Afirmen que la divisió judicial del cas en diversos sumaris va dificultar la recerca. Va ser una cosa premeditada?

La instrucció de sumaris per separat no és normal, quan hi ha diversos fets relacionats es pot unir tot. Per què és important? Hi ha cinc sumaris –tres d'ells són els més importants per la mort i els ferits– i posen de manifest l'existència d'un continuum d'acció policial, que va començar dins de la plaça de toros i després en l'exterior, a les ordres dels mateixos caps de policia i sense intervenció del governador civil.

S'ha volgut fer una nova lectura polític-jurídica separant sumaris: la policia entra en la plaça i quan les torbes reaccionen hi ha un altre fet. Volem que tinguem en compte les proves d'un sumari en un altre sumari i donem una explicació lògica al succeït.

Les proves van ser admeses, però no es van realitzar…

El tema de les proves també és fosc i mostra una gran impunitat. La comissió de recerca de les penyes va presentar nombroses proves orals, després de les quals es comencen a sol·licitar escrits, informes, etc., però es creu que han desaparegut o segueixen reservats. També es va demanar que declaressin els caps de policia, però no ho van fer fins a tres anys després…

Aquestes proves són vàlides després de 40 anys?

Moltes de les proves estan ja en els sumaris, nosaltres encara no hem tingut accés; els advocats de les penyes van presentar les seves carteres… Quin valor poden tenir? Tot el que estigui documentat pot tenir valor. És curiós, ja que són documents que ells mateixos [la policia] han realitzat i que es basen en declaracions que ells han pres.

Què pot implicar ser un crim contra la humanitat per responsabilitats?

Això ens porta a l'àmbit del dret internacional. Els acords i tractats defineixen què és un crim contra la humanitat, no l'Estat, això és el que interessa. Per exemple, la violació d'una dona és un delicte, però la violació massiva de tota una comunitat de dones és un crim contra la humanitat en un ambient de repressió i de privació de llibertat. L'Estat està obligat a investigar i perseguir el crim, però si no ho fa, hi ha un fòrum on castigar-lo.

Diuen que és el “moment” de posar la querella, per què?

No volem dir que el termini s'extingeixi. Probablement no hi ha possibilitat de posar una querella dient que “això va ser ferit, aquest altre mort… i no hi ha hagut judici”. El que contestaran és que ha prescrit, com tantes altres vegades. Però en aquest moment tenim la visió que va haver-hi una repressió global, i en 1978 potser no vam ser conscients d'això: Els successos del 3 de març a Vitòria-Gasteiz, l'assassinat d'advocats de Madrid, la repressió de les mobilitzacions del Primer de Maig i a favor de l'amnistia… Tot això pot ser motiu de querella, dient que va ser un crim contra la humanitat.

La querella argentina contra els crims del franquisme ha xocat amb la Llei d'Amnistia de 1977 en els tribunals de l'Estat espanyol. Però en aquest cas els fets són posteriors…

Això de 1978 no està amnistiat, per descomptat, una altra cosa és que el jutge digui que ha prescrit. Normalment, posa la querella en el tribunal més pròxim a vostè, després pot fer el salt internacional a conseqüència dels recursos. No obstant això, la querella argentina és una altra cosa –en la qual també s'ha personat en la Memòria 78 Santfermins– i porta el seu camí. Nosaltres proposem una nova querella per a posar sobre la taula que els successos de Sanfermin van ser un crim contra la humanitat.

Comenta que hi ha documents no desclassificats i que hi ha informes “desapareguts”. Fins a on pot arribar una querella sense ella?

La desclassificació és fàcil, la documentació és aquí i el procediment és una qüestió; pot ser sol·licitada per qualsevol tribunal, parlament o govern. A més, són actes oficials del ministeri i no crec que en els informes es digui la veritat sencera, sinó que, al contrari, apareixerà el seu relat. Però podem saber moltes coses que s'han escapat involuntàriament, com les que es van gravar en els seus walkie-talkies, perquè es tractaven amb molta impunitat. I amb les dades que tenim de moment podem dir que va ser un pla preelaborado, en contra de la ciutadania i dels moviments de l'hora.

Ha esmentat que es tractava de moviments de fractura. Quan vas arribar a Pamplona a la fi de 1977, per exemple, vas trobar el Moviment d'Alliberament de Dones (EAM).

En 1975 va començar a crear-se un moviment feminista molt radical i polititzat que va veure la possibilitat de participar directament i en tots els àmbits de la lluita contra la dictadura: en la vida quotidiana, en les relacions de poder, al carrer, en les festes… Es produeix una confluència en les famílies, en el treball, a l'Església i en l'Estat contra la dominació patriarcal. Això forma una aliança sòlida amb altres moviments rupturistes.

En el llibre parles de la festa, com a espai de subversió, el feminisme també vol conquistar aquest espai per a reivindicar la subversió…

Les feministes diuen: “El carrer també és nostra, la nit és nostra”, ja que fins llavors estava vetada per a les dones. La festa és molt important, ja que en lloc de sortir a reivindicar la tradició, com molta gent pensa, surten a proclamar la subversió. En aquella època es va publicar el llibre L'espai de la festa i la subversió, un estudi del Casc Vell de Pamplona, en el qual es mostra com els carrers s'estaven ocupant per a la festa, trencant les normes socials i els llaços, amb el que el feminisme es va unir.

Què va succeir en 1978 amb els “caus” de les penyes? Aquí també va haver-hi una pancarta...

En la majoria de les penyes només podien participar homes i una vegada a l'any triaven padrina o padrina per a representar a totes les dones, seguint els estereotips tradicionals (preciós, elegant…). Aquest any, en la festa de les penyes de l'1 de juliol es va dur a terme la presentació dels arboços en la plaça de toros. Hi havia un munt de pancartes en favor dels presos comuns que lluitaven o demanaven l'amnistia. Els d'EAM també van treure la seva pancarta: Fos Padrines! -va dir-. El missatge era en contra d'aquesta imatge patriarcal, ja que, després de tot l'any prohibit, portaven a la dona a una desfilada vestida amb mantelina. El que passa avui dia en la Parenceria no és molt diferent.

Quines conseqüències va tenir l'agressió de 1978 pel que fa a la festa i al feminisme?

El missatge del poder era que calia retrocedir, que calia celebrar abans de res. Volien dir que havíem de tornar a aquest model de festes on els homes surten al carrer i s'emborratxen durant vuit dies, una catarsi totalment masculina. La política no té espai en aquests Santfermins.

Després ve la repressió i comencen a prohibir la manifestació [per a recordar la mort de Germán] i a posar multes. Una altra gent comença a dir que cal oblidar-se, que és això d'abans, és incòmode cridar policia assassina en festes… Van aparèixer molts feminismes, fins i tot els que no es volen veure, entre ells el que va vestit de blanc i vermell, mentre els homes fan el que volen. Hem arribat a això i ara hem de donar-li la volta.