En els cursos que imparteixo sobre educació lliure, puc demostrar que tenim una relació conflictiva amb la llibertat. Se'm posa l'accent principalment en la fascinació que genera el concepte, perquè demostra clarament el lluny que estem de ser lliures. Perquè, admiraríem la llibertat si realment formés part de la nostra realitat? No, evidentment. No seria una utopia, sinó nostra. L'eix de la nostra política de vida, la nostra forma natural d'estar en el món. Estem molt lluny d'això, i hem idealitzat, com no, la llibertat. Sentim que és una cosa bona en el fons, però no sabem exactament què és.

Molta gent encara identifica ser lliure fent tot el que vulguem, amb una realitat com un paradís en el qual tot és possible, amb una imatge d'un territori que no admet límits ni conseqüències. La meva versió de la llibertat no és tan especulativa, i segurament els semblarà insuficient a aquells que somien amb la quimera de la immensitat. Es tracta d'un procediment senzill, de triar de manera conscient el munt de possibilitats que ofereix una realitat –sempre limitada–, amb la major coherència possible amb les necessitats i desitjos, detectant bé els límits i on estan, sabent el que perdem i guanyem en l'elecció, incloent, per descomptat, la variant del “altre”.

A pesar que no pot donar res a dir, en cadascuna d'aquestes decisions hi ha maó per a construir la pròpia vida. Ens convertim en “autors” de les nostres vides, en “autors” de les nostres pròpies “autores”, més amos i líders de nosaltres mateixos. I per això, el gest que podem fer en la conquesta de la llibertat és petit però molt significatiu.

Pensar que la llibertat no és compatible amb l'existència dels límits i les conseqüències és veritablement perjudicial, perquè aquesta llibertat, que suposadament hauria de ser absoluta, no arriba mai, i en la nostra realitat es condemna inevitablement a sentir-se cautado. És cert que vivim en una realitat excessivament estricta i que les conseqüències que hem de sofrir per les nostres accions s'assemblen cada vegada més a la pena. I és comprensible, per això, que aquests dos conceptes siguin per a nosaltres una mica de negativitat i que sigui la raó principal que molts adults utilitzen per a no posar límits als nens i nenes. És comprensible, però no sana.

Aquesta falsa creença en la llibertat està en la base del problema de molts adults de comprendre bé què és i què no educar en llibertat, i en la nostra relació disfuncional amb la frontera en general. Perquè els que neguen la nostra pròpia existència són les úniques fronteres clares contra la llibertat. Les que ens impedeixen ser nosaltres mateixos, les que se'ns imposen amb l'objectiu de modelar la nostra identitat. Són les que cal superar en la nostra realitat. Amb valentia, amb coratge, fins i tot a vegades, per què no, amb transgressió i en contra de la norma, per descomptat. La resta, conformen un mapa de coordenades que delimiten el nostre món i que són necessàries per a viure bé.

Igual que tots els grans desafiaments de la humanitat, aquesta llibertat es comporta en una cultura diferent de cuidar la infància. Hem d'erradicar d'arrel el paradigma directiu, que té com a principal instrument les limitacions instructives abans esmentades, i que es basa en una manipulació, evident o camuflada, que atempta contra la dignitat. Els nens i les nenes també són capaces i tenen dret a triar i a fer la seva vida lliurement. Respectem l'àmbit del seu lliure albir, que pot ser menor o major segons l'edat. Però no oblidem els límits. En això consisteix el principi de la llibertat.