“Ciència o superstició?”. Amb això vau iniciar el curs de la UEU.Aquesta
pregunta té parany, perquè la superstició és ciència també, quan parlem del placebo. En la medicina popular hi ha rituals que no tenen components materials, que tenen components simbòlics o màgics, i en ells, però també en el sistema mèdic actual, existeix placebo. Placebo és el que té una influència sobre els significats, encara que no tingui contingut. L'antropologia ha determinat que el contingut d'un placebo no és químic, sinó cultural: és el significat el que el provoca. Quan un metge administra una píndola, el significat de la píndola en el nostre context cultural influeix en el context psicològic del pacient, la qual cosa genera una resposta fisiològica. La superstició té, doncs, una explicació científica. És cert que per a moltes malalties, o per a la majoria d'elles, no sols val el placebo. Però als hospitals d'avui dia els pallassos acudeixen a contar acudits als nens. Això és placebo perquè no té cap composició química. És cultural: veure a un pallasso alegra al nen.

Tenen les plantes medicinals, per tant, ambdues, la química i la cultural?
Les plantes medicinals són fàrmacs, elements neutres. En qualsevol sistema mèdic, ja sigui la medicina oficial, la medicina popular o la medicina xinesa, la planta és un element neutral. La qüestió és com la utilitzem, segons la seva composició química o segons el seu significat. A vegades un té més importància i a vegades l'altre.

Són naturals, es poden trobar en l'entorn.
Sí, però també una píndola es fa amb petroli, i el petroli també ve de la naturalesa. Moltes plantes, a més, poden matar-te si et menges. Llavors, natural... Per a mi sempre està en joc la dicotomia natural-home, no aporta res. Bé, està bé que algú tingui un tema místic o religiós amb coses naturals, però si no, no té cap altra aportació.

En el nostre entorn s'utilitzaven en la societat del caseriu. En quin context?
Curs impartit per mi [XX. Basem la nostra atenció en les entrevistes realitzades a persones nascudes entre els anys 20 i 40. No hi havia carreteres, ni electricitat, ni aigua. Els metges no acudien a les seves cases, no hi havia hospitals i no tenien diners per a comprar en els mercats. En aquestes condicions, les herbes medicinals eren importants perquè no hi havia unes altres.

Què queda d'aquesta medicina?El
context material, també cultural i social, ha canviat radicalment i, per tant, també ha canviat la manera d'entendre les malalties. Molts ancians diuen que quan va arribar la penicil·lina es va deixar d'utilitzar molta herba. Molts diran que aquí hi ha una conspiració, però és clar que la gent usava la penicil·lina perquè funcionava. Però és cert que en la pèrdua de les plantes medicinals també ha existit una intencionalitat política: quan l'Estat es converteix en una estructura que gestioni el conjunt de la societat, ha de controlar la vida de les persones. No obstant això, no es pot negar que la medicina moderna ens ha ofert moltes respostes que abans no existien i millors.

Quin era l'ús de les herbes medicinals?Almenys
a principis del segle XX, s'utilitzaven per a coses poc greus: problemes relacionats amb l'aparell digestiu, qüestions superficials... Les plantes medicinals formaven una farmaciola casolana i això és important, perquè avui dia ens serviria: no acudim als hospitals per a la majoria dels problemes de salut, però sí a les farmàcies, a comprar moltes coses que podem tenir al nostre voltant: alguna cosa per a curar una ferida, un mal de panxa, un catarro...

Què pot aprendre la medicina oficial de la medicina popular?
La medicina oficial també utilitza herbes medicinals. Quan era nen la meva mare em donava vapor d'eucaliptus per prescripció mèdica i el metge pot dir “presa una mantzanilla” o “pren àloe vera” per a una cremada. Per això són elements neutrals. El que no té la medicina oficial i la medicina popular és una perspectiva de l'autogestió de la salut. La medicina popular ho tenia, potser perquè era una altra cosa. Avui dia, no obstant això, hi ha estructures que han substituït a tota la societat i no tenim control sobre els nostres cossos.

Les medicines alternatives solen ser font de desconfiança i de crítica. Per què? S'estan fent passos en l'àmbit
científic-acadèmic per a comprendre quins són els mecanismes del placebo. Al final, quin és el problema del placebo? Que funciona. La qüestió és que moltes vegades es reivindiquen uns sasimedictos sense saber si funcionen. Un dels majors problemes en les medicines alternatives és que no existeix una metodologia clara per a determinar si un remei és vàlid o no. La medicina oficial ho demostra, té una metodologia, i estarem d'acord o no, però és clar que alguna cosa funciona o no. En els altres no hi ha això, i d'aquí la desconfiança. Al final, en un sistema mèdic, és important estar en l'arrel de la veritat.