Han passat set mesos des que el teu pare va ser tancat. Com està vostè?
He tingut molts alts i baixos, el desequilibri emocional no ha cessat. He passat un mes dur, però estic disposat a continuar lluitant. Estem obligats a estar forts…

Què ha estat el més difícil en aquests mesos?
Estic esgotat per la incertesa. Però confesso que m'ha ajudat entendre que la solució no depèn de nosaltres. L'objectiu ara és que la meva família també ho entengui, perquè no el té clar. Sempre que hi havia algun moviment, al principi tenia esperances, però, en benefici de la meva salut, ja ho he perdut. Seran posats en llibertat tal com van ser tancats, perquè no es tracta d'un procediment judicial ordinari. Prefereixo pensar que s'anirà per llarg temps. És l'única manera de protegir-nos.

Els fills d'altres presos polítics han estat claus en aquest
camí… Al principi ens quedàvem obligats [riu]. No crèiem que la relació que ens havíem unit en el futur sorgís. Als amics de sempre els costa entendre-ho, però per a mi han estat decisius en aquests set mesos. En el fons, compartim la injustícia que vivim i la complicitat és total.

No sols la protecció, sinó també l'aparador. Teniu algun projecte entre mans?
Des del principi hem tingut la necessitat d'impulsar projectes de canvi de context i entre les idees que llancem ens hem posat en contacte amb una. Sense ser independentistes, elaborem un vídeo amb la llista de famosos espanyols que podrien estar en contra de la vulneració dels drets humans.

Què fa ara?
No ho farem. Tres de cada cent persones que telefonem van afirmar que sí. Entre els quals van rebutjar l'oferta, la raó de la majoria era la por: denunciaven el context, el sentien molt, però corrien el risc de perdre els seus llocs de treball.

Esperàveu aquesta resposta?
No, ha estat molt decebedor. Vam recollir en la llista a personatges d'esquerres que participen en altres reivindicacions, però amb la injustícia que viu Catalunya no han estat capaces de moure cap fitxa. Com és possible? Segurament si es mullessin ells, Espanya no es comportaria com ara…

Compagina els estudis d'infermeria amb les visites a la presó d'Estremera.
També he fet un procés d'adaptació. Al principi, la necessitat de veure al meu pare era desmesurada. Ara tracte d'aconseguir l'equilibri: només vaig a les visites de la visera familiar al mes, evitant les visites a l'altre costat del cristall. Eren massa dures. El fred. En certa manera encara no puc creure que el meu pare estigui tancat entre aquestes parets. Estàs tan a prop i tan lluny alhora...

Quin ha estat la resposta que ha rebut dels funcionaris?Si la
reclusió és un càstig en si mateix, les famílies sofrim un doble càstig per la naturalesa de les visites. El més dur al principi era que en les converses a través del cristall es talla el micro de sobte sense previ avís. Era tan cruel i tan dur haver d'acomiadar-me!

La justícia espanyola sempre ha utilitzat la dispersió. Estant el teu pare en la detenció preventiva, què opines d'estar a Madrid? La
dispersió només es pot entendre com un càstig, més encara en la detenció preventiva. Els drets haurien de ser iguals per a tots, és incomprensible que hagin d'anar a Madrid.

A Espanya cau Mariano Rajoy i ara és president Pedro Sánchez. Com afectarà el canvi a Catalunya? De moment
no he detectat cap canvi, almenys quan ha parlat de presos, i és clar que Sánchez ha estat el responsable de la repressió. No obstant això, el president ha arribat a la Presidència per mitjà d'una moció de censura, gràcies al suport de diversos partits. Per tant, està obligat a fer algun gest i, per tant, sense fer massa il·lusions, l'esperança és aquí. En qualsevol cas, encara que el trasllat a les presons catalanes sigui el dret que recull la llei, la meva lluita i repte és alliberar-me.

Mentrestant, Catalunya segueix mobilitzada. Tens por que la societat pugui normalitzar el context d'excepció?
Sí, per descomptat. Ja notem la desaparició de l'eufòria dels primers dies. Sembla que cada vegada són més greus les coses que han de succeir perquè la gent surti al carrer. Especialment entre els nostres majors. Això és molt dur. No podem oblidar que estan detenint a gent per escriure cançons! Vull pensar que és normal i que el descens de la mobilització serveix per a prendre forces per a mantenir la lluita...”.

Els presos polítics de Catalunya estan pagant la defensa dels ideals d'una manera dràstica.Ha valgut la pena?
Per descomptat. En cas contrari no tindríem la força que tenim. Ells estan presos, però saben que el camí que han recorregut tindrà un destí. Jo a Espanya no tinc esperances, però, fent-me internacional, aconseguirem el nostre repte!