge fabulós, la gent passava sense parar i, com la casa era a prop, les gallines i els pollastres menjaven llavors. En pocs anys, sembla que el gra va poder créixer de manera sorprenent, i el nou cultiu es va expandir ràpidament per les comarques de l'entorn de Bergara, fins a convertir-se en un producte habitual en els caserius de tot el vessant atlàntic.

En la primera meitat del segle XIX, els cultius de patata també es van estendre a Àlaba, donant lloc a una tradició de gran èxit. En aquest camí van ser fonamentals els resultats dels experiments que l'Associació d'Amics va posar en marxa en les dècades anteriors. De fet, diversos membres d'aquesta associació es van convertir en alts càrrecs de la Diputació d'aquest país i van tenir l'oportunitat d'aplicar les idees il·lustrades des de l'administració.

No per a vendre, per a alimentar als de casa

Com era habitual a Europa, la patata es va utilitzar des del principi per a alimentar als animals; en l'assemblea de 1780 es va esmentar que “es podrien estalviar molt de blat de moro si els ocells (especialment els capons) alimenten amb patata, que prefereixen les patates cuites als blat de moro”. Però també es podia utilitzar per a alimentar als éssers humans. A Hondarribia, per exemple, es consumia cuita i rostida. El sacerdot d'Oxirondo, per part seva, va utilitzar la patata per a fer pasta de pa, barrejant-la a parts iguals amb farina de blat de moro o de blat. En Legazpi també utilitzaven la mateixa recepta.

En comparació amb el blat de moro o la mongeta, la patata es va estendre tard al País Basc i a Europa en general, però, una vegada condicionada, es va estabilitzar fermament. De fet, a diferència d'altres productes, normalment la patata no es destinava al mercat o al pagament de rendes, sinó a l'autoconsum. Era un menjar de gent senzilla. Per al segle XIX, la dieta de gran part de la població rural europea es basava en aquest producte i, en la dècada de 1840, quan la pesta del fong Phytophthora infestans va xocar amb la patata, l'escassetat va fer que diverses regions es veiessin seriosament castigades. L'exemple més extrem és, probablement, el d'Irlanda, on la dieta dels pagesos d'aquest país estava gairebé exclusivament basada en la patata a conseqüència de les desigualtats socials provocades pel colonialisme anglès, i les conseqüències del qual van agreujar les conseqüències d'An Drochshaol o ‘El Gran Fam’.

Els experiments d'aquell sacerdot il·lustrat del segle XVIII tenen, per tant, una llarga ombra. Al País Basc actual, la patata continua sent un element típic del paisatge rural i de la gastronomia. El d'Àlaba està protegit amb el segell Eusko Label i és present en tots els estereotips que envolten a aquest país. En el vessant cantàbric, on la polilabortanza d'antany es troba en un declivi lent, en molts caserius es pot trobar patata entre els menys productes que encara es treballen.