En arribar a les portes de la primavera de 2018, no hi ha un nou brot d'esperança a Síria. Les expectatives de la primavera àrab de 2011 es queden lluny... Prou! En el magazine francès, el periodista Thomas Clerget ha sintetitzat que “malgrat els set anys de sofriment, a la ‘guerra interminable’ siriana no se li veu una solució immediata. (...) L'enduriment de les violències que viu avui Síria demostra que el procés polític està totalment estampat, ja que les violències estan motivades pel desig de treure avantatge militarment a tots els jugadors en conflicte”.

Atès que a Síria intervenen totes les potències que volen manar alguna cosa a Orient Mitjà, lluiten acarnissadament per consolidar la seva posició militar per a estar preparades per a una solució que, segons diuen, haurà d'arribar alguna vegada. Com se sol fer en partits durs, cadascun vol demostrar que és capaç d'arriscar en qualsevol jugada atrevida.

Així ho ha fet Israel, que resumirem aquí l'anàlisi de Clerget, quan ha atacat Síria el 10 de febrer i ha atacat directament les posicions de l'exèrcit iranià. Israel s'uneix al fet que els Estats Units, en col·laboració amb les monarquies del Golf, considera a l'Iran com el seu principal enemic. Cal afeblir d'alguna manera l'arc xiïta que es diu que s'estén per l'Iraq des de Teheran fins al Mediterrani al Líban.

l'Iran ha estat vital en la supervivència del govern de Bashar Al-Assad, a pesar que li ha ajudat d'una manera més discreta que Rússia en els últims anys. A més del suport econòmic, ha enviat als Guardians de la Revolució i ha fet costat a les milícies xiïtes de la zona. “Si Rússia s'ha fet superior en els cels de Síria des de 2015, els qui mantenen la unitat del territori juntament amb l'exèrcit sirià són milícies a favor de l'Iran”, diu Clerget.

El 7 de febrer es va encendre una altra llum vermella en l'escalada del conflicte. Entre 200 i 300 mercenaris russos van ser atacats i assassinats per avions estatunidencs que treballaven per a l'Exèrcit de Síria a la regió de Deir-Ezzor. A pesar que Moscou ha desplegat les seves tropes a Síria, entre 1.500-2.000 mercenaris russos estan en lluita, portats per la companyia Wagner, ignorat oficialment pel govern de Vladimir Putin.

Una altra de les grans batalles és la de la regió d'Afrín, que mostra el complicada que és el conflicte, amb l'operació Olivera que ha organitzat Turquia per a treure als kurds de YPG. Rússia ha donat asil als milicians kurds en Afrín i els ha impedit el passo a Turquia. El curiós és que els kurds estan col·laborant amb els Estats Units en la resta dels camps, fins i tot els ianquis han oblidat que els de YPG són un moviment d'esquerres. Però el lema de totes les guerres “els enemics dels nostres enemics poden ser els nostres amics”, si en alguna part apareix a Síria.

El que passa és que els kurds han arribat de facto a controlar un terç de Síria. Un nou estat entre Síria i Turquia? Massa canvis per a més enllà de Turquia.

Rússia ha donat un ultimàtum als kurds en retirar-se d'Afrín, segons ha explicat l'analista Piotr Apokov: "L'amenaça de Turquia, amb el temps, obligarà els kurds a buscar el seu lloc a Síria. Seran violats, tant perquè Damasc i Moscou tenen el poder de donar garanties als turcs, com perquè la seva independència no els protegiria de les operacions antiterroristes de Turquia”.

Però si el pla rus sortís bé, si els kurds es rendissin, Damasc quedaria com a aliat dels kurds davant els turcs. A saber com això deixaria la relació entre els kurds i els Estats Units...

Guerra del segle XXI veure a Gouthan

L'altra batalla decisiva es disputa en l'est de Goutha. Goutha Est, barri de Damasc, va destacar en les mobilitzacions contra Bashar Al-Assad en 2011. El milió i mig d'habitants que tenia llavors ha anat disminuint, sobretot des que al maig de 2013 les tropes governamentals van envoltar i van assetjar l'Iran amb l'ajuda de les milícies i Hezbollah.

Els habitants de Goutha, que als seus carrers han vist passar milícies de moltes classes des de les milícies revolucionàries de primera hora, han hagut d'aprendre a sobreviure setmana a setmana en lloc dels subministraments bàsics, incloent-hi menjar i aigua d'aixeta. Avui en UNICEF es calcula que queden en l'est de Goutha 400.000 persones, la meitat d'elles nens i joves.

Si a Alep, Al-Raqa, Deir-Ezzor o Afrin es reflecteixen en la seva confusa complexitat els components geopolítics de la guerra de Síria –EUA, Israel, Rússia, l'Iran, Turquia, l'Aràbia Saudita...– El martiri de la població oriental Goutha demostra el que té de la guerra civil, o, o si es vol, d'un govern autoritari.

Des del novembre passat, els avions de Síria i Rússia estan bombardejant diàriament, a més del setge des de 2013, tant bombardejos com atacs aeris contra el Goutha. L'aixafament és encara més greu i sistemàtic des de desembre, amb l'ajuda de l'artilleria. Fires, hospitals, gents que esperen davant els rars forns o davant la distribució d'aliments, blocs de cases... La primera setmana de l'agressió es va saldar amb la mort de 500 persones, i des de llavors s'han multiplicat les morts. La treva humanitària acordada per Nacions Unides el passat 24 de febrer no va durar fins a l'endemà, ja que des de llavors les cinc hores diàries de calma anunciades per Vladimir Putin des de Rússia no han tingut més èxit.

Amnistia Internacional ha denunciat que l'estratègia d'Al-Assad i els russos de Gouthan és “O marxin, o moren allí” [We leave or we die]: fer esclatar a la població per a derrotar a l'oposició armada que els protegia entre ells, per a negociar després la fugida de civils i gudaris vius. En el document “Síria, estratègia de rendició o mort” es descriu amb cruesa com els grups rebels, però principalment el govern de Damasc, utilitzen aquesta estratègia.

És cert que el xoc geopolític entre les grans potències mundials, fonamentalment els EUA i Rússia, més les potències més petites com Israel, Turquia, l'Iran i els estats del Golf esquitxen tot en la guerra de Síria, fins al punt de contaminar les informacions que arriben des d'allí. Però n'hi ha prou amb veure un breu vídeo que Anadolu va treure de l'aire a Gouthari, que es troba en internet, que dura dos minuts, per a saber què és aquest crim.

El sofriment dels set anys de la població siriana és terrible. Es calculen 500.000 morts des de 2011, entre elles un 30% o un 40% civils, i dos milions de ferits més. (...) 5,4 milions de persones de 22 milions d'habitants han hagut de fugir, 6,1 milions més estan dins del país apartades de les seves llars. L'ONU calcula que 13 milions de persones pateixen assistència mèdica severa.