Ens hem acostat al parc d'Aiete amb l'excusa d'un curs organitzat per la Societat de Ciències Aranzadi. Ió Garin-Barri. El normal seria anar a la muntanya per a conèixer les espècies d'amfibis que ens envolten o, per què no, acostar-nos a un preciós aiguamoll d'algun parc natural de la zona. No obstant això, aquí estem enmig d'una zona verda de la ciutat, de nit i amb la intenció de veure els amfibis. De fet, als parcs de la ciutat i del poble hi ha vida. Dia i nit. I molt més del que creem.

Reis, Conferències de Pau i... gripaus

El parc d'Aiete ens porta a la Donostia-Sant Sebastià del segle XIX: compta amb un gran palau d'aspecte neoclàssic, amb verds prats i jardins, estanys, coves, cascades… i un espai envoltat de desenes d'arbres. No és difícil per al visitant imaginar als reis d'España Isabel II, Alfons XII, María Cristina i Alfons XIII que han passat per allí passejant per les senderes d'al voltant; o imaginar a la reina Victòria d'Anglaterra asseguda al costat de l'estany.

El dictador Franco també va passar allí diversos estius, i segurament, en els ardents dies estivals, buscaria refugi sota els arbres, tractant de sentir el vent fresc que genera l'aigua que cau de la cascada. No esperava, per descomptat, que allí es reunissin diversos anys més tard experts internacionals en la Conferència de Pau d'Aiete, però així ha estat. Des d'Aiete han passat persones de diferents formes, orígens i mentalitats. Mentrestant, amagats en aquest estany, o amagats entre les arrels d'aquest bosquet, han passat desapercebuts alguns petits habitants del parc d'Aiete: els amfibis.

Tritones, granotes i gripaus

El curs s'ha realitzat a la primavera, no és casualitat. Ara és el millor moment per a veure els amfibis. Es troben en ple apogeu i les basses i pous del parc reben la visita de granotes, gripaus i tritons en aquesta estació. No sabem si al llarg de la història les grans figures que han passat pel palau d'Aiete han vist nedar capgrossos o granotes en el saló, però podem dir amb bastant seguretat que almenys escoltarien en la cançó.

De fet, la cançó de la granota comuna (Pelophylax perezi) és digna de ser escoltada. En els càlids dies de primavera i estiu, s'escolten al llarg del dia i al capvespre, a ratlles, en un cant sorollós i estrident. No sols escoltem, sinó que també veiem la granota. A la vora de l'estany, amb el cap fora de l'aigua, dins del cos, ens ha estat vigilant. Admetem-ho: a aquesta hora, els que sobràvem érem érem nosaltres.

Però la de la granota no és l'única cançó que hem sentit. El Txantxiku comú (Alytes obstetricans) també ha posat en marxa la seva corona de nit. Ha caminat sota el bosc, provocant-nos amb la seva habitual mescla de notes entre el cant i la xiulada: “Kun-kun”. És l'espècie de gripau més antiga d'Europa. És fàcil acostar-se on està amb la seva cançó. Però trobar-ho és una altra cosa. Malgrat tenir-ho a mig metre, no creguis que és fàcil de veure. Potser és l'experiència del vell. El so continu de la cascada i la fina cançó del txantxiku són els que trenquen el silenci de la nit. Però és un so tranquil·litzador. La conferència de pau havia de ser aquí, necessàriament…

Tenim les llanternes enceses. A la tarda, les persones que han tingut la part teòrica del curs estan a gust a posar en pràctica l'après. Però el millor està per arribar: falten els tritons!

Els tritons són amfibis amb cua. Del grup dels urodelos. L'hem vist en el fons de l'estany i aquí estan. Al parc d'Aiete els alumnes del curs han diferenciat dos tipus de tritons: el tritó palmatado (Lissotriton helveticus) i el tritre marmolaire (Triturus marmoratus). Estan sota l'aigua. Per a. Ió Garin-Barri ha caçat a mascles i femelles. És la persona autoritzada per a manipular animals. Les explicacions han estat clarificadores, i el fet d'haver vist el marmolaire del tritó, alguna cosa que no es podia oblidar durant molt de temps.

Importància dels parcs en la conservació dels amfibis i la biodiversitat

Al parc d'Aiete hem pogut veure quatre espècies d'amfibis. Però hi ha més. També viuen el gripau comú (Buf spinosus) i la salamandra comuna (Salamandra salamandra), encara que avui dia no els hem vist. Alberga un gran percentatge d'espècies d'amfibis de Sant Sebastià. Els amfibis són el grup vertebrat més amenaçat del món i sembla difícil pensar que els parcs poden tenir alguna cosa a veure amb la seva conservació. No obstant això, les zones verdes poden actuar com a estatges d'amfibis urbans i, en general, com a respiradors de biodiversitat, per la qual cosa és important que en la seva gestió es tinguin en compte també les espècies de fauna i flora autòctones i de l'entorn.

A més de l'ús dels parcs urbans per a l'oci de l'ésser humà, poden exercir importants funcions tant educatives com de biodiversitat urbana –del que pots llegir més en l'article 2559 d'ARGIA sobre Com viure la naturalesa en els centres educatius de l'espai urbà–. Amb accions senzilles i amb una adequada organització i gestió del paisatge general del parc i de les petites àrees interiors (microhàbitats), es poden combinar totes aquestes funcions. I poden utilitzar-se per a la conservació de poblacions d'espècies amenaçades.