Dames i senyors, aquesta és la nostra última paraula/–nostra primera i última paraula–./ Els poetes van descendir de l'Olimp. Estem en els dies de poesia d'Ea, en Portusolo, a última hora de la nit. Aquí no hi ha escenari, on tot succeeix al mateix nivell, on el receptor i el creador estan en la mateixa terra. I en l'escenari sense escenari actual, Gotzon Barandiaran, Itziar Castrillo, Ane García i Josu Landa. I amb ells, des dels seus cossos, Nicanor Parra i Violeta Parra. Per als nostres avantpassats/ la poesia va ser un tema de luxe/ per a nosaltres/ és un producte de necessitat:/ no podem viure sense poesia.

Ni Olimp ni Déu. Aquest era exactament el Portusolo. La gent de la terra, sobre l'herba, enmig d'una poesia interrogant, penetrant, bella, terrestre. En el saxofon Castrillo, els altres tres van donar els seus poemes en la bella traducció al basc, i García va cantar amb la guitarra els de Violeta. També el van ajudar Barandiaran i Landa. Ho van fer per la força del poeta, mai de memòria. Landes des de la pell de l'estudiant Nicanor: Ens van embogir els professors/preguntes que no venien al tema. Com s'uneixen els nombres complexos/hi ha aranyes en la lluna. I Barandiaran, a la vora de l'oïda, del professor: com va morir la família del Tsar/és possible cantar amb la boca tancada?/ qui va pintar els bigotis a Gioconda/ com es diuen els habitants de Jerusalem. (...)

Semblava que prenien la paraula i la feien acostar-se més a la gent. Que el món que es basa en les paraules dels parratarras acosta els cors a la terra. Com ens parlen de la llibertat, i això és el que ens falta./ Com demanen calma,/ i ens torturen els governants. I va repetir vivament: Què diu el Papa de Roma, tan plumado pel seu colom?

En els intervals de les lectures es van produir unes pinzellades de la vida dels germans; antipoesia, connexió amb les comunitats maputxe, les aventures de Violeta a París… L'últim que va esmentar va ser Landa; terrible, Encara sort que l'autor de la vida es va suïcidar poc després d'haver-la escrit, en el llunyà hivern de 1967. També va cantar García, la traducció d'Amets Arzallus, que després buscaríem a ell i als altres, en l'atri de l'aranya. Gràcies per haver-me donat la vida/ un niu d'ulls perquè jo l'obrís/ perquè tenia tots els colors/ moltes estrelles vermelles en els alts cels/ i entre elles està l'estimada.

En un instant van començar a caure gotes de pluja, i tots actuem com si no hagués passat res. Aviat es van esgotar les gotes, el guió es va acabar i la gent va començar a demanar més, de tornada a les 17.00 García: Entrellaçant-se els uns als altres,/ com l'heura en el mur,/ i creixent, creixent,/ com la molsa en la pedra. Sí, sí, sí, sí...

És una cosa bella no voler estar en una altra part on i en el temps en què estàs.