El diari El Mundo va filtrar la notícia el 27 d'abril: El 3 de maig, a les 14.00 hores, tres membres d'ETA gravarien un vídeo en el Centre Henri Dunant de Ginebra per a anunciar la seva dissolució. Dos periodistes d'ARGIA ens van sorprendre en una altra ciutat suïssa, Zurich, per a realitzar la crònica de l'1 de maig. El 30 d'abril llegiríem a La Razón que el vídeo ja havia estat gravat en la Fundació Henri Dunant i que la diplomàcia espanyola havia intervingut “aquesta vegada sí” per a impedir que els governs de Suïssa i Noruega expressessin el seu suport en aquest acte. Al migdia del 2 de maig Eldiario.es va filtrar la carta que ETA va signar el 16 d'abril en la qual anunciava que havia desmantellat totes les seves estructures i que l'endemà alguna televisió internacional, probablement la BBC, emetria un vídeo.

Vam anar allargant la nostra estada a Suïssa per si de cas, però llegint el que havíem llegit, amb l'esperança cada vegada més arrugada d'obtenir notícies el 3 de maig en el Centre Henri Dunant de Ginebra. No obstant això, la pena d'haver-nos anat en va hauria estat més tendra que el remordiment de no haver anat.

Gràcies a la labor diplomàtica realitzada per un col·laborador d'ARGIA, el 2 de maig es va preguntar, per telèfon o per escrit, al Centre Henri Dunant si es podien contrastar o desmentir les informacions aportades per la premsa i si l'endemà se celebraria un acte relacionat amb el conflicte al País Basc –i, en aquest cas, ARGIA presentava una sol·licitud d'acreditació–. “No fem declaracions sobre les notícies dels mitjans de comunicació. Esperant que ho entenguin...” resposta.

A les 6.30 prenem el cotxe a Zuric i a les 11.00 estàvem en la famosa residència de Ginebra. Quina alegria veure les càmeres de televisió en el portal! Conversant amb periodistes de la ràdio pública basca i de diversos mitjans internacionals, tots ells amb les mateixes preguntes: que els seus superiors els van citar amb l'esperança que a les 14.00 passés alguna cosa, però que ningú digués “què” anava a ser. La resta ja s'havia apuntat a l'entrada i a les 13.30 se'ls anava a dir “alguna cosa” als mitjans.

Hem acudit a l'entrada amb el nostre anglès “suficient per a no morir de fam”. Ens ha ensenyat el carnet de periodista, i ens ha dit que no estem en la llista. A veure què cal fer per a estar en la llista. Que calia estar en la llista abans. Val, però a on cridar o escriure (per a mirar en l'email, amb el nostre missatge allí). Frase encadenada sense resposta.

Cap a les 12.30 va arribar un altre grup: Dos periodistes de Berria, altres dos de Gara i el fotògraf d'Argazki Press. Ells ens van indicar que els convidats estaven des de dues setmanes abans, i que aquest acte havia de ser privat si no hagués estat filtrat per mitjans espanyols. La notícia, publicada el 4 de maig, revelava que aquests dos mitjans, la BBC i tres mitjans suïssos, eren els únics que estaven convocats.

Tots els vídeos i les fotos d'aquest dia, en aquesta notícia del blog Gaitzerdi.

Les televisions d'Euskal Herria i Suïssa van obrir les seves portes a les 13.30 de la tarda per a poder entrar. 13.45 Berria - Gara-Argazki Pressi. A les 13.55 hores, van entrar en el local diverses televisions i premsa d'Espanya i Europa, amb càmeres d'EFE i dos periodistes d'ARGIA que difondrien imatges.

Es van posar a la disposició de tots els mitjans i periodistes totes les facilitats per a donar a conèixer la declaració d'independència de Catalunya. Nombre de persones que han donat a conèixer la seva presència, major projecció internacional. Quines variables poden prioritzar un esdeveniment privat enfront de la major projecció internacional possible? Coneixíem a Christiane Taubira, ex ministra de Justícia de França, entre els “diplomàtics” assistents. Per què els representants internacionals no van treure fotos junts, per què no van publicar la seva llista de noms? Potser amb el temps sabrem alguna cosa.