A Euskal Herria tenim un imaginari mental equiparable a moltes comarques a les quals se'ls nega la condició política de poble. Els ocells són els eixos de la simbologia que porta aquest dolor. A la vista, tot sona tan individualment com ho fa el dolor col·lectivament. Els nostres avantpassats tenien poca llibertat com a persones: els de casa i els dels veïns els mantenien sota l'autoritat, els sacerdots i més tard els bastons de les mans dels Estats, algú havia d'explicar què, quan, com i com havien de fer-ho, començant pels llocs més íntims de la vida.

No cal dir que la societat basca, o en aquest cas la societat, la demanda a la ciutadania. Encara que no ho acceptem, estem en una constant competència que ens porta a guanyar, a ser el millor, el més gran, el més perfecte. Tenim idees clares sobre el món i moltes vegades contràries a l'opinió general, i això ens empeny a ser violents de tant en tant. Som els ocells que tant honrem en les nostres ocupacions quotidianes, en els nostres pensaments, en les nostres ferides, febles i amb la major llibertat en els nostres somnis.

També ens anima una creença poètica: no va ser l'inventor dels parents salvatges de Zuberoa qui va modelar les primeres melodies imitant els falcons? La cineasta d'Atharratze Elsa Oliarj-Ines i el seu germà músic Oihan tracten de perforar aquest misteri en el nou documental Basahaideak. Es diu també que el so de la xiulada, que començava per aquell os foradat del pòrtic d'Isturitz, pretenia captivar els murmuris del vent i de l'ocell. Ens agrada crear històries boniques que s'entrellacen amb la naturalesa.

A més dels èxits de rutina, les cançons del segle XX que parlen dels ocells també s'han convertit en l'afalac de tots els llavis i goles: El brillant ocell de Josean Artze i Mikel Laboa, i entre altres coses, Ide, vessat per la boca de Maddi Oihenart, que acaba en parents salvatges, va afirmar que Peio Serbielle estava en la presó. No oblidaré l'emocionant Hegoak que el grup Ken Zazpi va oferir solemnement al costat de l'Orquestra Simfònica d'Euskadi. Quan la pressió social és pesada, és urgent tenir l'encaixi favorit de l'ocell per a allunyar-se del perill de burn-out dins del cor!

En la
gàbia Xoriñua canta
tristament què menja, què
beu Desitja fos
Doncs Libertatia
és bella en el moment en què va.

Així comença la cançó basca més emocionant que dona de front la llibertat i la captivitat. Va ser gravat per Amaia Zubiria amb la música de Pascal Gaigne. Ens feia una pregunta emocionant: Què és millor per a assegurar la vida física o passar la fam estant lliure? Moltes vegades tenim dubtes i, en la mania dels ocells, ens sentim frustrats i desgraciats, provocant l'enveja d'un ocell que té ossos i plomes en l'exterior.

Tu, l'ocell de
fora, si Miras
a la gàbia val
més que Ell, mira
per Ell,
perquè la Libertatía és bella en el moment en què vas.la

llibertat aquí és personal, íntima, més dolça quan s'estén al costat del que estimem. L'error de l'estómac amb l'exaltat entusiasme de l'amor podria, no obstant això, tolerar-se, segons el bertsolari, que la gàbia o la llibertat són inadmissibles:

He somiat amb Barda
veient a l'Estimat.
Veure i
no poder parlar.
Una gran pena i una misèria?
Desitjaria morir. L'ocell

és el símbol de la desgràcia, quan el cantant no aconsegueix complir els seus objectius. Així ens ho mostra també l'autor del poema Xorittoa Nora doa, que en les últimes cobles s'acomiada de l'amor per sempre. L'ermita de San Josef es troba en les muntanyes de Larraine i està a punt de passar a Espanya l'ocell migrant:

Puja la desèrtica ermita de San José:
Quan vaig marxar a l'Espanya, allí està el meu assossec.
Va girar la vista enrere i va respirar profund.

Sospires, veti, estimada, salvatge.
Camina i digues-me que jo t'endevino!
Pots asseure't en el cor com jo.

No sabem representar als gorietas que tenen a l'home o a la dona. Suposo que el cantant li parla a l'ocell. En el fons, no importa tant, perquè el que es parteix té consciència del dolor que produeix, i perquè el que queda és obligat a renunciar a l'amor:

Amorio, amorio, diu qui vulgui. Els que
viuen en l'Harekila tenen plaers güti:
Jo, en canvi, he dit adeu…

Happy end és poca en les cançons basques.

En el cançoner basc, potser el més citat dels ocells és el Resiñol. Un ocell de menys de vint grams constitueix la columna vertebral de diverses eresias ofertes amb veu afectuosa. L'hàbil pinsà, intrèpid per estar escampat pels llogarets, s'ha convertit en amic dels vius i en el col·lector de les seves penes:

Cantant a la perfecció el
Pardal d'Or, cantant a tots els

racons de la
Bard’arratsian, si en un Sasi hi havia Biga:
Eren bells,
encantadors. Amb
tota classe de
modals i moltes pomes agrades.Els

ocells d'aquests versos són nens i nenes (o homes i dones) valentes que toquen el cuir, allunyats dels ulls del món. Però sempre hi ha algú vigilant: un caçador. Tenint en compte als mascles i a les femelles que trepitgen els cossos, la memòria col·lectiva genera immediatament unes cobles que no s'obliden. En veure al testimoni, el mascle aixeca el cap per a protegir la femella nua i terroritzada. Recorden al nen:

I llavors, d'on procedia l'emia,
introduïda en la gran Faldilla?
El seu
buche Kukurusta
Harrotuz Quan


es va posar
es va recordar d'Umez en el llit.

Txori Erriñola pot ser també una jove que els pares l'encadenen i l'obliguen a casar-se amb un home que ells han triat, com per exemple, en el commovedor himne Txori Resiñola:

Estàs en l'ocell i no et facis a cantar, Estàs en l'ocell i no facis soroll Eztüzü m'aprofita de mi penatürik No i
cap plaer
Ni

que m'introdueixis en una túnica… La nena està atrapada

en la meta fins al punt de desesperar-se, com el pobre Resiñola, fins al desig de mort. Una veu que no sabem qui és li proposa a Orhi deslligar les cordes i fugir pel Borg com si es tractés d'un salvament a l'estranger:

Estàs boig i no t'adormis,
Què profeiti has profetitzat per aflijitu?
Jo portava el
projecte
Oriko Bortütik Ororen Gañek.

Els corbs de la Torre dels Alos, de finals de l'Edat mitjana, estan al capdavant. I en les finestres encara rauca kroa kroa kroa kroa kroa. També se celebren parres d'Ainara. Com no? Els Papos Vermells se'ns han acostat com a reporters en la cançó de l'àlbum de Guk Herria zain 1985:Un

bell buche vermell i blanc Em va portar la
notícia al matí Que el
poble s'havia lliurat al matí!
… Els
treballadors m'han posat en
llibertat El nostre treball a nosaltres en
el nostre bell

Cor… El basc no pot caminar pel firmament sense contemplar les àguiles que s'admiren en l'arrodoniment profund. A l'ocell que apareix en l'escut de Navarra se li han ofert moltes cançons, com aquesta història d'amor que s'acaba malament:

Les àguiles pugen violentament pels vessants:
Jo també en els cánberos, Orai en comptes de
llaurar en els ulls… El

bertsolari, després d'utilitzar la metàfora de l'àguila, considera un gran fallida abandonar a les núvies. La gent no és parent d'un avió que trenca els cels. De cap part.

Hanbat düzü aflijitürik, libertatia
galdürik, Pena dolorosa carregada, Sense
complements, Or per si mateix,

Amoriuak traditürik… Podríem allargar la llista. En el nostre cervell s'empelten les figures dels ocells. En aquest camp els grans i els petits tenim els mateixos gustos. Per als nens està el juganer cant de l'Escuradents, que es canta sense alè, fent espetegar les mans grassonetes dels nens:L'ingenu

ha perdut el
cap, el Pic, el

coll, l'ull… L'ingenu…
Com cantar, com cantar,


com cantar, Com cantar les cançons ingènues… Aquestes cançons esquitxades eren el camí per a adormir-se feliços a qualsevol edat, entre misèria, por, tragèdies… Preciosos i pedres de suport en els discrets dies.