Són cançons que t'estripen el cor. Sense adorns, quan no t'ho esperes, una nota t'esgarrapa en alguna part i els teus ulls es converteixen en pous de llàgrimes, però et sents bé, molt bé, amb un somriure i amb pell de gallina. En sortir no hi havia més que veure el rostre de la gent, o el silenci es va fer entre cançons i cançons. La cançó de Silvia Pérez Cruz és un luxe d'emoció. Va oferir una gran actuació de dues hores de durada al Kursaal de Sant Sebastià. Per tercera vegada va introduir el Quintet de corda a la ciutat i es va omplir fins dalt la gran sala de l'edifici. Va aparèixer primer amb el violinista, per a obrir la vetllada amb Cinc fanals, i, després del grup, van tocar la Tonada de lluna plena. Els privilegiats de la primera fila, perquè vam ser testimonis directes d'aquesta manera de moure'ns en l'escenari.

Van tornar del Japó i, encara que semblava mentida, es van mostrar sorpresos davant la multitud. Perez Cruz va cantar des dels budells, amb accents igualment més lleugers. Ai, ai, ai gozoa, per exemple, escrita a l'escena en la qual la nena de la pel·lícula Prop de la teva casa balla en el bany. “Volien ficar algun shakir, però sortia massa car, i al final vaig fer això. Després li van donar el Goya a la millor cançó”. També va ser rescatat de la pel·lícula No hi ha tant de pa, una reivindicació contra els desnonaments. Els dos violins (Elena Rey i Carlos Montofor), el violoncel (Joan Antoni Pich), el contrabaix (Miguel Ángel Cordero) i la biola (Anna Aldoma) es van unir amb gran complicitat. Ell també va dir, modestament: “Quin grup som”. Va actuar solitari en l'escenari, es va lligar el pèl, ara es va deixar anar, es va llevar les sabates, es va tornar a posar.

El d'esgarrapada va succeir amb el poema Demà d'Ana María Moix, que també va cantar Montofor; i amb el Corrandes d’exili de Pere Quartet, dedicat als quals van fugir violentament de les arpes del franquisme. Més alegre, va portar del Brasil la ballable Ansa branca, “on també canten amb alegria les penes”. També una versió de l'Hallelujah de Leonard Cohen. I la visa va portar a Vestida de nit, que dona nom al seu últim disc, una meravellosa obra que els seus pares van escriure fa 30 anys i que porta amb cançons de paisatge de la seva terra natal, Calella de Palafrugell.

Va sorprendre amb una mica de cançons “comercials” que la gent s'ho va prendre de riure i d'aplaudiments. Cantó a capella Petit vals vens i Cucurrucucu Paloma, ja clàssics en el seu repertori. I el músic, dempeus sobre l'escenari, va inundar l'escenari de llum vermella i el rodó Gall vermell, gall negre, va tancar el concert, deixant al públic el sabor de boca d'un artista que no té igual, que estripa el cor, però sense trencar-lo, i el converteix en força.