Aquests dies he descobert un nou concepte i un nou camp de treball amb un gran futur: cost-killing. Les Cost-killers són assessors especials que proposen a les empreses el clos i eliminació dels seus balafiaments innecessaris o l'optimització de les seves receptes. És a dir, els cost-killers són uns excel·lents experts en performance econòmica.

Maleruski, lamenten que tenen mala fama, perquè la gent creu que els seus estudis han fet que molts mesos s'hagin rebaixat les primes o que s'hagin destruït algunes ocupacions. Malgrat les conjectures, els cost-killers diuen: no ataquen als treballadors, sinó que ajuden els caps a gestionar millor les empreses. El diàleg i els articles a favor de la seva bona fe poden ser llegits i escoltats en els mitjans de comunicació especialitzats. A mig camí entre conviccions, han declarat al revés els vaguistes de la multinacional Carrefour, que el mes passat han estat explotats per les conseqüències directes dels mètodes cost-killing.

El més terrible, no obstant això, és que el cost-killing també s'ha imposat en els àmbits de l'ensenyament i la salut. Any rere any les condicions de treball van empitjorant, any rere any l'Administració ens fa entendre que el personal és considerat com qualsevol altre paràmetre, susceptible de racionalitzar-se com qualsevol altre: a aquest se li augmentarà la càrrega de treball, a aquest se li reduirà la paga, aquest ja ha fet la seva i es tirarà. Les estadístiques que s'estableixen són les que determinen la necessitat de superar o superar els exàmens escolars, així com de seguir o no les atencions en els centres hospitalaris. Als professors, als conservadors, als estudiants o als erudits ens expliquen el que cadascun de nosaltres costa a l'Estat i fins a quin punt la societat necessita sacrificar-se a nosaltres mateixos. Especialment en les zones “marginades” de la zona del caseriu, per descomptat.

No obstant això, alguns empresaris o estructures públiques han començat a organitzar jornades en favor del “benestar laboral”. Però en la majoria dels casos, no per gentilesa, sinó per performance, optimització i racionalització. A Euskal Herria també hem conegut aquest tipus de campanyes fa uns mesos: “Vols millorar el resultat de la teva empresa? Recorda el benestar dels treballadors en el treball!”. És evident que cal felicitar-los perquè els mandataris estiguin atents als sofriments físics i psicològics dels treballadors, però és agressiu que es produeixin en nom del sistema capitalista i no en nom de l'amabilitat. El benestar en si mateix s'ha convertit en objecte del cost-killing, en última instància, en benefici dels efectes devastadors del capitalisme.

Alguns cost-killers, no obstant això, tenen una ètica interna o un valor suficient per a canviar la seva professió de manera normal. Pantxika Maitia, que actualment treballa en la televisió pública Kanaldude, ha publicat aquests dies el documental Ta què vaig cantar era montanha (Mendia kanta) sobre el futur de l'agricultura a les valls de Barétous, Asp i Ossau. En això apareix un home, assessor financer de Bordeus fins als 35 anys, que treballava per a ajudar a rebaixar els impostos de les persones molt riques. De sobte, abandonant-ho tot, es va instal·lar en Biarno com a pastor, afrontant tots els problemes econòmics, de destresa i d'integració. En la pel·lícula, ploren per la seva elecció: va desviar irracionalment la seva vida, escoltant els seus sentiments i necessitats més íntimes, amb fam de llibertat, amor, pau i veracitat. És a dir, amb ganes de gaudir de la vida.

Fora d'aquesta mena d'iniciatives personals, direm col·lectivament als portadors del sistema capitalista que ens explota: stop killing!