Llibre incòmode Ruée vers l’Europe. A pesar que Stephen Smith, de nacionalitat francesa i estatunidenca, compta amb un elegant currículum progressista com a periodista a causa de les responsabilitats internacionals de Le Monde i Liberation, el llibre Ruée vers l’Europe ha de donar explicacions sobre l'èxit que ha tingut en els grups d'extrema dreta. El Setmanari Jeune Afrique [Àfrica Jove] respon: “Sempre tenim por als aplaudiments de les persones errònies. Jo tampoc voldria, per descomptat, que em disgustés veure com, després de la crisi dels refugiats, Merkel s'enforteix a Alemanya o el Front Natal a França. Però no pot vostè preocupar-se per això. Quan vols aclarir un tema, no és a les teves mans fer amics o enemics”. I el que prediu Smith no és còmode per als europeus.

El que bàsicament anuncia Smith és que Àfrica farà el que abans ha fet tothom –Europa, Amèrica Llatina, Àsia–: culminar la seva transició demogràfica. Àfrica es troba en plena explosió de població des de 1930: els 150 milions d'habitants que tenia llavors s'han multiplicat per vuit fins a aconseguir els 1.300 milions que té avui, i a més el 40% d'ells té menys de 15 anys.

Per a l'any 2050 –30 anys no és tant…– es duplicarà la població africana, i Smith diu que “això no és una ocurrència vana, perquè els pares dels nens que naixeran en aquests anys ja estan vius”. Mentrestant, Europa tindrà uns 450 milions d'habitants, formant una població encara més antiga. “I els joves africans que viuen a l'altre costat d'una mar estreta faran el mateix que els europeus quan passem de famílies nombroses de gran mortalitat a famílies més petites i de vida més llarga: emigraran en massa a l'esperança d'una vida millor”.

Entre 1850 i la Primera Guerra Mundial –1914– 60 milions d'europeus van migrar, 43 d'ells als EUA. Pensem que a principis del segle XX Europa comptava amb 300 milions d'habitants. “El que jo dic, en el fons, és que, com abans totes les famílies d'Europa tenien un oncle a Amèrica, dins de dues generacions totes les famílies d'Àfrica tindran un nebot a Europa. En les enquestes, el 42% dels africans d'entre 15 i 25 anys afirma que pensa marxar-se. Àfrica és un continent a punt de partir”.

Fins a 2050, per tant, Europa es tornarà africana. Mai hem vist una pressió demogràfica com la que ens ve. Analitzant els altres models que han conegut després de l'explosió demogràfica, després de la calma i l'envelliment, Smith calcula que Àfrica podria començar a resistir la fugida dels seus ciutadans en 2050, com l'estan fent milions de persones que van enviar a Mèxic a EE.

Els que migren no són els més pobres, al contrari del que molts pensen. No hi ha qui vulgui escapar, si així hagués estat les nombroses guerres dels 90 haurien portat a molta més gent cap a Europa. No, qui pot migra. Cal tenir un coneixement del món, un nivell d'estudis... i tenir un munt de diners per a emprendre un llarg i arriscat viatge.

Els joves que han fugit dels pobles s'han instal·lat primer en les barraques de les grans ciutats, i més tard, els que s'han animat i recollit s'atreviran a intentar un gran salt cap a Europa. No hi ha projectes de desenvolupament impulsats amb ajuda estrangera que els encadeni en origen, perquè no hi ha manera de crear llocs de treball decents per a tots. No almenys fins que aquest boom demogràfic es canalitzi per control de natalitat.

Les tanques no les frenaran

Els joves dels pobles d'Àfrica saben com és la vida en les chabolerías de les grans ciutats, però continuaran acudint a elles. Prefereixen apostar i perdre a no fer res per a canviar el seu destí.En els mitjans de comunicació s'ha vist com es pot viure a Europa si s'aconsegueix superar les barreres d'entrada.

I una vegada aquí, les xarxes socials els ajuden a portar una doble vida, físicament a Europa, virtualment a Àfrica. Al cap i a la fi, els europeus de classe mitjana que han migrat del seu país viuen una doble vida a Singapur, Qatar o Suècia. No són del tot ni d'aquí ni d'allà.

Europa havia d'acompanyar als països africans en els últims 30 anys més enllà de les ajudes al desenvolupament: el control demogràfic. Per què no, si s'ha ajudat a l'Índia i a la Xina? No obstant això, ja és tard per a Europa, ja que no podrà fer front al desig d'un veí pobre, que serà cinc vegades major demogràficament, segellant les seves fronteres. “Tots els intents de tancar les fronteres han estat inútils. La gent passarà d'un mode o d'un altre. Nosaltres faríem el mateix si estiguéssim en el seu lloc”.

Partint dels ulls i interessos dels europeus, Smith representa cinc escenaris possibles de cara als pròxims anys. Una, que anomena Euráfrica, on es dona la benvinguda a tots els immigrants. Però, a més de ser un camí car, no serà suficient per a pagar les reticències dels europeus, cada vegada més vells, que estan sofrint crisis identitàries en tota Europa i que han obert el camí a polítiques identitàries com la que ha imposat Trump en EE.

La segona possibilitat, fortalesa Europa. Incrementar el control fronterer a canvi de diners, ampliant acords econòmics com el que ha signat amb Turquia per a controlar als immigrants. Smith dubta que la inundació es detingui. El tercer camí, el mafiós Deriba, és el que estem veient: d'una banda, esprémer als immigrants, i per un altre, promoure reaccions populistes contra els immigrants.

La quarta tendència possible, la volta al postcolonialisme, el fet que Europa deixi en mans de l'elit africana local la tasca de canalitzar la inundació d'immigrants vestits amb aquest tipus de contractes de col·laboració. I l'última hipòtesi, la cinquena, De tot alguna cosa, una mescla d'estratègies que Espanya ha utilitzat en els últims anys.

Segons Smith, la realitat és ja, per hipòtesi, l'enfortiment dels populismes identitaris: “N'hi ha prou amb fer un volt per Europa, passant per Itàlia, Suècia, Alemanya o Hongria. Per a canviar això, haurem de conjuminar tres principis de realitat i humanitats. Un, als europeus els toca admetre a casa i als europeus no. Dos, Europa no pot oblidar Àfrica, la frontera no és una barrera, sinó un espai de negociació. Tres, la separació no és ara entre els països rics i els pobres, sinó entre els guanyadors i els perdedors de la mundialització. Si com a Àfrica els guanyadors es burlen dels perdedors, tots perdrem”.