“Amb 30 anys la meva salut va començar a empitjorar. Tenia dolors de ventre gairebé tots els dies i diarrea. Vaig perdre el pis i vaig començar a perdre. Amb 38 anys pesava 36 quilos i encara no sabia que era celíac”. Edurne Egilegor, celíaca des de fa vint anys, ens ho ha comptat.

La malaltia té una base genètica i els que porten el gen poden desenvolupar-la en qualsevol moment de la seva vida o mai. A Europa, una de cada 100 persones ho té, però el 75% no està diagnosticat. Les anàlisis de sang habituals no sempre són suficients. Determinats marcadors immunològics positius poden provocar sospita de celiaquia, però els negatius no eviten la malaltia. No obstant això, el procés s'interromp moltes vegades aquí. L'única prova convincent és la biòpsia intestinal.

“Els va costar molt contreure la malaltia i, per tant, accedir al tractament. Al principi, comparaven els símptomes amb altres malalties: diarrea, dolor de ventre, inflor del ventre, nàusees, cansament, tristesa, fam i pèrdua de pes...”. En el cas d'Egilegor, va ser acusat d'un delicte contra l'alimentació i el canvi climàtic, en considerar que el seu malestar en aquells dies va ser sortir a l'estranger.

Va tornar a Euskal Herria amb 38 anys. Va ser al metge i només li van recomanar una dieta pura. Entretant, continuava perdent pes. Va arribar a un iriólogo que li va obrir els ulls. “Tens un problema intestinal, diria que ets celíac”, li va dir. “Què? Celíac?”, va respondre Egilegor. Era la primera vegada que sentia aquesta paraula. Va començar a preguntar-li pertot arreu. “També vaig ser a la clínica a fer un examen. Estava al mínim i em van recomanar fer dues transfusions de sang. Vaig dir que no. Per a llavors ja tenia coneixement i em vaig jurar a mi mateix que em curaria a través de la dieta”, ha declarat. Diu que es va sentir “molt perdut”, però en un any va aconseguir controlar la dieta i engreixar setze quilos per tot el que tenia en compte.

Lupa en mà, sempre

La dieta, per tant, és la que el celíac ha de tenir en compte. La farina és el principal ingredient prohibit, però Egilegor ha afegit que cal tenir en compte altres factors: “Conservants, colorants, espessidors... A vegades, prendre cafè fora de casa també ens produeix inquietud, perquè pot tenir malt. Els que compren cafè de baixa qualitat afegeixen malt, i això no està escrit en cap lloc. També m'ha ocorregut amb la truita de patata. Li han tirat el llevat perquè la patata pugi i no la podem agafar”. En aquests casos han de tornar ràpidament a casa. Ens conta que sent el cos sense forces i destrossat. Necessita temps per a tornar a sentir-se bé. Afegeix que tot això li genera desconfiança.

Li preguntem si s'han donat avanços: “Les fàbriques i els restaurants produeixen més productes sense glútens. Però no sé si realment l'interès és el mateix problema o l'excusa per a ampliar l'oferta i comercialitzar nous productes. Els productes són molt cars. La farina de sempre té un preu de tornada d'1 euro i la de celíacs, de 6 euros. També es consumeix més oli i gas, ja que s'utilitzen dos focs per al mateix menjar. Penso que es pot fer més per a tenir una malaltia que no té cap altre tractament”.

També ha subratllat la necessitat d'incrementar el respecte i el coneixement de la malaltia per part dels familiars i reunits. Només els productes per a Egilegor omplen una prestatgeria a casa, la qual cosa garanteix la seguretat: “Si cau la farina puc estar tranquil, perquè sé que és la farina per a celíacs la que ha caigut en aquest prestatge. Sense mirar-me sé que puc menjar qualsevol cosa, com fan tots els altres. És important entendre que és una malaltia i no una forma de vida, una oportunitat o un capritx”.