Quan va tornar de Mèxic després de set anys, un amic li va preguntar: si tenia una casa en la Part Vella de Sant Sebastià que volia llogar a algú de confiança i si li anava a agafar. En veure la casa, va assentir amb el cap. Sabia per endavant que havia pertangut a una tal Elbira Zipitria, però no li va donar importància. Es va assabentar de qui havia estat Zipitria i que aquesta mateixa casa havia estat usada com a escola clandestina. No va poder resistir la temptació de contar una història al seu pas. Ha treballat durant sis anys. Mentrestant, s'ha involucrat en altres dos projectes: Va dirigir El lloc passat, sol·licitat per ETB, a Berlín, i ho té tot preparat per a acollir la pel·lícula Kuart Valley que té com a eix un Western fet en la localitat de Kuartango.

Què et va portar a la documentació?

Jo vaig començar a fitxar. Vaig estudiar audiovisuals a Pamplona i direcció de cinema a Madrid. Vaig ser educat com a director de ficció i després vaig fer alguns treballs a Mèxic com a director. Però no dominava les eines de treball: càmeres, post-producció… Vaig sentir la necessitat d'acostar-me al cinema d'una manera més artesanal. Vaig fer un curt a Bolívia amb tots aquests treballs al meu abast, i això va canviar alguna cosa en mi. Encara tinc ganes de tornar a la ficció, però abans volia tenir més relació amb el documental i amb la realitat. Aquests documentals han servit per a aprofundir en la meva relació amb el cinema.

Els que van ser els meus mestres van aprendre amb Elbira Ziptria, i ens van donar més o menys informació sobre això. Però si es pregunta aquí o allà, ningú sap qui va ser.

Per tot el treball que va fer, no és gens conegut. Fa gairebé set anys que vaig començar a investigar i en Internet no hi havia gairebé res. Hi ha algun llibre rar que li van fer quan va morir i altres que parlen de pedagogia. Però de la seva vida no hi ha gairebé res. Vaig estar investigant durant els dos o tres primers anys, i vaig acabar aquest procés amb molta saturació. Per a entendre el moment en què va viure i totes les coses que va fer, havia d'escrutar molt. La llengua, la política, l'educació… Va treballar en mil camps. Això m'ha portat a conèixer a molta gent: als seus amics, als seus alumnes… En gran manera, m'he sentit en el món d'Elbira.

Vostè ha subratllat que el límit entre ficció i realitat és delicat.

És un tema molt ampli. Per a mi sempre hi ha ficció, fins i tot en un documental. En entrar en el meu personatge documental, he creat una ficció. En aquest cas, Elbira Zipitria és un personatge històric. No obstant això, els recursos que he tingut per a acostar-me a la persona són imaginatius: els records dels altres i la meva relació amb una persona ja morta. Això també es nota en la forma. No volia fer una biografia: encara que al principi vaig fer un estudi exhaustiu, després em vaig alliberar. La cerca no ha estat tant històrica, sinó personal. Volia saber com era aquella dona i per què havia succeït allò.

Tu mateix també formes part del documental. En la realització de documentals és habitual la figura del cineasta que s'endinsa en una cerca. S'ha sentit còmode en aquest paper?

En aquesta pel·lícula era imprescindible que jo aparegués. Fa uns anys, per vergonya o una cosa així, vaig dubtar. Però sent honrat amb mi mateix, era inevitable. Quan comencem a gravar em vaig oblidar de les incomoditats. Havia de fer-ho, i basta. Ho gravem durant tres setmanes a la meva casa, en un grup de cinc persones. Aquesta Maider que apareix aquí és un personatge. Soc jo, però no soc jo. És un personatge amb un conflicte. I ho he posat al servei de la pel·lícula. La veu en off també l'he posat jo i aquí m'he sentit més nua.

També ha canviat el títol en el procés: La frontera es diu Pas ara.

Quan va començar el projecte li vaig posar el nom d'IRA26-2. El seu sobrenom era Ira, i la direcció de la casa és 26-2. Per a mi la casa té molt pes i per això li vaig posar aquest nom. A més, el primer guió es componia de 26 capítols, en els quals el guió original es projectava. A mesura que es van fent noves versions, la dels 26 capítols perd sentit, i aquest número tampoc apareix en la pel·lícula. La frase “Muga es diu pas” va ser utilitzada per una amiga d'Elbira Zipitria quan va parlar amb mi. Es tracta d'una frase extreta d'un poema de Pedro Mari Otaño. Ho vaig apuntar perquè em va agradar molt, i després, a l'hora de muntar, vaig veure que tenia sentit. Crec que Elbira va superar moltes limitacions en la seva vida, i jo també en fer la pel·lícula: primer, el propi enquadrament; que aparegués en la pel·lícula.

Mentre treballaves amb el documental sobre la cisterna, també has fet la pel·lícula Passat un lloc Berlín. A petició d'ETB t'has acostat als temps que el Lehendakari Agirre va donar a Berlín. Ha estat difícil compaginar tots dos treballs, un per encàrrec, un altre molt personal?

Em va venir molt bé escometre l'encàrrec d'ETB. Ja estava bastant saturat d'Elbira. Vaig passar un any fent El Passat a Berlín, i cinc mesos a Berlín. Crec que li ha afavorit el Pas que es diu Muga. La manera de fer a la pel·lícula ha estat molt difícil, i a aquesta distància, l'he vist més clara.

En les dues pel·lícules es tendeix a conèixer als personatges històrics des de les persones d'avui dia.

Això indica la meva conducta i el meu interès pel passat. Cal fer una recerca històrica per a entendre aquests contextos, però crec que sempre cal acostar-nos al passat des del present. En el cas d'Elbira ha estat especialment investigada des d'ara, des d'aquí. Portar el passat al present ens ajuda a entendre moltes coses d'avui dia. De la societat, de la nostra identitat… És imprescindible per a avançar. Per això intento acostar-me personalment a aquests personatges històrics. A Berlín també hi havia un esforç per imaginar com podria ser el Lehendakari Aguirre a través de les persones d'avui. En això sí que han de veure.

Quin és l'idioma del teu treball? Pel que fa a Elbira Zipitria, la pel·lícula t'ha demanat que ho facis en basca?

Vaig estudiar a Madrid i després he passat set anys a Mèxic. He treballat molt en castellà, i es diu Muga El pas ha estat el primer que he fet en basc. Per a mi, la relació amb el basc ha canviat molt amb Elbira, m'ha acostat molt al basc. Ja ho sabia abans, però no estava en el centre de la meva vida. Entrant en el món de l'elbira, vaig entendre, així com els meus cossos, que és una elecció, i que tu decideixes viure així o no.

Se sol dir que els documentals es fan en el muntatge. Però, no obstant això, sovint es decideix si una pel·lícula avança o no a la recerca de finançament, quan el muntatge encara està molt lluny. Et sents còmode amb aquesta manera de fer?

Cal admetre que és així. A vegades sents que estàs mentint, perquè quan escrius la idea saps que encara hi ha moltes decisions que prendre. Però qui llegeix el dossier també sap que és així. No em resulta fàcil. No obstant això, crec que és un exercici bonic, perquè t'obliga a imaginar la pel·lícula. També és veritat que m'ha quedat molta idea en el calaix, i encara em passarà. Però crec que has de tenir clar a fons que creïs en un projecte i vols avançar. Si no estàs convençut, serà molt difícil fer el camí. Necessites aquesta força perquè el procés és molt difícil i llarg. En el cas del Pas es diu Muga, jo ja sabia, amb finançament o no, que volia fer la pel·lícula.

Errementari i especialment Handia han tingut un gran èxit. Us beneficia això també als cineastes que treballeu en un camí molt diferent?

L'èxit és, per descomptat, satisfactori. Però normalment les pel·lícules més espectaculars són grans. Hi ha molts tipus de cinema i el públic no coneix a molta gent que està treballant. Hi ha moltes coses darrere. Convindria posar el focus també en treballs fora del cinema industrial, però per a això cal incidir en molts aspectes. En l'educació, per exemple, el cinema té molt poc espai. Si ens acostumem a connectar el cinema sol amb el model i l'entreteniment de Hollywood, és difícil veure i gaudir d'un cinema que després té una altra funció.

Fer una pel·lícula sobre una pel·lícula és el teu següent projecte: Kuart Valley.

Això també ha estat una casualitat. Vaig ser al poble de Kuartango a l'atzar, i allí em vaig assabentar que havien fet un western. Vaig pensar que allí hi havia una pel·lícula. Posteriorment, Mario Madueño, productor del passat lloc de Berlín, em va cridar dient-me que un productor de Madrid s'havia assabentat de la pel·lícula i que volien fer alguna cosa. Buscaven un director i els vaig dir que sí. Encara estem en la fase inicial, però l'objectiu és contar com es va fer la pel·lícula Una mica més a morir en set anys, de manera amateur i amb l'ajuda de la ciutadania, adaptant tot el poble per a això… El procés d'immersió començarà a partir de març i llavors decidirem com explicar-lo i representar-ho. Aquest serà el repte.