Ens hem citat en la rotonda al costat de les Caravanes de Muntanya Marina d'Andoain, el dia més fred de l'hivern d'enguany, amb tot just dos graus sota un sol. Volíem passar el matí en els estudis Garate, a més de fer l'entrevista, per a viure de primera mà l'assaig de Rukula. Jon Agiriano, guitarra del grup, no ha pogut explicar-lo, ja que està immers en el treball de fi de cicle “Imatge i so”, que es desenvolupa en la localitat d'Andoain. Hem improvisat el pla B: hem aparcat en l'entrada del poble i ens hem refugiat en el bar Edur, que ha quedat enfronti, durant una hora i mitja. Després, quan es quedin per a assajar, el fotògraf anirà a recollir el moment. En la gravadora se senten tant com les veus dels nostres companys les builas del magazine de televisió Ana Rosa i els sorolls respiratoris del gos Pott. “S'acaba de gravar un videoclip de Pirritx, Porrotx eta Marimototots”, explica el bateria Oihan Agirretxe. D'altra banda, en la tertúlia d'actualitat comptaran amb la presència del baixista Martxel Arkarazo i del guitarrista Aitor Pagola.

Preguntats pel principi de la Rukula, no s'han posat d'acord. “Des del primer assaig ja hi haurà un parell d'anys”, diu un. “Un parell? Tindrem quatre més a prop”, un altre. Arkarazo i Agirretxe recorden bé la data en la qual es va produir la llavor. Un dia, quan Agirretxe tocava la bateria amb el seu grup de revetlles de llavors, es va trobar en la zona d'Arkarazo. Va mirar a Agirretxe i es va sentir sorprès per una intuïció. “Em va semblar que estava molt bé, el teu-pa-pa, en aquell moment vaig pensar que faria molt bé amb mi, que podia donar molt”. En un arravatament de calor, va decidir passar a l'acció. Des de la talaia superior de la bateria, Agirretxe va observar que un oient s'acostava a ell amb un paper a la mà. Va notar que el tros de paper s'havia pegat a la bateria i s'havia posat en marxa. Quan va acabar la cançó va poder llegir la nota: “Quan et cansis de la revetlla, crida'm”.

“No saps el que li costa a un borratxo trobar paper de tabola, bolígraf i zel”, li ha dit després Arkarazo de broma a Agirretxe. La veritat és que el mal de cap en el Dia de la Sidra li va alleujar i li va cridar, que van començar a ajuntar-se, i que va ser el germen del que avui s'ha convertit en Rukula.

“No li vaig cridar perquè estava fart de revetlles”, aclareix Agirretxe, “sinó perquè tenia ganes de crear les meves pròpies cançons”. Al poc temps es van unir Aitor Pagola i BEÑAT Irazusta, fins llavors del grup Desegin. Finalment, Irazusta va decidir viatjar durant un temps, per la qual cosa va ser substituït per Jon Agiriano, del Blaka Team. El primer disc homònim va ser gravat en els estudis Garate i es va realitzar una gira per Madrid, Segòvia, Logronyo, Mostoles, Durango i la Tosu. La majoria de les vegades, Arkarazo portava la primera idea de les cançons. Tenia clar el que buscava amb Rukula. “En un munt de concerts de rock veia a la gent movent-se cap a dalt i a baix, sense moure's del seu lloc. Volia utilitzar la força de la bateria i el baix perquè la gent es mogués amb nosaltres, volia donar una altra alegria al cos”.

Destruir els estils musicals, però que tot fos molt rítmic. En lloc de fer el que s'espera de cada instrument, barrejar-lo tot, perquè el baix no donés el baix, perquè la guitarra no donés la guitarra, sinó alguna cosa així com una espècie de synth. I sempre buscar un toc ballable, però sense limitar-se a un estil”. Agirretxe ha confirmat la teoria: “Martxel em deia: estàs ballant en tocar la bateria? I si la resposta era no: llavors no val”. Als tres els sembla que tots els membres de l'equip són molt diferents entre si, i precisament aquesta tensió és la que equilibra a l'equip. Arkarazo explica: “Aitor és l'ordre, té les coses molt clares i això li dona molt a l'equip. Però jo soc un caos. Al principi discutíem molt. Això no es pot fer, em deia Aitor sovint, i jo, com no es podrà fer?”, li vaig contestar. Beñat li donava aquest to punk agressiu, i ara Jon ha portat concordes de rock, sons pedals, etc.”.

Contra els guions tancats

Sovint un té la sensació que el que passa en els concerts és una cosa previsible. Entrar a la sala, demanar un tràgic, mirar als músics a una pantalla, pujar i baixar el coll, aplaudir, fer un crit, demanar un altre, i tornar a casa. Però Rukula ha encertat a esquerdar la paret de formigó armat entre l'artista i el públic, ja que no acudeixen als directes amb un guió tancat. “En alguns trams improvisem”, diu Arkarazo. “A vegades mano jo, altres vegades Oihane pot decidir allargar un minut més, perquè està a gust. D'aquesta manera, cada directe es converteix en una cosa diferent, perquè mai toquem de la mateixa manera”.

No sols això. Els de Rukula demanen una condició sempre que poden: colpejar en el sòl, en línia amb el públic. D'aquesta manera, se'ls introdueix gent entre ells, es trenquen els rols del músic i de l'oient. En aquest caos, el concert es converteix en una festa i cada membre de la festa decideix si vol ser agent actiu o passiu. Pagola va recordar moments més o menys curiosos: “Una vegada, en un concert, el públic va acabar entre la bateria i nosaltres (guitarres i baix), i nosaltres darrere, com si fóssim un públic”.

L'equip està preparat per a entrar en qualsevol lloc. N'hi ha prou que hi hagi un endoll en algun lloc perquè els de Rukula puguin tocar allí. “Arribem, endollem els altaveus i sabem que se sentirà bé, perquè tot està ben regulat pel so de la bateria”, ha explicat Agirretxe. Recorda una anècdota relacionada: “En les festes de Lasarte-Oria de l'any passat tocava Efecte Passadís en la gran txosna i nosaltres després, en un pòrtic de la plaça. Però el seu concert es va prolongar i a continuació van començar les revetlles amb un grup. Van començar les de revetlles i ens vam detenir sense saber on pegar. Estàvem a punt de suspendre l'espectacle quan vam veure un altre pòrtic al nostre voltant. Traiem un cable del tablado i toquem allí mateix”.

Rukula és un grup instrumental al qual la falta de veu també ajuda a adaptar-se a aquest format. “La veu és un problema si vols tocar en qualsevol lloc, perquè t'obliga a tenir un monitor”, explica Arkarazo. “D'aquesta manera no pots acudir a la terra”. De totes maneres, en els començaments de la seva carrera van tenir la intenció d'incloure una veu. “El meu vot era per una veu”, diu Pagola. “No sabíem quin tipus de veu volíem. No volíem proposar-li-ho a qualsevol”. Arkarazo veu molts avantatges en la falta de veu. “Hem cobert la part de la veu amb altres recursos: a vegades la guitarra fa la melodia, a vegades la baixeta, també introduïm fragments rítmics buits, fins i tot alguns crits a intervals... La nostra aposta és molt rítmica. A més, com no tens lletres, ho deixes tot molt més lliure. Cadascun és lliure de sentir amb nosaltres el que vulgui”. Segons Agirretxe, no tenir veu és alhora una oportunitat i una càrrega. Permet, d'una banda, realitzar quantes lectures vulgui, però, per un altre, obliga el músic a aprofundir en les parts instrumentals, a concretar encara més el missatge que es vol manar a través dels instruments.

En els últims anys han sorgit els grups instrumentals. En els pots s'han pogut veure a Sofa, Buffalo o Giranice, entre altres. Segons el parer d'Arkarazo, les lletres tenen una importància “extraordinària”. Segons ha dit, el fet que Rukula no tingui lletres no significa que no vulgui transmetre res. “Jo tinc molt clar el que vull transmetre a cada moment. Parlem molt quan componem sentiments. En part pot haver-hi tensió, en part ràbia... intentem transmetre aquestes idees sense lletres”. Tirant d'ells posen els títols de les cançons. Molts d'ells són anecdòtics, segons ha explicat Agirretxe. “Per exemple, Oilo bus tee [ha cantat a mitja veu]. Abans assajàvem a casa de Martxel, en un caseriu d'Usurbil. Tenien gallines allí, i aquesta cançó ens recordava de ple el pas de les gallines”.

Grup nòmada

Per a començar amb els directes no van tenir pressa. Darrere de Kant, segons Arkarazo, hi ha molta feina que no es veu. “Sembla que toquem de forma molt instintiva, però hem donat mil voltes a les cançons”. Pagola també és aquí: “Ens ha succeït, per exemple, que després de dos mesos tocant una cançó, ens adonem que no val, que no encerta a dir el que volem dir”. “Aquests moments són durs”, afegeix Arkarazo, “però una vegada que aconsegueixes el que vols, l'alegria és doble”. Rukula dedica moltes hores a preparar i assajar cançons. “Som treballadors”, diu Arkarazo, “fem gravacions i ens les enviem, i si podem ens ajuntem molt”.

No obstant això, no han tingut rutines precises, ja que mai han tingut un local d'assaig fix. Des de la casa d'Arkarazo es van dirigir al Gaztetxe d'Usurbil. Però la necessitat de construir cases en aquesta zona va fer que el Gaztetxe es tanqués. Posteriorment es van dirigir als estudis Garate, però quan es tracta de treballs de gravació no poden actuar allí. Encara continuen buscant un lloc. “No podem pagar locals privats, no tenim suficient per a pagar 300 euros al mes”, diu Agirretxe. “Potser provem que en un mes amb molts concerts puguem agafar un local, però si no...”. En cada assaig han de circular amb el cotxe carregat de guitarra, baix i pedals d'un costat per a un altre. “Som un equip nòmada”, diu Agirretxe, i no es tracta només d'assajos. “La vida de Rukula és així. A l'hora de crear, en directe... una vegada havíem d'anar a Baigorri a fer un concert en el Dia de Navarra. Aitor va marxar només, i els altres tres ens vam anar plegats molt a temps. Vam ser per Pamplona, confiant que arribaríem abans. Passem Pamplona, seguim endavant... i finalment vam veure la meta a l'altura dels extrems: Cellers Baigorri. Quan li cridem Aitor no podia creure-ho. Estàvem a la Rioja Alabesa. Al final, ens vam tornar i arribem deu minuts abans del concert. Era la primera vegada que Jon tocava amb nosaltres. Va fluixejar”.

A la recerca del bon assaig

El que més gaudeixen és els assajos i els directes. També gravant el disc, ja que entenen el moment de la gravació com un directe. “En aquest segon treball, tots entrem en la mateixa classe i busquem un bon assaig”, diu Arkarazo. “Cometíem errors, però per a nosaltres la veritable pregunta era altra: és la cançó la que transmet el que volem? En cas afirmatiu, ja està, no tocàvem res. Els errors també són part de la cançó”. Per descomptat, el funcionament d'aquesta manera sol tenir alts i baixos. Pagola va recordar els moments més o menys salins dels dies de la gravació: “El primer dia ens va ser molt bé, però en la segona ens quedem amb una cançó. Vaig baixar a menjar, vaig pujar de nou, vaig canviar les cordes... però en va: no sortia. Triguem vuit hores a gravar la cançó”. El tercer dia, no obstant això, es va canviar el xip, es va tornar amb actitud positiva i es van gravar tres cançons més en la fila.

Diuen que es perden en la promoció del disc, que no els interessa en absolut. Han reconegut que gràcies als amics de la zona se les arreglen. Ariadne Aranburu els ha fet la portada, així com dos videoclips. O, en l'estudi, quan estaven gravant el disc, necessitaven a algú per a prémer el botó Rec. “Passarien unes sis persones diferents a pitjar el botó”, riuen. Després del seu pas per l'estudi, el grup està amb ganes d'oferir concerts i de fer noves cançons. Així diu Agirretxe: “Nosaltres no anem al psicòleg, nosaltres assajarem i als concerts. Demana treball, però ens compleix. Som uns nans, no podem estar quiets, i Rukula ens ajuda a canalitzar aquest malestar cap a una cosa profitosa”.