És més, en aquest últim aspecte s'estan multiplicant els treballs. De fet, a mesura que la intensitat d'una determinada violència descendeix, afloren altres violències que sostenen a la societat, com ha advertit Emagine a l'Escola Feminista de 2016. La violència sexual en el context del conflicte polític d'Euskal Herria és un clar exemple d'aquesta labor que ens està multiplicant.

La tendència a utilitzar els cossos de les dones com a armes de guerra en contextos de guerra ha estat repetida al llarg de la història. Des de Colòmbia fins a Bòsnia i Hercegovina, passant per Xile, Irlanda i altres tants països. La utilització de la violència sexual contra les dones ha estat una de les armes més poderoses en contextos de conflicte i Euskal Herria no és una excepció per a ningú. La violència sexual contra les dones ha estat present en tots els àmbits i formes, des de les violacions internes a les de carrer. En aquesta ocasió, i sobre la base del reconeixement de totes les víctimes, portarem al centre una sèrie d'agressions que el relat de la història ha mantingut al marge en general, totes elles sofertes per dones i relacionades entre si.

El nom d'Ana Tere Barrueta i Mari Jose Bravo poden ajudar-nos a situar-nos, ja que tots dos tenim víctimes mortals d'aquestes agressions. Ana Tere va ser violada i assassinada als 19 anys per membres del grup parapolicial GAE (Grups Armats Espanyols) en Loiu. Mari Jose, per part seva, va ser violada i assassinada a Sant Sebastià als 16 anys per membres de BVE (Batalló Basc Espanyol), que també va ferir greument a la seva parella, morint vuit anys després pels danys causats per la pallissa. Les víctimes més tràgiques d'una sèrie de violacions amb reivindicacions polítiques del mateix modus operandi entre els anys 1977-1980 són Barrueta i Bravo, que, igual que la resta de dones violades, han quedat fora del llistat oficial de víctimes del Ministeri de l'Interior. Aquests casos, com la majoria dels assassinats perpetrats per grups parapolicials, no han tingut ni judici, i tant agressors com assassins han sortit impunes.

En la primera part de l'informe elaborat pel Fòrum Social sobre els casos no resolts que han deixat els conflictes a Euskal Herria, que s'ha limitat als casos que han acabat en la mort, Barrueta i Bravo han estat reconeguts com a víctimes del conflicte. Un pas més enllà, en un informe publicat per l'associació de drets humans Argituz es reconeixen per primera vegada i de manera oficial les agressions amb reivindicacions polítiques contra les dones a Euskal Herria. Segons les dades facilitades per aquesta associació, les violacions amb motivació política comeses per grups parapolicials d'extrema dreta van ser catorze -en tots dos casos provocant la mort de la dona- i encara queden per definir diversos casos.

Aquests atacs han estat agrupats pel mateix modus operandi emprat en l'execució dels atacs i per la intensitat dels mateixos durant un període de temps. Cap a finals de 1977 es van produir a Pamplona les primeres violacions amb reivindicacions polítiques, cap a finals de 1979 es van començar a produir en Bizkaia i Guipúscoa, en aquest últim territori les majories que es van situar entre Pasaia i Irun. Els atacs es van dur a terme als pobles on la consciència política estava forta i estaven pensats per endavant i estratègicament. En tots els atacs participaven dos o més agressors, seleccionaven a les víctimes joves, apareixien armats i amb cotxe, violaven a les víctimes després de l'interrogatori i després reivindicaven políticament les violacions, amenaçant que es donessin més. El fet que l'últim punt de la manera d'actuar sigui una amenaça, com explica Argituz, posa de manifest que amb aquests atacs més enllà de les víctimes es buscava “provocar terror en els diferents segments de la societat que compartien sensibilitat o rebel·lia enfront del nacionalisme basc”. Amb aquest objectiu i una vegada més en la història, van apostar per la tècnica clàssica d'utilitzar a les dones com a armes de guerra.

Terra per a sembrar la por als cossos de les dones

L'antropòloga Begoña Aretxaga va suggerir amb els seus estudis que “la violència política exercida sobre el cos i el cos no pot sostreure's al significat de la diferència de sexe”. És a dir, els conflictes polítics tenen gènere. Olatz Dañobeitia, investigadora en l'àmbit de les violències polítiques i l'encreuament de gènere, subratlla aquesta idea com a context el cas d'Euskal Herria. En el seu estudi podem llegir que per a perseguir les persones s'utilitza la posició subordinada de les mateixes en les relacions socials, fins i tot en contextos de conflicte polític. I que sent el gènere una de les principals societats vertebradores, es converteix en un aspecte significatiu quan es tracta de perseguir una part en situacions de conflicte.

“Podríem concloure que l'atac a un cos concret i particular perseguit cerca provocar por en tot el cos social o en una comunitat concreta que el sobrepassi”, explica Dañobeitia. Quan les dones són usades i violades com a arma de guerra aprofitant la posició subordinada de la condició femenina sobre la condició d'home, l'agressor cerca, per mitjà d'intimidació i amenaça, l'obediència d'una comunitat o grup de persones.

En aquest punt ens trobem amb l'ús de la construcció social de la por. A pesar que la por és una emoció fonamental per a la supervivència i l'autodefensa, la seva construcció social cerca l'obediència. Dañobeitia subratlla que les coses que poden constituir una amenaça o risc estan íntimament lligades a la condició de cada persona –classe, raça, ideologia, edat, gènere o sexe- i que les pors es construeixen socialment sobre aquestes condicions. Així, podríem concloure que la por a la violació de gènere que s'havia construït amb l'ús de les dones com a armes de guerra buscava l'obediència i la desmobilització de tota una comunitat o grup que compartia idees, valors i pràctiques comunes.

Les dones abandonen la condició de víctima

A l'ésser el cos de les dones el que es posava a punt de ser una arma útil per a fer la guerra, l'amenaça de violació que buscava afectar a tota la comunitat tenia un impacte més fort en les dones. No obstant això, moltes dones van saber utilitzar la por com a combustible per a la mobilització davant la paralització, un clar exemple d'això és la ferma resposta del moviment feminista a les violacions en Orereta. En el si del grup Memorandra que treballa en la construcció de la memòria feminista de la localitat, Eli Etxabeguren ha treballat en la construcció del relat històric de la resposta feminista que aquestes violacions van provocar en Orereta, la qual cosa considera “un punt d'inflexió i una gran fita en la pràctica” la resposta del moviment feminista davant el succés. Etxabeguren ha posat en valor les capacitats de les dones per a “superar la por i transformar-lo en aliança, fraternitat, cohesió entre dones, discurs feminista de gran potència i lluita”.

Etxabeguren ens explica que va ser difícil fer un lloc entre totes les lluites que hi havia al poble amb el discurs polític sobre les violacions en aquell context en el qual diàriament es produïen assassinats per conflicte polític, ja que van haver de lluitar des del subjecte femení, a més d'amb grups parapolicials i amb l'Estat espanyol, també amb moviments socials i polítics d'esquerres del poble. “Això va provocar l'apoderament del moviment feminista del poble”, relata. Entre els actes portats a la pràctica per part del Grup de Dones d'Errenteria destaca la revista Garraxi, editada expressament per a donar resposta a les violacions, la manifestació nocturna per a reivindicar que els piquets, la nit i els carrers també són de dones, i la vaga general convocada el 17 de gener de 1980 per a denunciar les violacions.

Etxabeguren concedeix una gran importància a la construcció de la memòria perquè, en les seves paraules, permet continuar creant noves identitats, fent passos i activant el moviment feminista. El relat de les agressions sexuals que realitza deixa en blanc la victimització que atorga a les dones la condició de subjectes passius, ja que visualitza a les dones que són íntegrament subjectes actius. Si la psicòloga Isabel Piper Shafir defensava que la memòria és una construcció cultural i política, aquí hi ha un altre exemple: el relat que recupera la memòria de les dones enfront de la tendència androcèntrica de convertir la vivència personal i l'aportació particular dels homes en alguna cosa que construeixen relats sobre coses diferents. Mancant un relat construït des de les vivències de les dones, la lectura d'aquestes agressions –si es fessin– segurament cauria en la victimització de les dones, una vegada més en el conflicte armat, amb la consideració de les dones com a subjectes passius, la qual cosa incidiria inevitablement en les identitats de les dones del futur. Les Memorándulas han sabut canalitzar adequadament aquesta influència que arribarà fins a la posteritat.

El treball de memòria no pot negar-se a ser un instrument útil per a detenir el procés de victimització de les dones i fer front a la negació de la seva agència, la qual cosa permet entendre a les dones com a subjectes actius de veu i agència en el moment de realitzar les lectures del conflicte. En aquest treball estan treballant les dones que han ajudat a escriure aquestes línies i altres tantes. No sols s'estan publicant relats erigits per dones i s'està pujant l'imaginari construït fins ara, sinó que s'està qüestionant la història que ha triomfat i la manera d'escriure-la. Un pas imprescindible cap a la construcció d'un poble igualitari, ja que només una memòria que integri el relat de tota la comunitat pot crear una societat futura més igualitària.