Eres víctima d'ETA i més que filla d'Ernest Lluch… Des de la visió polièdrica que defensa Ane
Muguruza, que em coneix per ser filla del meu pare, està mirant la meva vida des d'un sol angle. És evident que soc la filla del meu pare, perquè tinc una semblança terrible, sobretot, però també soc més que això. La nostra personalitat i mentalitat està formada per diverses variables, una de les quals és ser víctima d'ETA, però jo diria que és millor definir-me, per exemple, ser historiador.

El 13 de juny es van escoltar les veus de diverses víctimes d'Euskal Herria i de Catalunya en les jornades Construcció de la Pau. Com ho vas viure? L'experiència va ser
molt enriquidora i útil i, sobretot, l'aportació d'Ane Muguruza. A Catalunya, o almenys en el meu entorn, hem tingut poques oportunitats d'escoltar vivències com la seva. Va ser sorprenent. El dolor que sentim en una època va ser probablement el mateix, però fins ara no hem tingut l'oportunitat de conèixer-nos.

S'ha mantingut en secret el dolor de les víctimes durant tots aquests anys?
Sembla que s'ha escoltat més la vivència de les víctimes d'ETA, perquè unes poques associacions que dialoguen en nom de tots han fet soroll. En qualsevol cas, més que callar el sofriment de les víctimes, diria que hi ha hagut falta de comunicació: nosaltres no hem escoltat el dolor de les víctimes de l'Estat i, al mateix temps, crec que tampoc alguns bascos han parat esment al testimoniatge de les víctimes d'ETA. Per això, les jornades de Barcelona van ser molt importants, perquè trobem una plaça per a l'enteniment. És clar que la sensació de solitud, desídia i indefensió ha estat la mateixa entre totes les víctimes.

El portaveu del Fòrum Social Permanent, Agus Hernan, va assenyalar que la iniciativa havia de servir per a la reconciliació entre la societat basca i Catalunya. Comparteixes?
Jo no tinc necessitat de reconciliar-me amb la societat basca, perquè Euskal Herria no és responsable del meu dolor. M'han ofès, simplement, alguns euskaldunes. És cert que en alguna etapa una part de la societat va callar davant el terrorisme, però això no fa responsables a tots els bascos, només faltava!

Vostè diu que és una excepció entre les víctimes d'ETA. Per què?
Perquè sempre m'he sentit abrigallat. L'assassinat del seu pare va marcar un moment d'inflexió a Catalunya, igual que ho va fer l'atemptat d'Hipercor. Amb el nom d'Ernest Lluch, les biblioteques, els hospitals, les escoles i els carrers estan per aquí i per allà. Mai m'he sentit només i, per tant, soc una excepció. Els noms de la majoria de les víctimes d'ETA no els coneix la gent, estic segur que si surt ara al carrer i demana noms de deu víctimes d'ETA, la gent no els nomenaria.

T'has sentit alguna vegada representada amb les associacions de víctimes?
Mai. Ni amb l'AVT espanyola ni amb l'ACVOTO catalana, és més, el seu raonament sol ser totalment oposat al meu. Però el més preocupant, al meu entendre, és que han assumit la llibertat d'opinar en nom de tots, sense cap sentit. Les associacions de víctimes no tenen per què pronunciar-se sobre l'avortament, ni sobre la independència de Catalunya, per exemple.

Hi ha, així mateix, els qui creuen que s'han utilitzat per part de la víctima en defensa dels interessos de les parts. Està vostè d'acord?
Totes les parts, sense excepció, han recorregut al dolor de les víctimes amb interessos de part. Bé, som humans. Però, més enllà de la banalització del terrorisme, seria imprescindible un projecte en profunditat per a la gestió del mal causat.

A favor de la convivència, diverses víctimes d'ETA han conegut a presos que estan en les presons. Què opines?
Per descomptat, totes les estratègies que s'han utilitzat per a superar el que s'ha passat són vàlides. I diria que no som ningú per a jutjar els camins que utilitzen les víctimes per a calmar el seu dolor. Em sembla increïble que Gorka Landaburu o Robert Manrique coneguin als responsables dels seus atemptats, i també em sembla increïble que Ane Muguruza no hagi de fer-ho. Són estratègies personals, però, sens dubte, totes són útils per a construir un futur pacífic.

Ho faria vostè?
No ho sé, si tingués ocasió de fer-ho, ho pensaria. Però tinc clar que això no alleuja el meu dolor. És més, recentment vaig saber on estaven els membres del comando que van matar al meu pare i aquesta informació no m'ha afectat directament. L'odi i la ràbia no deixen pensar. La meva major preocupació és que, com va ocórrer amb el franquisme, el conflicte d'ETA es tanqui de manera falsa i es pagui les seves conseqüències dins de 20 o 30 anys.

ETA ha acabat. Com va rebre la notícia?
Vaig recuperar d'alguna manera la sensació que vaig tenir fa set anys després de la Declaració d'Aiete. Però per a mi la notícia més important va ser la de 2011. Per això segurament, ara no he sentit aquest xoc positiu que llavors vaig viure, perquè estava convençut de la fi d'ETA. Em va sorprendre més, i per a bé, el contingut de la declaració d'ETA sobre el mal causat.

Moltes de les víctimes van denunciar falta de transparència.
Sí, però jo no estic d'acord, perquè ETA ha arribat més lluny del que pensava. És cert que l'expressió té un greu problema: deixa un marge per al mal enteniment. I així va succeir, s'hauria pogut evitar si hagués estat més clar, però tal vegada aquest era l'objectiu. En qualsevol cas, és positiu.

Quins són els principals reptes a partir d'ara?Serà
difícil però cal arribar a un punt de vista que satisfaci a tots. Hi ha ganes, però encara hi ha raons que ens enfaden a tots. Bé, soc historiador i crec que el temps serà la clau. Igual que ETA ha trigat molts anys a fer passos importants, ara han d'entendre que, per l'altre costat, també necessitaran anys per a fer passos. Els ritmes no es poden accelerar i ETA acabada, es necessitarà almenys una o dues generacions per a reconstruir els ponts.

Gorka Landaburu diu que la barra gruixuda de la presó té la mateixa força tant a Sevilla com a Vitòria. Què opina de la dispersió? En
primer lloc, el sofriment de la dispersió en moltes famílies que no són responsables per la seva condició de víctimes del terrorisme és absolutament innecessari. D'altra banda, les lleis ens agradaran més o menys, però cal complir-les. És evident que, tal com van reiterar els advocats que van participar en les jornades, la dispersió s'està utilitzant a Espanya com a forma de venjança. Per tant, atès que les regles de joc no es poden canviar enmig del partit, és imprescindible que els presos estiguin prop de casa.

Catalunya també està calent i la Justícia espanyola ha acusat els CDR d'un delicte de terrorisme pel mateix motiu. Què opines? Els
CDR de Catalunya estan insultant la memòria de les víctimes del terrorisme en comparació amb el terrorisme. Si es va a l'exterior i se l'acusa de terrorisme pel tall de l'autopista de peatge, no ho creuran. És una estupidesa.

Com viu vostè el context polític a Catalunya?
Molt malament. Per a començar, és massa complex i m'agradaria no aprofundir massa en això, però estic preocupat. No permetre que se celebri el referèndum em sembla un error tremend, igual que l'aplicació de l'article 155 és un error. Però també crec que està mal imposar un camí unilateral sense el 50% dels vots. Estem acumulant massa problemes.

Què opina del PSC que ha donat suport al 155?Tots els
partits polítics catalans han ficat la pota fins al fons en els últims mesos. L'autocrítica és imprescindible per a l'enteniment i, desgraciadament, fins ara els partits polítics veuen en l'altre la responsabilitat del problema.

Mariano Rajoy ha estat expulsat i Pedro Sánchez és ara president. Tens esperances?
Vull tenir esperança. Només falta l'entesa.

Abans que conclogués, Catalunya va sofrir l'agost passat l'atemptat més sagnant de les tres últimes dècades.
Sí, i encara hi ha víctimes sense localitzar. Precedits per Robert Manrique, víctima de l'atemptat d'Hipercor, un grup de ciutadans ha hagut d'organitzar una plataforma per a donar resposta a aquestes necessitats. La irresponsabilitat de les institucions públiques és tremenda i, en aquest cas, la responsabilitat no és només del Govern espanyol, sinó també de la Generalitat.

Fins a quin punt ha influït en aquest context polític català?
És una qüestió de prioritats. La Generalitat hauria de tenir en marxa una oficina d'atenció a les víctimes des de setembre, per la qual cosa no hi ha excuses per a no donar resposta al succeït a Barcelona i Cambrils. Però tenint en compte que Artur Mas va assumir la presidència i va tancar el servei d'informació i assessorament a les víctimes de terrorisme, espero qualsevol cosa.