Ja saps que el basc i la vella llengua de Sardenya estan units.

Per descomptat. No obstant això, és necessari facilitar les primeres dades per a confirmar que en la zona es troben restes de basca. A aquest efecte, ho he intentat en aquest llibre. No soc el primer a intentar-ho, ni el primer a proposar-ho, però si el que més dades ha donat, en toponímia i en altres ocasions. Fet el treball de recerca, amb les dades sobre la taula, em tocava fer hipòtesi, i aquí em vaig lligar. Entre les hipòtesis –i no sols la meva–, la principal hipòtesi és que, després de l'última glaciació, quan es va retirar el gel, la gent es va dispersar d'aquí, d'aquesta zona geogràfica que es coneix com a “refugi basc” o “franc-cantàbrica”. Entre altres coses, a Sardenya.

Quan?

En el Mesolític, segurament. Fa set o vuit o deu mil anys, perquè la gent no s'havia mogut una sola vegada. Mentrestant, segur que es va moure. Els arqueòlegs i genetistes donen suport a aquesta hipòtesi. Una altra hipòtesi és que el basc va venir d'Anatolia. L'arribada es produiria en l'època neolítica. Per tant, no és el que indica la primera hipòtesi, però sí que és el camí invers: aquella gent passaria per Sardenya abans d'arribar al País Basc. Però aquesta segona hipòtesi té menys força, encara que té el seu pes. Existeix també una hipòtesi segons la qual el basc i el paleosardini tindran una contribució paleolítica, de refugi, i neolítica, oriental. És a dir, la fusió de tots dos.

Com podem llegir en el llibre, fa 100 anys els lingüistes també van abordar aquest tema. Vittorio Bertoldi, entre altres.

En aquella època estava de moda la teoria del substrat mediterrani. En definitiva, segons aquesta teoria, totes les llengües que avui es parlen en l'àrea mediterrània han vingut de fora i no fa molt temps: és a dir, el grec i les llengües italianes, entre elles el llatí, van arribar mil o dos mil anys abans que Crist naixés, juntament amb l'expansió indoeuropea cap al Mediterrani. Aquests pobles indoeuropeus van adoptar, sens dubte, una sèrie de conceptes que utilitzaven les cultures i les llengües trobades en ells, tant els conceptes abstractes com els noms de llocs, animals, plantes i altres, sempre sota la teoria del substrat mediterrani. Hi ha qui diu, sobretot de l'escola italiana, que el 40% dels elements lingüístics que apareixen tant en grec com en llatí pertanyen a aquest substrat. Bertoldi és d'aquesta opinió, al costat de molts altres.

En què consisteix, llavors, l'aportació d'Eduardo Blasco Ferrer al nostre lingüista del dia?

En l'època dels bertoldis i dels altres, la prova de la relació entre el basc i el paleosardinio no era més que una dotzena de paraules: gorosti / golostri; mukuru / mogoro; ospel / ospile… i alguns topònims. Blasco Ferrer, en canvi, va arribar molt més lluny. Sense tenir en compte la teoria del substrat mediterrani, dona importància a la germanor entre el basc i el paleosardinio. Segons Blasco Ferrer, el basc i el paleosardinio eren a l'origen la mateixa llengua i, posteriorment, cadascun va prendre el seu camí.

En 2010 va començar la seva marxa a Sardenya per primera vegada.

Amb motiu d'Iruña-Veleia, el lingüista valencià Luis Silgo em va parlar del treball de Blasco Ferrer. Havia d'estar a punt de publicar el llibre. Em vaig posar en contacte amb Blasco. Llavors em vaig preguntar, com faig en nom del llibre: Petjades del basc a Sardenya?, amb signe d'interrogació. I és que, en els casos que es tracta de vells temps, les certeses són escasses. En fer-li la pregunta, he intentat contestar a ella i arribar a les conclusions. I, al meu entendre, les dades ens ho demostren, que hi ha petjades del basc a Sardenya. Si un altre diu alguna cosa més o té arguments suficients per a oposar-se, que ho digui.

Has elaborat un mapa de Sardenya amb topònims amb la petjada del basc. Són més que molts.

Sí, són molts. A Sicília he intentat fer el mateix, i no hi ha gairebé res d'això. Només vaig trobar tres o quatre coincidències. A Sardenya, per contra, són molts els que tenen alguna arrel basca, jo he enumerat més de 4.000. D'altra banda, és sorprenent que entre ells hi hagi noms com Aspizku, Urrosolo, Meskiriz o Izturiz. El lloc on apareixen també és significatiu. A Sardenya, els noms "bascos" apareixen en grau més alt a l'est de l'illa, és a dir, en una zona d'orografia molt caòtica, a la qual els conqueridors a penes han pogut dominar i a la qual han donat el nom de Barbaria. I aquí és on més noms té el basc. En el propi idioma també hi ha característiques molt especials, com la falta d'ús de r en l'inici de la paraula, l'absència de v...

Malgrat les grans evidències, vostè es queixa que la comunitat científica d'Euskal Herria no para esment al tema.

En primer lloc, donen per descomptat que al basc no se li ha trobat cap familiar, ni entre les llengües mortes ni entre les vives. I pensen que si fins ara els membres de la nostra comunitat científica no ho han trobat, ningú més ho trobarà. Es diu: “Si es troben evidències, les acceptarem”. Però després no és així. Hi ha una segona raó. Atès que tenim poca documentació de l'antiguitat –gairebé res més que els noms euskaldunes que apareixen en les làpides i altars de l'època romana–, la reconstrucció és gairebé l'únic mètode de retrocés. Si es tenen en compte les evidències de Sardenya –o d'Iruña-Veleia-, la reconstrucció perdria pes, almenys en part.

En part, no obstant això.

Sí, però a alguns no els agrada admetre que pot estar equivocat en res.Una tercera raó: algunes etimologies que es donen per segures, com la que procedeix del fossat llatí en basc, quedarien negades si a Sardenya aquesta paraula o aquesta arrel apareix en el principi, en el mitjà, en el final… Blasco Ferrer subratlla això en el seu libro.la veritat és que no era necessari anar fins allí amb les paraules tomba, pedrera o riu Errobi o Urrobi. O es pot posar l'exemple de Soro: [Diccionari Basc] Segons l'orotarico, procedeix del llatí solum. Aquesta paraula hauria donat sòl en basc, sí, sòl, la qual cosa trepitgem, però no camp o soló, “terra de cultiu”. En les llengües romàniques solum no significa “camp de cultiu” en cap lloc. A Sardenya hi ha molts camps i solos. Barbarian és un poble de l'època romana de Sorabile, l'actual poble d'Orgósolo. Tinc clar que algunes dades de Sardenya posen en qüestió unes certes etimologies i teories que Mitxelena i els seus seguidors han donat per bones. O l'article -a final de la paraula –millor anomenar-lo determinant–, que es diu de l'Edat mitjana, de ser una hipòtesi s'ha convertit en gairebé un dogma en les nostres facultats. A Sardenya apareixen topònims com Arana, Arria, Barria, Basaura, Ilarra, Iria, Lassa, Maia, Sarria... el que al meu entendre desvirtua la teoria. Em sembla que els filòlegs bascos d'ofici haurien d'estar contents amb els nous descobriments; espero que les dades que estan a la vista facin reflexionar als que es mouen en aquest món, si no a les noves generacions.

Les noves potser no són les generacions velles.

Si la “comunitat científica” respongués al “sí”, doni arguments, encara que siguin contradictoris. Si raonem, es pot discutir, però la tàctica és ignorar, ignorar, no dir res. Han passat vuit mesos des que es va publicar el llibre, i encara no s'ha publicat ni una crítica ni un comentari. Des que vam fer la presentació, aquesta és la primera entrevista que escric en premsa d'ARGIA, encara que he intentat amb molts mitjans de comunicació. Sembla que “l'elit cultural basca” no accepta més que el que diuen la Universitat del País Basc o Euskaltzaindia.