El recorregut del jove Alfredo passa pel moviment juvenil...
Primer, vaig haver de recuperar el basc perdut pels meus avis, ja que de nen vaig viure uns anys a Madrid. Vaig tornar i l'euskaltzale se'm va encendre. Em marcava la joventut, l'ocupació i el moviment estudiantil, un entorn propici per a l'educació soci-política, intens i dens. El que en aquella època va viure unit al lema Marxa i lluita avui dia és difícil de trobar a Europa, hem viscut en un poble petit i especial.

Com va ser el teu camí per a convertir-se en musulmans?
Soc fill major d'una família de sis germans que practica el cristianisme catòlic i vaig rebre una educació cristiana catòlica. En l'adolescència, record que vaig somiar amb Aisa, el profeta de l'Islam, i la pel·lícula The Message em va comptar la veritat sobre l'Islam. Llavors em van créixer les discrepàncies sobre el comportament polític i els dubtes sobre la doctrina de l'Església catòlica. Vaig interrompre la pràctica religiosa mentre aprofundia en el coneixement de les branques del cristianisme. Posteriorment, en estudiar sociologia, vaig conèixer alguns punts de vista sobre les conseqüències de la religió i la creença, com la recerca sobre la influència de Max Weber en el sorgiment del capitalisme i del pensador d'Al Andalus, Ibn Khaldun, el primer sociòleg de la història.

Quan et vas convertir totalment musulmà?
Vaig començar a anomenar-me musulmà i amb 34 anys vaig fer el testimoniatge de shahada o fe. Des de llavors he après a viure com a musulmana i he intentat fer-ho. He casat dues vegades, he tingut tres fills amb la meva segona dona.

Tens contacte amb molts immigrants. Has aconseguit una visió especial com a sociòleg musulmà per a entendre les mentalitats dels immigrants musulmans? Com a
sociòleg, tinc l'oportunitat de viure els temes de la comunitat “per dins i en la meva pròpia pell”, i això és molt enriquidor per a un investigador social que s'acosta a analitzar una determinada realitat. La majoria dels membres de la nostra comunitat són immigrants i descendents d'immigrants. Ser musulmà suposa portar sobre la càrrega del migrant tant aquí com avui. I això afecta també als musulmans que no som immigrants, perquè per a ser una autèntica comunitat soci-espiritual hem de socialitzar els problemes dels nostres germans; si no, no som veritables musulmans. Les institucions públiques sovint inclouen les nostres demandes i necessitats en el “conjunt de problemes dels immigrants”, encara que a vegades no de manera conscient, encara que aquest fenomen es dona cada vegada menys.

Què els afligeix dels costums i actituds d'aquí?La
falta d'espiritualitat de la societat postmoderna actual i la ruptura de les relacions socials que suposa l'individualisme són els trets més difícils de la nostra societat per a molts dels membres de la nostra comunitat, molts d'ells, han arribat recentment de països amb relacions socials fortes i riques, i quan tinc l'oportunitat de contrastar opinions amb ells, és una cosa que es repeteix amb freqüència. Jo, en canvi, intento dir que fa una generació al nostre país les coses eren bastant diferents, sobretot pel que fa a l'organització de la família i a les relacions entre els veïns, però se'ls fa increïbles.

S'han produït algunes manifestacions de repulsa i fins i tot alguns atacs contra les mesquites. Com els interpreta?
En l'oest d'Europa, la desconfiança cap a l'islam i els musulmans és generalitzada, per raons històriques, en tot el territori d'Al Andalus i en el sud-oest d'Europa a causa de la cessió de patrimoni per la pràctica de l'Islam i a les ferides causades per la seva prohibició. En tots els pobles o nacions d'Ibèria, cadascun en la seva mesura, es dona això i els traumes entorn de la colonització, més la injusta gestió de la contribució sociocultural dels immigrants musulmans han incrementat la relació de desconfiança.

Quines iniciatives són necessàries per a establir vincles i reforçar els existents?
Es necessiten noves estratègies per a organitzar la vida personal i pública. És molt important prioritzar el que ens uneix en els nostres barris i situar el que ens diferencia com una oportunitat i no com una font de problemes. Les institucions comencen a adonar-se que la gestió de les necessitats, problemes i demandes de la nostra comunitat és un problema “d'aquí”. Per exemple, el Govern Basc acaba de crear un Consell Assessor d'Ados per a organitzar de manera conjunta les relacions institucionals amb la comunitat islàmica de la CAB. Els responsables de la Direcció de Drets Humans, com a investigador social i musulmà, m'han nomenat membre de la Comissió Ados. Allí, haig de reconèixer que no soc representant de ningú, sinó assessor voluntari.