Érem adolescents, teníem catorze i quinze anys per a aquestes dues petites vacances estivals. Els pares d'Arantxa tenien el costum d'anar a un poble de la costa i em va convidar a acompanyar-los durant una setmana. Dormíem totes les nits en el mateix llit i, per casualitat, si la meva pell fregava la seva, el meu cos s'encenia. Quan em dormia, els meus somnis em portaven per sobre dels matolls i en els jocs de masturbació silenciosos que feia amb mi mateix. Però em negava aquesta realitat de carn i os. Com anava a tenir desitjos d'aquest amic? No volia jo a Alberto? Com li ho anava a dir? Per a què? Què explicaria als meus pares? De truita? El que faltava! No, no, jo era heterosexual, estava enamorat d'un noi i ell seria el meu únic amant i el pare dels meus fills fins que la “mort” se separés.

En la família, a l'escola i en la catequesi em van ensenyar bé, en els camps pròxims no coneixia a persones LTGBIQ+ i l'única cosa que sentia per boca de persones de confiança era el menyspreu i les paraules d'insult cap a “aquestes persones”. Per a estar dins de la G era necessari no sentir que jo era un de “ells”. Em van ocultar deliberadament que en la nostra família hi havia persones que s'havien atrevit a relacionar-se d'una altra manera. Per desgràcia, quan necessitava aquesta genealogia, els dos estaven morts.

El que vaig sentir amb el meu amic de l'escola no era una cosa transitòria de l'adolescència i, quan va arribar el moment d'anar a la universitat, va arribar l'oportunitat de començar a obrir les portes de l'armari, perquè els armaris no es destrueixen moltes vegades d'un dia per a un altre, i trobar-me amb referents i companys de viatge que em van ajudar en aquest salt. En aquella època em va regalar la vida a nous amics, aliats de la complicitat i la intimitat, lectures, creus entre el gènere, la classe i la raça, i normes que coneixia, models de relacions que no podia contenir.

Des de llavors han passat anys fent front a la lesbofobia que s'ha anat ficant en el dia a dia i a la qual ve de fora. De ràbia, de desitjo, de consciència, d'acció directa i de solidaritat. No ha passat un dia en què no hagi tingut símptomes de lesbofobia. Més o menys subtils, tots amb el mateix missatge: no ets com ha de ser, estàs fora de lloc.

Des de llavors han passat anys esmolant cisalles, tallant cadenats i tanques. De l'alegria de la vida, de les passions de la ment corporal, de la dolçor radical i de la construcció del nosaltres. No ha passat un dia en què no he experimentat cap mostra d'aquest nou món que portem en els nostres cors. Més radicals o més reformistes, amb les nostres contradiccions, tots en la mateixa adreça: Som, estem, anem!