Segons les estadístiques de l'Associació de Treballadores de Llar de Bizkaia (EMLV), la majoria de les dones estrangeres que viuen en les llars en els quals treballen, treballen més de 60 hores a la setmana i descansen menys de deu hores. En gairebé tots els casos, els salaris són inferiors als que els corresponen. De fet, tenint en compte que el 71,56% dels empleats de la llar treballen més de 60 hores a la setmana, el salari hauria de ser, com a mínim, de 1.267,46 euros i el 82,11% gana menys d'aquesta quantitat.

Per a aquest reportatge hem entrevistat dues dones estrangeres que treballen com a empleades de llar a Euskal Herria: Gloria Martínez, d'Hondures, i Natalia Castro, de Nicaragua. Els dos són noms inventats que, per a preservar la seva intimitat, no han volgut revelar noms i cognoms reals. Martínez té un descans de dues hores al dia i només descansa els dissabtes durant dues hores.

Katia Reimberg i Soraya Ronquillo, de l'associació Bidez Bide, que treballa a favor dels drets de les dones migrants, afirmen que estan treballant 24 hores en cures i tasques domèstiques sense fissures: “No poden sortir d'aquest sector de treball perquè la nostra societat ho necessita i perquè l'arquitectura d'aquest sistema ho permet”. Han explicat que tenen grans dificultats per a homologar els estudis dels països d'origen, per la qual cosa han de treballar en la vigilància: “Les dones de Sud-amèrica són les que més es dediquen a les cures; parlen castellà, tenen fama de ser dolces i, a més, són catòliques. És perfecte, tot coincideix”.

Així estan fent Martínez i Castro. Porten molts anys cuidant als nostres majors, avui dia treballen amb contracte però el camí no ha estat fàcil. Un era especialista en comerç al país d'origen i l'altre era professor i sociòleg: “Quan vam venir al País Basc sabíem que no tindríem més remei que dedicar-nos a la vigilància”.

Ronquillo creu que la nostra estructura social necessita que aquestes dones estiguin en situació de servitud: “Per això els governs accepten tots aquests abusos i la complicitat i la responsabilitat amb aquestes dones és de tots”. Creu que mirar cap a un altre costat crea una estructura cíclica de la criada. “La gent creu que té tot el poder sobre la vida i el temps d'aquestes dones, i fins que no ens adonem que aquestes dones estrangeres estan en situació d'esclavitud no podrem crear un estat democràtic”.

Els membres de Bidez Bide consideren imprescindible posar en valor el sector per a trobar alternatives al problema: “Als hospitals, per exemple, hi ha gent que necessita atenció les 24 hores, però per a garantir aquesta necessitat la gent treballa en torns de vuit hores. També hauria de fer-ho amb els quals treballen en les llars”. Martínez també creu que el seu treball no es posa en valor: “Porto molts anys amb la mateixa família, intento fer el meu treball el millor que puc i em sembla que no posen en valor el que faig”. Martínez ha reivindicat enguany per primera vegada les vacances que li corresponen i ha començat a cobrar els dies festius que no rebia: “Al principi tens molta por de demanar els drets que et corresponen, perquè et poden tirar i rebre a gent sense papers, perquè quan estàs en aquesta situació acceptes qualsevol contracte laboral”. Martínez recorda que quan es va iniciar la vigilància per primera vegada, els contractants apuntaven les coses i controlaven més, pensant que podria cometre un robatori: “Ara em coneixen i saben que soc una bona dona”. No obstant això, troba a faltar valorar el seu treball: “No demano molt, només respecto els meus drets”.

Martínez descansa només dues hores al dia, la qual cosa dificulta la creació de xarxes de contacte: “En dues hores no em dona temps per a res. Les meves germanes viuen a Sant Sebastià i no puc veure-les”.

Castro treballa en un caseriu i cuida a dos homes. Així ho van acordar en les seves condicions de treball, però amb les relacions de poder entre la família i ell, a més de les tasques de cura, l'obliguen a fer i rebre diàriament menjar per a totes les persones que viuen en el caseriu: “Estic passant temps molt dolents, em sento molt sol”. Castro viu al País Basc des de l'any 2007 i li ha contat que mai abans havia tingut una experiència semblant: “Porto anys treballant dins de casa, només dues hores a la setmana descansant i cuidant a malalts molt difícils, però mai ho he passat tan malament”. Se sent rebutjat a casa: “Tots parlen basc entre ells, per descomptat, entenc que ho faig, i jo també intento entendre-ho, però el meu nivell de basc encara no és molt bo”. Afegeix que no pot mantenir una conversa amb ningú i que els seus caps s'enfaden per tot: “Viu en la golfa del caseriu, és una espècie de barraca. L'altre dia, una mica de beguda es va ensorrar i va passar pel sostre de l'habitació dels majors. Em van reprendre moltíssim”. Castro vol canviar de treball, però com només descansa dues hores a la setmana, li resulta difícil trobar alguna cosa més: “A més, al meu país hi ha molts amics que necessiten el meu sou per a sobreviure, no és tan fàcil”.

Efecte de l'esclavitud

El neocolonialisme modern és, segons Canyís, el que tenim en el segle XXI. Ronquillo també està d'acord en això: “Continuem tenint una mirada colonial sobre la criada”. Diu que les relacions de poder són evidents. Com a exemple d'això, Martínez conta que no li criden pel seu nom, ho diuen “noia”. Canyís té clar que les institucions europees encara tenen en les seves entranyes el colonialisme, el capitalisme i el racisme, i el mateix ocorre en les institucions basques, encara que no som els únics: “Hi ha més països en els quals les dones són esclaves en les tasques domèstiques i de cures: Itàlia, Filipines, l'Aràbia Saudita, Portugal en menor grau, i Sud-amèrica també en classes altes”. Ronquillo també té un aire de neocolonialisme a la situació actual: “Hi ha una mirada colonial d'anys de dependència. Als nostres països coneixem a la criada des de la conquesta d'Espanya i encara les entranyes són aquí”. Les nenes i els europeus que venen de Sud-amèrica a Europa són persones de menys valor: “No és casualitat que alguns portin uniforme o que els contractants no cridin pel seu nom als treballadors”.

“XXI. “La necessitat dels treballadors dins de la casa del segle XX és l'esclavitud”, diu Ronquillo. “En afirmar això, alguns diuen que no es pot ser esclavitud perquè se'ls paga. Val, llavors és la criada, com la criada que van viure les dones d'Espanya i Euskal Herria fa més de mig segle”. L'associació Bidez Bide va realitzar el documental recollint els testimoniatges de les persones que avui dia són empleades de llar i que en el seu moment van ser criades, trobant múltiples similituds: “Va haver-hi un temps en què molts dels caserius van ser criades a les ciutats. Aquestes dones tenien molt males condicions, treballaven 24 hores i moltes vegades reien d'elles, per exemple, perquè no sabien castellà”. Han afegit que una cosa semblant succeïa, per exemple, amb els quals venien d'Extremadura, però que en aquests casos la raó per la qual reien era per no saber basca o pel seu origen. Ara les dones estrangeres vigilen a les que en el seu moment van ser criades, durant 24 hores: “Fa poc vam fer la projecció del documental en una residència d'ancians i les dones d'allí repetien que ells havien estat pitjor”.

Reimberg ha recordat que les dones d'aquí han cuidat molt a les de casa: “Si no et casaves, et tocava cuidar dels teus pares. Ara les dones han entrat en el treball i els membres de la família que elles cuidaven ara són atesos per dones estrangeres. Les dones autòctones se senten malament perquè no poden cuidar dels seus familiars i les dones estrangeres deixen de cuidar de les seves famílies per a cuidar de les d'uns altres i per això elles també se senten malament”.

Opcions sí, sense interessos

Els membres de l'associació Bidez Bide opinen que existeixen alternatives per a sortir de la situació de l'esclavitud o de la servitud: “Si hi ha diners, falta voluntat política i compromís social”. El Govern Basc està tractant de regularitzar el sector, és a dir, de “millorar les condicions dels empleats de llar i de prendre de debò aquest tipus de treball”. Amb la finalitat de posar en valor la professió, es pretén obligar els treballadors a formar-se i a realitzar cursos. La mesura és conseqüència de la Llei de Dependència, que va ser aprovada l'any 2008. Segons aquesta llei, s'exigeix al cuidador que asseguri un mínim de formació. Ronquillo i Canyís han criticat durament la mesura: “Les persones que treballen tot el dia no tenen temps per a formar-se i les que no poden formar-se es queden en una situació més fràgil”. Els membres de Malen Etxea han lluitat durament contra la necessitat que els empleats de casa realitzin formació, i sembla que, de moment, no serà necessària: “Ens ha costat molt entendre quina és la situació dels treballadors i per què no poden fer formació”. No obstant això, la llei preveu una sèrie d'excepcions per a no realitzar la formació: Persones majors de 55 anys i amb experiència suficient per a sol·licitar el certificat d'aptitud. Els majors de 50 anys també podrien formar part d'aquest grup.

Martínez comenta que es va donar una sorpresa quan li van dir que havia de fer formació: “No obstant això, la família volia facilitar-me la realització d'estudis, perquè la meva formació facilita la justificació de les seves subvencions”. Ronquillo també ha recordat això: “La raó de la formació no és la garantia de drets, sinó l'obtenció de certificats perquè les famílies puguin accedir a les subvencions”. No obstant això, al final no hauran de fer-ho, equipararan la seva experiència amb la de formació. Tenen més d'un conflicte amb les lleis de l'Estat espanyol. El Partit Popular, a última hora, va aconseguir introduir una esmena per a retardar fins a 2024 el procés de “normalització” del sistema especial d'empleats de llar. El procés es va iniciar el 2 de gener de 2012 i tenia com a objectiu primordial equiparar les bases de cotització de règim general amb les de l'àmbit domèstic. Reimberg ha opinat que aquests canvis no interessen als polítics, que no han sofert canvis radicals. Canyís també s'ha mostrat molt crític: “El Govern Basc, igual que l'Estat espanyol, sotmet a l'exèrcit d'esclaus al seu domini”.

Però què pot fer el Govern Basc per a millorar la situació? Canyís creu que hi ha moltes possibilitats. No obstant això, té clar que no tota la responsabilitat és de les institucions: “Necessitem un compromís comunitari amb la cura”. Canyís ha subratllat que si al País Basc no tenim una crisi de cures profunda és en gran manera pel treball que realitzen les dones estrangeres: “Com és possible que el net de 30 anys no estigui disposat a passar una nit amb la seva àvia? Això és el que està passant aquí”. Martínez també creu que ens cuidem poc aquí: “A mi em paguen per a cuidar-me i els meus fills i nets deixen a les meves mans tota la custòdia”.

Tots necessitem cures en totes les etapes de la nostra vida, en paraules de Canyís: “L'àvia està convençuda que li ha canviat els paquets més d'una vegada i ara el jove de 20, 25 o 30 anys no està disposat a quedar-se una nit cuidant a la seva àvia o al seu avi”. Canyís creu que això afecta: “A més de les tasques de cura, també és necessari rebre l'afecte dels més pròxims”.