Les arrels, i sobretot la mare, han influït molt en tu. Qui era i què li havia donat a vostè?

La mare va néixer a Chipiona, Andalusia, perquè el seu pare era d'allí, i a més era carabiner –un policia que venia de l'època republicana i que després va ser absorbit per la guàrdia civil–. Aquest és el meu origen. La mare de la mare era de Zumaia i van venir aquí quan la seva mare tenia 8 anys. La meva mare solia dir a Andalusia que era basca i aquí que era andalusa. Ell ens va educar als deu fills, ell ens ha transmès tots els nostres valors, per això és important.

Quins valors?

Humilitat, generositat... em resulta difícil posar paraules, la veritat. Era solidari i treballador, feia una gran feina dins i fora de casa. La nostra mare ens va ensenyar que mai cal alegrar-se de la mort i el sofriment de ningú, i això pot ajudar a tenir una visió més àmplia quan ets jove i una mica cec.

De jove va començar a militar-la. Què tal estava l'ambient?

Haig de dir que jo vinc d'un altre món, del món del castellà, no vaig estudiar en la ikastola, sinó en una escola pública, en Ategorrieta, i crec que això també em va donar bons valors, excepte el basc. Relacionat amb la militància, no sé per què, però tenia clar que volia aprendre basca. A la meva casa érem castellanoparlants, però hem rebut molta cultura basca, cançons basques, etc. En AEK, en aquells temps, a més d'aprendre basc, t'impregnaves de la cultura basca, participàvem en els carnestoltes bascos, en les festes de Gros… Vaig començar en l'assemblea de joves, després vaig caminar en el comitè local d'Herri Batasuna, en la societat txoko de Marruma i després vaig treballar durant quatre anys en el bar Marruma. També vaig militar en l'associació de veïns de Gros. Sempre he dit que a mi em va tocar viure els bons moments de la militància. En la dècada dels 80 Euskal Herria era el país que més associacionisme tenia a Europa, i això ho he viscut jo, en el meu barri; anàvem tots junts joves i adults. L'altruisme era la nostra arma més eficaç. Al que crèiem li dedicàvem un munt d'hores, ja fossin l'associació de veïns, el col·lectiu feminista, HB o el que sigui, cadascun en el seu lloc.

Ho van detenir en el cas de les herriko tavernes.

Em van detenir a l'abril de 2002, i una de les principals característiques del nostre sumari va ser que es va allargar molt. El judici va començar a l'octubre de 2013, vam anar a Madrid durant cinc mesos, fins a març de 2014. La sentència provisional es va dictar el 31 de juliol de 2014 i la definitiva al gener de 2016. És a dir, vam estar gairebé 14 anys esperant, sense saber què anava a passar amb la nostra vida, acudint a signar setmanalment, sense poder sortir de l'Estat espanyol…

Què us van acusar?

Durant els dotze anys que va durar la instrucció, es va mantenir que les tavernes del poble proveíem econòmicament a ETA. No van presentar cap prova que així ho fes. No obstant això, l'últim dia del judici, el fiscal va fer un triple salt i ens va acusar d'haver subministrat diners a Batasuna. Van inventar un altre concepte: col·laborador d'una organització dependent d'una organització terrorista. El cas és que ens van detenir a l'abril de 2002 i per tant havien de jutjar l'actuació anterior, però en aquella època Batasuna era una institució legal, perquè al juliol de 2003 va ser il·legalitzada per la Llei de Partits. Per tant, l'acusació no tenia cap fonament, el nostre judici va ser absolutament polític. Com en molts altres casos. Al final, en comptes de vuit anys, el fiscal va demanar dos anys i dos mesos i ens van condemnar a quinze mesos, però no vam ser a la presó per “dilacions incompletes”, perquè vam estar un munt de temps esperant el judici primer i després la sentència.

Què destacaries després d'aquesta experiència?

Per descomptat, vaig passar per mals moments, però per sort tenia tot el suport de la meva família i amics, i he valorat positivament que em van donar per a molt aquestes 120 hores de calabós i que en el nostre cas no ens van torturar brutalment i al final no ens han empresonat.

En relació amb el judici, destacaria dues coses. D'una banda, jo ja havia estat testimoni en el judici contra Gest i l'havia fet en una sessió del sumari 18/98 i havia vist els paranys que es fan en l'Audiència Nacional, com s'estreny la llei, però en el nostre judici, en aquests cinc mesos, vaig veure i vaig sentir dos enormes. I nyaps… Moltes vegades he pensat a agafar un alliberament de quatre mesos i contar anècdotes com aquestes; puc fer un llibre.

Exemples?

Vam ser totes les setmanes a Madrid durant cinc mesos, i en les primeres setmanes es van suspendre moltes sessions per capritx: suposem que teníem un pla fins al dimecres, perquè el dimarts no sé quins testimonis, ens deien que podíem anar a casa. Al final del judici, no obstant això, va succeir just el contrari, agafant el nostre hotel fins al dilluns a la nit, i el dimarts a la tarda ens van dir que havíem de tornar l'endemà: penseu, telefonar a casa, gestionar la seva custòdia en cas de tenir fills, demanar permís de treball… Un embolic de molta gent, a més dels imputats, també advocats. Bé, havíem d'acabar el dimarts, però ens van dir que havíem de parar fins al dimecres, ens quedem, vam fer la sessió del matí, i després ens van tornar a fer a la tarda i ens van tenir temps d'entrar. En determinat moment es va demanar un ajornament i mentre estàvem fos va venir un dels nostres advocats i ens va dir: “He sentit la secretària que acabarem la sessió de la tarda, perquè Don Ángel [Hurtado, jutge] ha d'anar al Santiago Bernabeu a veure el partit Champions”. En realitat eren les tardes fins a les set, perquè allò va acabar a les sis perquè Don Ángel havia d'anar a veure el futbol. Sembla un acudit de mal gust, però no és així, funcionen així. Això demostra com ens veuen, què som per a ells: cinc.

Quin és l'altre element que vols destacar?

Una cosa positiva: La solidaritat de la gent de Madrid. Terrible. Nosaltres podíem esperar tenir suport polític, però aquests van inventar una manera d'organitzar la protecció humana, sabent que ens anàvem a anar a un hotel cada setmana, a un hotel, fora de casa… Després del judici jo he intentat fer arribar això aquí, a Madrid hi ha gent realment solidària, que s'ha arriscat per a mostrar-nos el nostre suport. Moltes vegades ens hem queixat que l'esquerra estatal té una síndrome de 1.000 km, que si ocorre al Sàhara o en Palestina no veuen amb bons ulls aquí el que donen per bo. Però nosaltres hem comès el mateix error, nosaltres també hem cregut: “D'esquerres sí, però espanyoles”. Si són espanyols o no, primer cal preguntar-los a ells, i després tenim moltes coses que compartir amb aquesta gent, i no sols això, que han superat sense complexos els obstacles que ens han posat uns altres de l'esquerra per a donar-nos la solidaritat, i crec que en aquest sentit estem en deute amb ells i amb tota la gent anònima que ens ha donat refugi o refugi en les visites.

Per què has esmentat abans que tenies moltes ganes d'aprendre basca?

Tinc diversos records. Record que una vegada vaig ser a Zumaia, al poble de la meva àvia, a les festes: Jon Maia cantava bertsos i no ho entenia. I aquí em van entrar les ganes, tenia la sensació que estava perdent alguna cosa. No era una necessitat, no era una obligació, tenia ganes, sentia sincerament que no era jo, que necessitava una mica més. Els meus pares no podien pagar l'euskaltegi a tots els fills –ni tan sols a la universitat–; llavors vaig buscar un treball, monitor d'una ikastola, i com per a això havia de saber basca, em va pagar l'associació de pares i mares de la ikastola. Vaig estar tres anys, prou per a desembolicar-me, encara que és un procés d'aprenentatge continu, clar. 25 anys més tard, l'any passat vaig treure el nivell C1, perquè com les coses estan així, has de demostrar que saps basca amb un paper, i llavors el vaig treure. Em va sorprendre molt l'actitud de la gent: anava a l'euskaltegi a la recerca de títols. Fa 25 anys anàvem perquè volíem aprendre basc, potser quan arribaves a l'últim nivell t'oferien preparar-te per a l'EGA, però això alhora, i ara la gent ho busca. Puc entendre, en certa manera, però li vaig donar un to d'acadèmia d'idiomes, i en uns altres temps no era això.

He escoltat una nova expressió: la gent parla en basca als nens, als gossos… i als bars.

Em passa en Rekalde: entren dos amics, en castellà, els dos em fan en basc, no sols demanar cafè, sinó preguntar pel meu fill, per exemple, quan m'allunyo, tornen a la cafetera, i quan jo vinc amb els cafès em tornen a parlar en basc. Llavors a vegades joc a veure si s'adonen que és un ridícul. Al nostre poble, això és la tragèdia, hi ha molts euskaldunes, però sembla que no podem fer aquest salt contra els costums, a utilitzar-les des del coneixement. Ho hem fet nosaltres, a casa i en la quadrilla. És possible.

Fa setze anys que vas obrir el bar Rekalde. Quins plans tenies?

Per a començar, haig de dir que vaig treballar durant quatre anys en el bar Marruma, on vaig aprendre el meu ofici. Estic molt agraït. Precisament gràcies a una dona que treballava en Marruma em vaig assabentar que els que tenien Rekalde volien deixar-ho, i em semblava que tenia un encant especial, així que em vaig animar.

Tenia clar que no anava a fer un bar normal, només un lloc de venda de queviures i begudes, però tampoc un bar del poble. L'única cosa que puc dir és que totes les meves previsions han estat superades amb escreix, i que ha tingut una evolució que igual ha anat acompanyada de la meva evolució personal. Hem crescut, hem après, hem adquirit experiència, i diria que una de les nostres majors virtuts és que és un lloc obert, on la gent se sent còmoda. En Rekalde totes les persones són benvingudes, sobren actituds, actituds masclistes, homòfobes i xenòfobes. És responsabilitat dels quals treballem allí cuidar l'espai, per això tenim cuiners increïbles, un bon cafè i un tracte dolç, però vostès l'omplen de contingut, i jo estic orgullós que en la societat individualista i consumista d'avui hi ha gent que somia amb un altre món i treballa per a aconseguir-lo. Quan vaig agafar el Rekalde vaig voler fer una cosa així, però abans que anar a buscar-ho li vaig deixar entrar.

Tancareu les portes l'any que ve?

Estem en un moment molt crític amb el model de ciutat. En el nostre àmbit, estem recollint els danys que en el seu moment van fer els grans centres comercials a les petites botigues: els denominats grups d'inversió en l'exterior i al País Basc que ara venen estan comprant bars, tal vegada un grup d'aquest tipus té set bars. En aquest context en el qual l'ànima de la ciutat i del barri s'està morint, Rekalde és un espai respiratori del qual estem orgullosos i molt contents, però, pel que sembla, per al triple que mana des de fa temps a l'Ajuntament (PNB, PSE i PP), sobren espais com Rekalde. No sé si són conscients de la grandària de la ira de la gent, de la indignació de la gent de diferents àmbits i procedències.

A quines altres àrees afecta aquest model de ciutat?

Viure a Sant Sebastià és difícil: la gent no pot quedar-se en el seu barri, sembla que hem d'anar a la perifèria i deixar lloc als turistes i rics que venen de fora. Estic molt preocupat. Hem d'encendre les alarmes vermelles. Abans hi havia un rumor, però ara és evident que estan succeint coses, i encara pitjor és el que no està a la vista. El modus operandi dels poderosos és, amb el permís de l'Ajuntament, fer les coses d'amagat: venen edificis i després canvien d'ús, d'habitatge a ús terciari. No veurem immediatament les bastides ni les grues, però això ja existeix i ho faran dins de dos anys o quan ho considerin oportú. Hem de lluitar abans que sigui massa tarda; mira el projecte de Metre, l'estació del TAV… Què serà Donostia, un Montecarlo?

S'està organitzant.

Hi ha una comunitat de barri potent, que està en això, i com a veïna del Casc Vell, crec que els qui tenim consciència en el barri estem treballant amb l'associació veïnal i amb altres agents. El que més em sorprèn i m'angoixa és que sembla que això és una mica de joves o d'okupes, però no és així: és un problema de tots, ens afecta a tots. No és que jo vulgui quedar-me en el Casc Vell, sinó que no pot arrabassar-nos la nostra personalitat.