Demanar justícia en els tribunals espanyols equival a buscar la lluna al migdia. Pots intentar-ho, però normalment no ho aconseguiràs. Com a màxim, sentiràs els udols dels llops.

No és que la justícia espanyola no ens empari als bascos, el sistema de justícia espanyol és un enemic dels bascos.

No és que la justícia espanyola no ens empari a les dones, el sistema de justícia espanyol és l'enemic de les dones.

No sols no existeix la separació de poders, sinó que els propis jutges són els responsables que es mantingui la política més reaccionària.

Les sentències injustes d'Enegar han estat la dels joves d'Alsasua i els violadors del ramat, sí, els violadors. La coincidència ha posat de manifest la falta de proporcionalitat de l'u a l'altre i la intemperància de l'altre. En aquest tracte diferenciat, no obstant això, no sols existeix una interpretació jurídica interessada i ideologitzada. Es tracta d'una identitat que s'ha utilitzat en part de la construcció de l'Estat espanyol. Identitat patriòtica, superba, autoritària, irracional i masculina. És part de tota una cultura, i els del ramat són els seus representants. Que un d'ells sigui guàrdia civil i un altre militar no és en absolut una anècdota. No és casualitat. És una causalitat. Per això estan lliures. Perquè són “els seus” presos. Un exemple d'això és que en les cadenes privades de televisió espanyoles, en aquests grans miralls de la deriva dels poders fàctics, s'agités a barallar als “nois” del Ramat i a criminalitzar als “radicals” d'Altsasu.

No obstant això, en comparació amb altres sentències ja conegudes, en tots dos casos la diferència ha estat la resposta del carrer i la indignació col·lectiva. En tots dos casos, l'ona de solidaritat ja estava organitzada quan es conegués la sentència. La gent està farta. Està fart a Euskal Herria, i també fora d'Euskal Herria, perquè la càrrega d'aquest entramat d'estats és cada vegada més pesada per sobre de les nostres fronteres. No obstant això, per part dels aparells espanyols, l'única manera de respondre a les reivindicacions és a través de la mà dura autoritària i adoctrinadora. Condemnar als d'Alsasua per assassinar a una persona, alliberar els violadors del ramat i respondre a la petició sobiranista de Catalunya són expressions del mateix món i del mateix Estat entendre. Algú pensarà que estic barrejant coses que no tenen res a veure, però en la base de totes elles està el mateix sistema reaccionari, autoritari i patriarcal. Fent una simplificació, en les presons espanyoles hi ha gitanos, bascos, catalans i immigrants. Som els subalterns de l'Estat. No hi ha lloc per a violadors, timadores, lladres o torturadors. Si per a maquillar el sistema i donar-li un toc de legitimitat han de ficar un de “ells”, li prepararan una cel·la de luxe per a gaudir del poc temps que ha de passar.

Si, per exemple, semblés que la violència masclista i patriarcal no és més que una qüestió espanyola, i, desgraciadament, no és així, ni molt menys. Perquè a Euskal Herria les dones ens assetgen tots els dies. El que sí que tinc clar és que l'única opció és alliberar-me de la cadena dels jutjats espanyols per a construir una democràcia real i un sistema judicial més just. A Espanya no es pot, podem intentar-ho a Euskal Herria. Fora d'aquestes rígides estructures tot ho tenim per a guanyar. Per això és tan important saber canalitzar l'empipament i el dolor col·lectiu que s'ha produït i traslladar a Euskal Herria l'epicentre de les reivindicacions.