El documental ens transporta a través de trenta pobles i nombroses explotacions, mostrant l'opressió que sofreixen els animals en les festes. Era el moment d'abordar el debat sobre l'ús dels animals en les festes d'Euskal Herria, i gràcies a aquest treball sembla que el farà. Aquest és l'objectiu del documental que Askekintza ha treballat durant quatre anys; barrejar el nostre interior i despertar la nostra consciència. És el primer documental sobre el tema, fruit d'anys de recerca. En les festes d'Euskal Herria cada any es captiva, explota i utilitza a centenars d'animals. Sokamuturra, arrossegament de bous i cavalls, jocs de carners, corregudes de toros, concursos de pesca i caça, carreres de rucs, exposicions d'animals, carreres de cavalls o de rucs, etc. Els exemples són interminables, però tenen una característica comuna: que són totalment injustos.

Em resulta molt difícil analitzar aquest tipus de treballs des d'un punt de vista purament cinematogràfic i tècnic, ja que, amb un objectiu tan clar i tan important, solc tendir a quedar-me amb la intenció. Encara que en aquest cas el faré, això no significa que sigui tècnicament insuficient, al contrari. Malgrat ser imatges ocultes, són imatges cuidades, ordenades i molt elaborades des del punt de vista de la continuïtat. La direcció fotogràfica de Linas Korta m'ha semblat un treball estupend en aquest sentit. La veu en off que ens transporta en tots els minuts també ajuda molt i els 40 minuts que dura estan perfectament aprofitats.

Però sense submergir-me en aspectes tan concrets, m'agradaria esmentar les virtuts que ofereix el format documental. Avui dia, Internet i la força de les xarxes socials són inigualables, ja que poden convertir-se en una poderosa eina per a denunciar moltes injustícies. Però crec que la majoria de les denúncies es perden en l'ostracisme. Sí, retuitem o obrim, aquests segons que duren ens confonen el cervell i el cor, però l'endemà continua sent el mateix: altres imatges, i l'endemà altres. Per això em sembla important i interessant utilitzar el format documental, en aquest cas per a denunciar la situació dels animals. La força d'aquests audiovisuals em sembla més efectiva. En les petites sales de cinema i cases de cultura d'Euskal Herria s'està congregant molta gent, per exemple, per a veure aquestes imatges gravades per Askekintza. Els coneixem, moltes vegades

Són, certament, exemples del que hem sentit. Però quan els veiem amb els ulls, en silenci i en una pantalla gran, en aquest instant en què el sofriment d'aquests éssers penetra pels nostres ulls, no us sembla que adquireix una força enorme i que arriba millor al receptor? A mi sí. L'exemple més significatiu podria ser el d'Earthlings. Us semblarà un excés, però l'any 2005 aquesta obra dirigida per Shaun Monson va aconseguir canviar la visió de milers de persones. Amb Joaquin Phoenix com a narrador, les imatges que es veuen en el lloc van provocar una explosió que va obrir definitivament els ulls de moltes persones.

En els últims minuts de Gurean, fent un petit repàs de les imatges que hem vist i mentre la cançó Apalatxaren Lotura venzoitsua mulla les imatges, l'espectador se submergeix en aquesta última i important reflexió. Que el que hem vist no quedi aquí. Les festes són el mirall de la nostra societat, i encara que tenim molts problemes que afrontar en les festes, no podem negar que la fi de l'opressió animal ha d'unir-se a aquestes reivindicacions. El nostre poble ha donat molts avanços al llarg de la història, amb orgull, a favor de la creació d'una societat més justa. Ara ha arribat el moment de posar en dubte l'ús dels animals de les festes.