Ha arribat. Arribava el moment oportú. L'última part ha estat llarga, delimitadora secundària de moltes dinàmiques. És en el passat, s'ha fos el que era la institució. No hi ha dubte que la calor ha fos el relat, però s'ha fos. Caldrà saber gestionar aquest passat i els altres, però no posar aquest passat en l'eix del present.

Que les institucions no són un senyal per sempre, ni tan sols les polítiques. Poden ser direccions, instantànies, encertades o no en la direcció, però mai objectiu. Els objectius es materialitzen en la sobirania social, i encara que en aquest camí es necessiten múltiples direccions, periòdiques, segurament cap és definitiva. I tal vegada avui farien falta coses que no són!

Bé! Es va acabar de posar el zoom al voltant del que era la institució, una excusa o una ansa. Si realment s'ha obert un “nou temps”, que sigui un “gran angle”, una època de mirades i observatoris nous, de deixar vells camins de creueria i d'obrir altres vies soci-polítiques. És hora d'actuar amb perspectiva, més que mai, amb una perspectiva social convincent fins al punt d'incomodar als qui limiten el seu objectiu al quotidià. El pragmatisme transformador enfront del limitador. Em refereixo a la societat política, perquè les parts de la societat civil treballen per si mateixes, apart.

Va acabar un cicle i va començar un nou temps, diuen. Mirant a la societat civil, em costa treball pensar en els cicles. Tom com a limitador la paraula cicle i també el nou temps. Em sembla més raonable pensar que el temps és constant i que el que fem de manera efectiva en aquest continuum és el que ens acosta a la sobirania social. Més que un nou temps, crear noves oportunitats. Influir més que fer en la societat civil; influir amb perspectiva i pragmatisme en les condicions que necessiten els canvis. Per tant, és hora de mobilitzar als agents socials que poden influir, siguin o no siguin, però moure's no és suficient, encara que sigui necessari, cal dur a terme canvis, encara que siguin en el camí de les transicions.

Gure Esku Dago és aquí, fent que en la societat social es faci un volt de rosca. Però les dades, com més petit sigui el poble, més petit sigui la intervenció, més gran és el salt que encara hi ha entre la societat civil i la política. I això no es resol per cicles, sinó per perspectiva i pragmatisme, per pausa en el temps. En la memòria de Catalunya. Des del passat es poden aprendre moltes coses, però les més elementals cal aprendre-les des del present i dur-les a terme en el camí dels canvis futurs.