Vostè ha estat recentment en Etxalar, on té el seu primer contacte a Euskal Herria, a principis dels anys 60 del passat segle.

Fins i tot abans de venir al País Basc, vaig començar a llegir Car Baroja, a Chicago, quan cursava estudis d'Antropologia. Havia llegit dos o tres llibres. Els de sempre, Els pobles d'Espanya, Els Bascos i algun altre. No gaire més, però segur que sí. L'antropòleg Julián Pitt-Rivers anava a ser director de tesi, però encara no havia arribat a Chicago. Mentrestant, com he dit, llegint a Car Baroja, tenint en compte la meva intenció de fer el meu treball de camp al País Basc.

Per què Euskal Herria?

La veritat és que no ho sé. He llegit els pobles d'Espanya i sé que em va tocar dins. Però també podria haver arribat a Galícia, no ho crec. Eren amics Julian Pitt-Rivers i Car Baroja, el mateix Pitt-Rivers havia realitzat una recerca pionera sobre un poble andalús, era tan expert com havia estudiat, però en aquell llibre de Car em van cridar l'atenció els bascos, i li vaig llegir Els Bascos. I després, Els pobles del Nord. Per tant, vaig entrar al País Basc per la finestra de Juliol [Car Baroja], i si entrava, hauria de dir que he caminat d'un costat a un altre de la casa.

Quan estudiava a Madrid en 1959 no tenia notícies d'Euskal Herria.

Res d'això. En Ren, per exemple, quan cursava estudis de secundària, en l'únic col·legi catòlic privat de Nevada, vaig conèixer a dues o tres euskaldunes, però els considerava italians. Jo no podia donar una altra forma als seus cognoms… Em refereixo, però podria haver sentit alguna cosa, ja que per a llavors ja s'havia celebrat el primer festival americà en Ren. Per descomptat, jo no vaig ser allí, perquè estava estudiant a Madrid. D'altra banda, ja s'havia publicat Sweet Promised Land, de Robert Laxalt, i és possible que jo també ho hagués sentit, però està segura que no ho havia llegit. No ho sé. Potser ho estic inventant tot, perquè quan han passat més de 50 anys tots tenim la tímida tendència de fer això, la tírria d'inventar la història. Tal vegada està reinterpretant això a partir del que he viscut. Qui sap.

En 1963 va arribar per primera vegada al País Basc, en un treball de camp propi de l'antropòleg. Quin país era?

Com havia llegit a Car Baroja, no em va sorprendre. Els llibres de Car Baroja també tenien il·lustracions, allí apareixien els caserius de les Cinc Viles i la realitat no era molt diferent. D'altra banda, si tenia bastant treball, tenia vint anys, dona i un nen d'un any. És a dir, no podia tenir una imatge sòlida d'Euskal Herria, no sabia el que volia fer, volia un petit poble, submergir-me en el seu dia a dia. D'altra banda, no tenia objecte de recerca. Dir que estava perdut no és massa en aquest cas.

Quin és el teu primer record?

Vaig ser a la posada d'Etxalar, amb les paraules que vaig fer amb Salbadora, el seu cap. Va ser ell qui em va posar en contacte amb els Sarobe. Tenien una filla a París que treballava i posseïa la casa Agerea, ja reformada, per a llogar-la a un turista. Va ser pionera en això, ja que en 1963 en Etxalar ningú feia olor al turisme. Ara són 40 cases rurals. El cas és que ens van allotjar en Agerra. Els veïns em van rebre amb molt de respecte, però per descomptat, Etxalar era un poble de contraban, i era impossible que la gent ens obrís de front totes les portes i finestres de la casa. Mentre estàvem en això, vaig decidir que havíem de viure a casa d'una família, per a poder dur a terme la meva recerca tan bé com sigui possible. Al poble hi havia un ancià molt vascófilo, Papillo de Danbori, oncle d'Adela i Anjel Sarobe. Papillo em va donar les primeres lliçons en basca. No teníem gramàtica ni res semblant, excepte la seva saviesa i el meu quadern. No feia més que prendre notes, algunes que es referien a la conjugació dels verbs. A poc a poc, Papillo i jo ens vam fer amics i amics, i vaig conèixer també al meu nebot, Jesús de Danbio. Amb el temps, estrenyem llaços amb Danbori i els de Sarobe. Amb ells, per exemple, al carrer en la qual estàvem junts totes les tardes, gairebé se li havia pres per fill el nostre d'un any, Johnny, i se li parlava en basc. Així ens embussem. I després, quan vaig decidir viure en el si d'una família, Jesús em va obrir les portes de la seva Buxungoborda, perquè jo volia viure en el caseriu.

Vostè volia actuar segons l'antropologia social.

Sí, sí. Havia de dissoldre'm en el si de la comunitat a la qual dirigia les meves recerques. El brot era al poble, i està, tenia el món rural en primera persona, però al marge d'aquesta realitat quotidiana. Vaig fer un recorregut pels arxius del poble, però quan vaig començar a preguntar per casa a casa, vaig preferir viure en el caseriu, en el si d'una família, vivint una situació real, i practicant el basc en la mesura que sigui possible. Uns mesos després d'arribar a Etxalar, ens van rebre en Buxungoborda, molt contents. M'alegro, fill meu, no tan content de la meva dona, Patricia, a qui la vida en el camp li resultava avorrida, que havia d'estar en el camp des del matí fins a la nit. Jo, al cap i a la fi, tenia el meu treball, baixava del poble de Buxungoborda a la ciutat, a l'oficina d'arxiu, i també caminava de casa a casa i de caseriu en caseriu recollint dades. Va ser difícil per a Patricia, el nen va haver de créixer en Etxalar. El petit Johnny hauria d'haver-se criat en un apartament a Chicago, on vivia la meva dona, no en Buxungobordan, perdut a la muntanya... Vam fer l'any en Etxalar, i en els dos o tres anys següents vaig tornar a Euskal Herria, a Etxalar i a Aulesti, per a completar la recerca.

Què hauria estat si haguessis entrat al País Basc, per exemple, no per Etxalar, sinó per Tafalla de la Ribera?

No podia dir-se. És possible que s'hagués realitzat una recerca, però no era així. És pura especulació. Si el mateix Pitt-Rivers no hagués pogut venir al País Basc, i m'hagués ordenat anar a Albacete (Espanya), no sé què hagués estat. Hauria fet el meu treball i es va acabar. Quan era estudiant no tenia inclinació al País Basc, els professors de Chicago que volien que estudiés Maia. No es van obstinar massa, però si s'haguessin obstinat, hagués pogut fer la meva tesi a Chiapas (Mèxic).

Fins a quin punt et va marcar Etxalar?

Més que terribles. Tants com naixements en Ren. Vaig néixer en Ren, però l'antropòleg dins de mi va néixer en Etxalar i en Aulesti i, en el que a això es refereix, soc del tot d'aquí. Ja he realitzat estudis a Itàlia, Austràlia, aquí i allà, he treballat altres línies de recerca, però no hi ha país en el món que m'hagi marcat tant com Etxalar i Aulesti. No existeix. I no van ser més de dos anys.

Què diu vostè de l'època?

Quan vaig començar a treballar en el camp d'Etxalar no ho sabia, no era capaç d'entendre-ho, però em vaig donar compte a mesura que avançava el treball, sabia que estava investigant un món que s'apagava. Era evident. Era un moment històric molt interessant. Allò era més Espanya que Euskal Herria. Els bascos no es preocupaven de si mateixos, sinó que decidien el futur dels d'aquí, no hi havia autonomia, ni euskara unificat, ni esforços per la cultura basca. En part, tot estava condemnat, però, d'altra banda, els mandataris dels pobles es declaraven a favor de la cultura local, a pesar que volien a Euskal Herria dins d'Espanya. ETA ja havia començat, però no eren molts, ni tan sols era una amenaça contra l'Estat espanyol. D'altra banda, ningú sabia fins a on arribaria en el futur.

En la recerca es va dirigir a Aulesti.

Va ser molt diferent. El seu rector, Don Emilio (Kortabitarte), gairebé ens va obligar a prendre als de la casa Goitiandia. Don Emilio va prendre la decisió, no els de Goitiandio. És cert que el seu cap, Francisco, era pastor en l'oest dels EUA, tenia dos fills a Boise (Idaho), i aquest ambient, inevitablement, va facilitar la cosa. Acabo de dir-li que Etxalar era un poble de contraban, que vivien en silenci. En Aulesti, en canvi, el rector va ser el que va colpejar l'aldabón de Goitiandi, va derrocar la porta, i amb aquest permís i sense misteri entrem al poble. És més, Don Emilio va empènyer al poble a ajudar-me i, amb tota seguretat, es va obstinar també a mostrar-me el camí del nacionalisme. En Etxalar no hi havia res d'això. El nacionalisme d'Etxalar estava en el barri. No obstant això, tenia fama de ser un poble vermell de les Cinc Viles, perquè va ser l'únic que va votar a favor de la República en les eleccions celebrades abans de la guerra d'Espanya.

En aquell País Basc de llavors, com veu l'actual?

No tinc cap resposta. Ho faré per parts… Políticament, els bascos han aconseguit alguna cosa més que res. S'han encès. El treball per la llengua és únic en el món, malgrat totes les discussions, baralles i baralles. L'estandardització del basc, el treball que s'ha fet en l'ensenyament, en els mitjans de comunicació… és impressionant. En l'època en què estava en Etxalar no es podia preveure la situació actual. Des de lluny. Els bascos són els amos de la iniciativa cultural, tenen la iniciativa de l'economia i de l'ecologia també. Ho hauria pensat de seguida! Avui dia, els bascos són al capdavant del seu país, tant com amos del seu paisatge. Qui creure això quan vivia en Etxalar. Llavors els racons d'aquí estaven totalment destrossats, l'aire brut, el riu en fallida… Aquella situació no sols es devia al franquisme, sinó que venia per davant. Aquest desastre no va ser causat pels falangistes, sinó que va ser heretat. Veig el País Basc actual i em sembla un exemple.

Després de les estades en Etxalar i Aulesti, en la Universitat de Ren-Nevada, et van ordenar posar en marxa el Programa d'Estudis Bascos. En què consistien llavors els estudis bascos, en què es troben actualment?

Estudis bascos en aquella època? En aquella època no hi havia estudis bascos. Com he dit moltes vegades, la gent no sabia res del basc. “Què és? Francés? Español? Què és el basc? Parla espanyol? Diuen que el basc és un país de misteri europeu”. En aquest cas, el misteri és sinònim d'ignorància. Regnava la desinformació. Des de llavors, hem creat un centre bastant seriós i hem publicat diverses publicacions en anglès sobre el País Basc. També hem fet molts estudis… Pocs dels quals avui dia treballen en anglès et preguntaran què és el basc. Encara hi haurà alguns en les cunetes, però els bascos ja no són desconeguts als Estats Units.

Té vostè molta part en això.

La situació em va obligar. He treballat en la Universitat, no a nivell de clubs bascos, però li asseguro que els dirigents dels clubs bascos saben, gràcies al Programa d'Estudis Bascos de Ren, quin és el seu origen, què és Euskal Herria, què és ser basc. En aquest sentit, hem contribuït a la creació d'una cultura basca, no de manera directa, però sí de manera indirecta. De no haver estat Ren, m'agradaria saber què hauria estat d'aquí als EUA i, en general, el present del basc emigrat a la diàspora. Jo no tenia cap visió del futur. Si algú tenia aquesta visió era Jon Bilbao. Ell volia fomentar la cultura basca. Ho investigo. Completem l'equip.