Ja que és hora de tornar a Guatemala, t'hem excitat, ballant emocions i nervis.

La situació no és còmoda per als defensors dels pobles i de la terra. En aquest moment és temps de caça de defensors. Els grups criminals actuen amb total impunitat contra els uns i els altres. També contra els periodistes. No estaria malament que vostè s'unís a ells, que se solidaritzés amb ells. Per a començar, tenen dos periodistes morts alhora, no molts. Solien donar compte dels territoris, és a dir, d'on estem els pobles d'origen. És difícil viure allí.

T'hem sortit de Guatemala des d'el mes de juny passat.

Vaig venir després de l'últim atac. Des que soc membre del Consell per a la Defensa de la Vida, la Mare Naturalesa, la Terra i el Territori, representant del poble de Maia Kiche, m'han agredit diverses vegades. Des del Consell, intentem lluitar contra les transnacionals, contra les corporacions que tenen a la seva disposició mines i hidroelèctriques. Ara mateix estem rebent fusta de la transnacional [empresari espanyol] ACS de Florentino Pérez. Quan em van nomenar portaveu, en 2007, van començar els atacs contra mi. Van venir en contra meva, directament, gent molt relacionada amb les transnacionals.

Atemptats i amenaces de mort, com he llegit.

En 2012, per exemple, es va paralitzar el cotxe en el qual jo anava. Eren sicaris, assassins a sou. Van voler matar-me, però érem un grup de dones i em vaig deslliurar de l'un o l'altre mode. No obstant això, un dels quals viatjava amb nosaltres va ser colpejat i li van arrencar les dents. Un altre va colpejar fins a deixar-ho ensangonat. Estaven cremant fins que la comunitat va venir a rescatar-nos. La veritat és que les comunitats ens han salvat dels atacs, les gents dels territoris.

A quins assalariats estan els sicaris?

D'empresaris, de terratinents i d'oligarquia, sigui l'oligarquia tradicional criolla la que adquireixi la superfície. La que ve a la superfície, sobretot, està unida als militars, inclosos els grups paramilitars, el narco i els sicaris. D'altra banda, sempre estan les maras disposades a fer la bruta mà d'obra dels altres, sense importar-los res qui sigui l'objectiu. Però per sobre de tot, tens empreses transnacionals, elles són les que estan a la seva disposició. L'oligarquia, en si mateixa, no és més que un servidor de la transnacional. I la transnacional sap que l'oligarquia dirigeix el crim organitzat.

En més d'una ocasió ha denunciat que l'economia i la política van de bracet.

És cert. Les famílies oligarquies no són moltes, són vuit, o deu. La família de Bosch Gutiérrez, o la d'Alvaro Arzu Irigoien, que té cognoms bascos, controlen les terres. Segons la llei, són propietaris, sense tenir en compte que durant la guerra els pagesos van ser expropiats, amb la complicitat del Govern estatunidenc. Primer, les oligarquies van donar un cop d'estat contra el govern revolucionari i, durant la següent guerra, enmig de tota classe de crims i destrosses, van obligar els pagesos a abandonar les seves terres. Durant aquest temps, les terres van ser registrades al seu nom. Per això les terres dels pobles d'origen estan en mans de les grans famílies.

La culpa és nostra, la dels blancs europeus.

Completament. El poder mafiós de les corporacions patriarcals neoliberals està profundament unit a Europa. Europa, com diries aquí, té una sèrie de “experts”, autèntics experts en el robatori, desapropiación, mort i destrucció dels pobles d'origen. És com si fos innata, profunda. A Europa no li fa mal, és el que sempre ha fet. Ho porteu en la sang. Porteu dins un model intergeneracional que afavoreix la invasió. Això és el que passa, que ho porteu dins, que no se us pot veure, perquè és part de vosaltres, perquè no heu descolonitzat el vostre ser aquí, ja que aquí també es va produir la colonització. Si comenceu a mirar dins de vosaltres, i veieu com van torturar aquí als vostres avantpassats, a les àvies sàvies d'aquí, a les dones que van cremar en Zugarramurdi… seríeu capaces de fer una anàlisi crítica.

Què aportaria aquesta anàlisi?

Heu crescut aquí sota un model macroeconòmic concret, la qual cosa ha ofegat la vostra personalitat. Els han introduït la idea de desenvolupament fals, la idea de drets falsos, i el benestar. Els Estats neoliberals us han imposat un “ésser”, i aquí aneu, de cap, sense completar el “ésser”. Esteu com devorats per l'esperit del robatori, ens veieu menys que vosaltres. Aquesta supremacia t'ha ficat en la bombolla del que “cal ser”, i aquí esteu.

Des de la invasió espanyola, la vostra història ha estat una massacre, genocidi, idocución, saqueig, violències en els cossos… Són moltes paraules...

No estan sols, la paraula, ho estem vivint tot el temps, de genolls a genolls: la meva mamà va viure; la meva mare va lluitar contra ella; jo vaig lluitar contra ella i ara la meva filla està bevent d'aquesta baralla, perquè no la massacrin, perquè hi ha plans per a matar-nos, no és una casualitat, sinó un pla ben executat per a destruir-nos. El que ha ocorregut a Guatemala són plans d'execució: massacre, restrenyiment, saqueig, violació sexual sistemàtica contra els nostres cossos, genocidi… Està comprovat que la cosa és planificada.

És el cas de Guatemala, només, o són Guatemala, l'Equador, El Salvador, Hondures…

Dona Abya Yala [Amèrica] Per això estem parlant d'un nou internacionalisme, perquè els plans per a reduir-nos han superat tots els internacionalismes fins ara. Les potències mundials, les oligarquies, les transnacionals, les estructures militars… han superat tots els internacionalismes, però, al mateix temps, els pobles d'origen també superem les fronteres, perquè encara som, en resistència i en lluita. L'oligarquia d'una banda, nosaltres per un altre, i en el centre què? Ciutadans de països europeus suposadament democràtics que no s'assemblen ni a si mateixos. Si s'inclinessin pels que volen assassinar-nos, “no tenim amics”, diríem, però com no es dirigeixen a aquest costat, creiem que hi ha possibilitat d'arribar a acords. No obstant això, malgrat els convenis, els pactes no s'arrelen com cal, perquè la gent d'aquí, com a l'església… Quina és la paraula?

Caridad?

Això és! Caridad! Aquest és el pla, la caritat, ajudar als “pobres”, als “subdesenvolupats”, als “del tercer món”. No es pensa que “els del tercer món” també tenim models alternatius que són útils. Molta gent viu aquí sumida en aquesta ambigüitat. Tenim amics, paisans socis, però entre ells hi ha molta gent embolicada en la bombolla de l'ambigüitat, que, en nom de la caritat, s'endinsa fàcilment en el vent. No és fàcil.

Vols dir que ens serveix per a netejar la nostra consciència?

Per a rentar la consciència, per a rentar-se les mans... La supremacia és sempre acció. “A mi no em passa el que et passa a tu”, pensen, però s'equivoquen, per descomptat, el que els passa. És inusual l'explotació dels joves en el treball d'aquí, és incessant la ruptura generacional, la falta de relacions: porteu als nens i nenes a l'escola, des de petits, sense possibilitat de viure en comunitat; fiqueu als majors en les residències, no cuideu als nens ni a les persones majors, perquè el treball els impedeix fer-lo. El sistema és la culpa, aquest sistema miserable, que s'està podrint a comunitats i a terrors. I no parlen d'això. Els ciutadans se senten frustrats, però sense saber sortir d'aquesta frustració, sense saber on està l'origen del problema.

Com has dit alguna vegada, a Guatemala, després de 36 anys de guerra, ha arribat una guerra que continua destruint el país d'origen. El megaturismo, per exemple.

Perquè el megaturismo té les seves armes. Entre altres coses, arriba el turista, amb la càmera a la mà, fent fotos a mi, a tu i a tots. El que ho fa no té una altra fi que inflar el seu ego. El neoliberalisme li ho ha ficat en el casc, viatjar a aquests pobles “exòtics” que vostès ens diuen així, “exòtics”. Però no veniu un, no dos, sinó grans grups. I entre ells, el turisme d'alt nivell, de luxe. Els estats volen els diners d'aquesta gent, són alemanys o estatunidencs, i cal organitzar el país: llocs, menjar, carreteres… i, al final, les nostres vides i els nostres cossos. Només els falta col·locar-nos en un aparador, somrient, saludant al visitant, fent-nos objectes. Aquest megaturismo impedeix la relació autònoma, lliure, dins de la comunitat.

Què vols dir?

Que tampoc podem posar en pau un atol [beguda de blat de moro] al parc, on vindrà la multitud i et donarà un clic! Feix clic! Diuen que formem part del paisatge. Jo soc, doncs, part del paisatge. I creieu-me! Els avions se succeeixen els uns als altres, plens d'aquesta classe de gent. I els avions no eren pocs, i els vaixells també. És una gent que té un munt de diners, a la qual la humanitat no li importa, que s'agradi, que es diverteixi –tant sexualment com amb els diners–, a costa de la nostra vida. Doncs no! Denunciem, volem una vida digna, més humana, més lliure, en les relacions entre iguals. I lluitarem per això.

Quan has dit vida digna, la dignitat de la dona és el teu primer combat. L'atac els ve des de fora dels pobles d'origen, però també des de dins.

És veritat. No és just ni per a la nostra vida ni per a la humanitat que aquests atacs no siguin invisibles, que els atacs es duguin a terme amb impunitat. En les assemblees de la comunitat no parlem poc d'això. Sí, les mines sempre són aquí, atacant, però no sols ens ataquen les mines, sinó també els nostres companys, els homes. Primer, en el llit, quan em fiqui al llit. Què és llavors, còmplice de l'enemic? Portaveu de l'oligarquia? Què pensarem si t'està pegant en el llit? Què?

Pensava que era una mateixa baralla…

Està lluitant contra la lluita que està duent a terme, està jugant a la hipòcrita pura, és un sexe violent. Això és el que ocorre quan la dona diu que no a un home: “Avui no”. L'home no respecta el rebuig de la dona, només pensa a donar satisfacció al seu cos, a rebaixar el seu propi sofriment. Així comencem a parlar de clítoris, perquè a l'home no li importa com estiguem… El poble de Maia té una dita, “Tu ets el meu altre costat”, és a dir, “jo soc tu, tu ets jo”, “som”. Però molts dels nostres amics ho han oblidat. Per això les dones comencem a parlar del poder des del llit: treball del matí, de la tarda, de la comunitat, i en fosquejar, quan un vol descansar, un home espera per a les relacions sexuals. I sí o no, és una decisió d'un mateix, de ningú. A més, els rols de treball, la distribució de tasques domèstiques… “Volem truites, torrades i calentes!”. Bé! I qui ho farà? El que ocorre a escala domèstica ocorre també en la comunitat. Aquesta és la realitat, i d'això estem parlant també en els consells de la comunitat, d'això estem parlant en els moviments feministes de la comunitat.