Diumenge tarda en la capella de Santa Catalina de Sara. Falten dos concerts molt desitjats –Orbel i Maria Arnal & Marcel Bages- per a finalitzar el festival Usopop. La vespra, a causa de la pluja, els organitzadors van haver de traslladar el festival d'Estella al poliesportiu de Sara. No obstant això, van decorar la sala amb la destresa acostumada, i se sentien en els assistents paraules d'admiració. Alguns porten una cara poc adormida, ja que la nit del dia anterior en el gaztetxe va ser llarga. Pantxika Gaicotchea Urricariet i Joanes Garcia Basurko, tots ells presents en la taula d'entrada, tampoc han tingut la sensació d'haver pres un descans llarg. A l'espera de l'entrevista, s'han acostat molts d'ells per a demanar-los que es reservin les entrades. “En nom de Jorge un”, “quatre en nom d'Amaia, si us plau”. A les cinc han fet entrar a la gent en un punt, i hem continuat parlant després d'una pausa, en la qual se senten sobre la paret les pausades notes d'Orbel.

Vist l'anterior, quina valoració feu d'això d'enguany?

Ha estat una pena no poder fer-ho a Estella, perquè la base d'Usopop és la muntanya, però, d'altra banda, bastant positiva. Passem una vetllada bonica, la gent estava contenta i nosaltres treballem mirant a la gent. Ha vingut molta gent de tots dos costats d'Euskal Herria, potser una mica menys pel temps que l'any passat, però la qualitat és més important que la quantitat. Ha vingut gent corrent, bona gent, de concerts, i la festa ha estat molt bona. Hem perdut una mica de diners, però ha valgut la pena. Encara queden dos concerts importants, per la qual cosa farem la valoració la setmana vinent, descansant, després d'hores de somni.

Petita i de qualitat. Aquestes són algunes de les característiques del festival des dels seus inicis. Què és el que us va impulsar a organitzar-vos?

El festival va ser creat bàsicament per un grup d'amics. Patxi Dutournier i nosaltres dos érem col·laboradors d'EHZ. Vam aprendre molt en aquesta associació, però estàvem amb ganes de crear alguna cosa més. En alguns festivals de fora trobem algunes estètiques que no estaven a Euskal Herria. Record també que en un DVD de Sigur Rós vam poder veure una gira per Islàndia pels llocs naturals d'Islàndia. Ens vam adonar que en Sara teníem bonics llocs naturals i històrics, i valorant-los de nou, podíem treure la música dels llocs habituals, i oferir alguna cosa més per a famílies, diferents generacions... Érem gent que havia viscut en el món del gaztetxe, amb molts nous pares entre ells, i va ser gairebé natural que organitzéssim una cosa així. Pel que fa a la música, també volíem fer una aposta fora dels estils habituals. En Donostia-Sant Sebastià pot ser que hi hagi moltes ocasions, però en Sara no. Se sentia ska, metall o rock, però a penes folk o pop. Volíem demostrar que aquí també hi ha una escena basca activa. Volem que aquest tipus d'iniciatives s'organitzin en tota Euskal Herria. Petites però nombroses i de grandària humana que permeten un tracte pròxim. Anar a les macrofestas ens cansa.

Heu esmentat els festivals estrangers de referència. Podrien citar-se exemples concrets?

Per exemple, un petit festival que se celebra en una illa d'Escòcia: Away Game. O el festival Latitude d'Anglaterra. El propi End of The Road, encara que una mica més gran, conserva el seu encant. Mirem a aquesta mena de festivals, petits i mitjans, cures, coherents. I sobretot: els que programen. Cada vegada hi ha més festivals que són fotocòpies, sense color. A nosaltres ens agrada arriscar, programar els grups que vulguem.

A més d'aquest gran festival, també organitzen concerts al llarg de l'any, donant especial importància a l'experimentació amb els llocs. Per què?

Experimentar amb els llocs ens treu de la zona de confort. Els directes estem acostumats a viure en sales fosques. Però els directes no són només música, els llocs tenen una ànima i permeten crear alguna cosa més. Per exemple, ja hem organitzat tres concerts en la capella en la qual estem. Té un altre so, una altra història –va ser creada per la ciutadania en 1630–, no és tan freda com una sala. A més, ens agrada donar a conèixer llocs especials a la gent. Usopop no és només una sèrie de concerts, sinó una experiència més completa. Volem crear una relació especial entre la gent, oferint qualitat, encara que per a això hem de portar menys grups. El lloc ajuda a crear una experiència. En aquests llocs passen altres coses pel cap de la gent, tenim altres actituds. Tenim clar que si col·loquéssim als mateixos grups en una sala normal no arribaria ni la meitat del públic. La meitat de la gent ve a viure l'experiència. El grup no els coneix, i estupendament. Sap que trobarà als que li agraden i que viurà un bon moment.

Les xifres governen la cultura. Últimament s'ha notat una gran obsessió per quantificar els esdeveniments culturals. Vostès, en canvi, parlen que un augment d'Usopop faria perdre la seva essència.

Per descomptat, mantenir a Txiki és una opció. El model de LER, per exemple, ha estat una cosa intermèdia i els ha creat problemes econòmics. En els festivals petits podem fer eleccions més ràpides, no depenem dels diners, podem fer el que vulguem. Per a nosaltres les xifres no són importants. Per descomptat, comptarem la quantitat de cervesa i d'entrades que embenem, però sobretot donem importància a les relacions, a veure si la gent es diverteix... Si ampliem el festival entraríem en la lògica de la rendibilitat, i aquí sempre es perd alguna cosa. Molts festivals estan en la lògica dels diners, però nosaltres estimem la música.

Se senten espècies disminuïdes?

Hi ha festivals amb una filosofia semblant. No és el mateix, però aquí està Jazpana, per exemple. O el recentment creat festival Kaiola. En el moviment Gaztetxe també hi ha iniciatives molt interessants. El CER també té aquest toc. Ens agradaria ampliar encara més aquest model. Si Usopop serveix per a inspirar a uns joves i ells alguna vegada crear una cosa així –diferent, del seu estil–, nosaltres estem contents. Que la gent que té ganes s'atreveixi.

És fàcil mantenir la passió amb el pas dels anys?

Per descomptat, de tant en tant hi ha moments d'estrès. Per a no repetir la mateixa fórmula, cada any intentem fer alguna novetat al projecte: afegir un dia, potser llevar, desplaçar… Els moments de dubte també són molts, a veure si hem fet bones eleccions, si funcionaran els micro... Per exemple, la decisió de traslladar el festival al poliesportiu de Sara a causa del temps va ser dura. A les cinc del matí estàvem farts de fer la neteja, però després hem vingut i hem pensat que val la pena.

Sent un festival tan petit, d'on treuen els diners per a portar grups d'aquesta categoria?

Al principi, cadascun va posar 200 euros de la nostra butxaca. El primer any va venir més gent del que pensàvem, i com som bastant prudents –rient– en Sara, ens vam posar a retenir una mica de diners i a invertir per a l'any vinent. Després ens ha ajudat l'Institut Cultural Basc (EKE), només una mica. Normalment, els grups de música tenen poques possibilitats de tocar en aquests entorns, per la qual cosa ells fan un esforç i nosaltres també. Potser a un preu més modest, però sempre intentem pagar als artistes el que mereixen i cuidar-los el millor que puguem, per exemple, preparant un bon servei d'àpats. Les relacions personals també tenen gran importància: Belako va tocar el seu cinquè concert entre nosaltres, ens van jurar que tornarien i, després de l'èxit, van tornar amb un preu assequible. O el que ens va passar amb Bigott... Estàvem en Beasain, en Jazpana, una mica borratxos, vam anar a orinar i ens trobem amb el cantant de Bigott. Li vam dir que teníem un festival i a veure si volia venir, a un preu relativament assequible. El va assentir. Ens va passar el número del manager, li escrivim al poc temps i li vam dir que sí, que no l'havia oblidat. I així va ser. Una vegada aquí, volen tornar perquè saben el que trobaran: sentiran amb atenció als autèntics amants de la música.

Poseu el basc en el centre del festival. Quina influència té això en un poble com Sara?

L'opció del basc és, en certa manera, una opció natural. A alguns de nosaltres ens és normal parlar en basc. Però també és una cosa que fem a propòsit. Al principi, recorríem més a les traduccions: cervesa / bière, etc. Ara no traduïm res. Si vas a Alemanya, hauràs d'aprendre en alemany com es demana la cervesa. Aquí tot és igual. Sara és un poble euskaldun, però euskaldun passiva. Tothom sap basc, però molts no ho han transmès. No obstant això, la majoria dels joves també saben basc, els falta canviar els seus hàbits quotidians. Els saratarras viuen amb naturalitat l'espectacle dels afixas en basc. Així és la situació d'Iparralde. Potser la gent no parla molt basc, però és normal que vegi les coses en basca. Així és i així és. No viuen com a imposició.

Com sol ser l'endemà del festival? Quins reptes venen ara?

Estem reflexionant sobre si continuar o no. Tots els anys tenim el mateix dubte. Ara ve el desè aniversari, i ho farem, sí o sí. Després ja veurem. Ens agraden projectes com Astra, o com l'Olla d'Oñati... acceleren socialment l'activitat cultural. Potser alguna vegada comencem a fer una cosa diferent, però sempre en l'àmbit cultural. Sigui Usopop o sigui qualsevol altra cosa, no estem per a estar quiets.