Encara que quatre internacionalistes d'Euskal Herria van estar des del principi, nosaltres arribem el dia 12 a la Marxa per la Llibertat del Poble Kurd. A la nit aterrem a Frankfurt (Alemanya) i de seguida ens van rebre dos kurds. Un d'ells, un home amb bigoti i furibund fumador, ens va contar que havia estat en la guerrilla setze anys. Pel mode estúpid en què conduïa, era absolutament convincent.

Després d'haver franquejat les fronteres i els controls de Suïssa a altes hores de la nit, ens vam detenir en un petit poble. Entrem per primera vegada a la casa de dues dels burkis kurds i provem què és l'hospitalitat obligatòria a Orient Mitjà. Encara que només van durar dues hores per a descansar, els kurds es van obstinar i prenem el desdejuni a les tres de la nit. Després de dormir 40 minuts, els nostres conductors es van dirigir a Alemanya. Al cap de dues hores estàvem en la meta.

L'alegria del poble kurd
Al final, ens unim a la marxa. El primer que ens va sorprendre va ser veure als kurds ballant i cantant malgrat estar en guerra –l'Exèrcit i els grups gihadistes de Turquia estan cometent enormes massacres a Àfrica–. És més, cada vegada que es produïa una pausa de 30 segons, vèiem als kurds lligats de la mà, cantant, cridant tornades o construint castellers. Les celebracions només van quedar el 15 de febrer, en l'aniversari de la detenció del seu líder, Abdullah Öcallan. Aquest dia no ballen i molts es dediquen al dejuni.

Al marge de l'efemèride, sembla que després d'anys d'opressió, violència i guerra a Turquia, Síria, l'Iraq i l'Iran, els kurds s'enfronten alegrement a la tragèdia. Encara que formaven el grup més sorollós, els kurds no estaven solos. Amb els joves de la diàspora de la PYD, el partit kurd hegemònic sirià, estàvem més de 100 internacionalistes, així com els resistents del partit comunista turc MLKP. En total, érem unes 500 persones i, seguint la filosofia kurda, darrere de la pancarta se situaven les dones, per a col·locar als homes al final.

Caminàvem per la columna formada per dues
fileres; el contrast entre el nostre soroll, el paisatge tranquil i el Porsche i els cotxes cars era evident. Els símbols verds dels grups YPG per a l'autodefensa dels kurds i YPJ per a l'autodefensa de les dones trencaven l'harmonia local. Els lemes que se sentien es difonien en diversos idiomes: kurd, francès, castellà, noruec... Tots els crits exigien la llibertat del fundador del PKK, Abdullah Öcallan, i elogiaven la resistència d'Afrín contra la invasió de turcs i islamistes.

El confederalisme democràtic
en Internazionaliston era comú escoltar el castellà, ja que la majoria pertanyia a l'Estat espanyol; catalans, madrilenys, aragonesos, canaris, bascos... Però totes les nits, en acabar el passeig, arribats al refugi, s'encenia la torre de Babel.

Els kurds volien que s'interioritzessin els criteris del confederalisme democràtic i per a això ens van repartir en els banys. Igual que a Orient Mitjà, havíem de treballar tots junts, però en lloc d'assiris, àrabs, circassians o iazidis, ho debatíem activistes de diferents cultures i orígens europeus: italians, suecs, alemanys... L'objectiu era coordinar els serveis, organitzar les tasques polítiques i quotidianes i canalitzar la crítica i l'autocrítica. És a dir, viure aquesta curiosa fusió de maoisme i socialisme llibertari que els kurds estan portant a la pràctica.

La nostra casa va ser durant els primers dies el búnquer de la Guerra Freda. De fet, la intenció inicial era creuar França i Alemanya, però després dels enfrontaments amb els turcs de l'any passat i la situació política estava molt a la vora, els organitzadors es van dirigir al poble neutral per a garantir la seguretat. En qualsevol cas, un grup de kurds s'encarregava de realitzar labors de suport per a protegir els feixistes de possibles atacs dels turcs.

Després de passar els
primers dies en les faldilles dels Alps, els dies 15 i 16 de febrer ens acostem a Ginebra. Allí ens trobem amb el president de la PYD, Saleh Muslim. Es dirigia a la seu de Nacions Unides per a presentar un informe sobre Àfrica, on els turcs i gihadistes han matat a més de 200 civils en bombardejos. Va comparèixer en roda de premsa, mentre diversos voluntaris formaven una tanca humana; Turquia ha ofert un milió d'euros per l'atropellament de Muslim, que ha estat detingut. El 18 va ser detingut a Praga per ordre dels turcs i el 27 va ser posat novament en llibertat pel tribunal txec.

Nosaltres també protestem davant les Nacions Unides de Ginebra, per a denunciar la deixadesa de l'organització en el cas de les massacres en Afrín i que Alemanya, venent armes a Turquia, està fent un gran negoci a costa de la guerra.

Després vam ser a un cinema de la ciutat i participem en un programa de televisió en directe. Dilek va parlar en Öcalla, parlamentari del partit kurd HDP a Turquia i nebot d'Abdullah Öcallan. Va subratllar que la intenció de Turquia és acabar amb tots els avanços del moviment kurd d'Afrín (feminisme, economia social, interculturalitat) i acabar amb la llibertat reeixida a través dels gihadistes, com Koban. La sala es va omplir d'emoció per la resistència, i cada vegada que es representaven els destrossats tancs turcs esclatava una riallada. L'ambient estava molt regirat i, de sobte, joves kurds de la PYD de Síria van decidir abandonar la sala. Els europeus no enteníem res, però, segons ens van explicar més tard, la lluita del llenguatge està pertot arreu. De fet, la majoria dels kurds viuen a Turquia. La veritat és que ens va alegrar veure que també entre els kurds es donen debats apassionats pel llenguatge o per les formes polítiques.

Geneva i Estrasburg El
16 de febrer vam tornar a l'edifici de les Nacions Unides per a retreure'ns la seva passivitat. En aquest cas, vam tornar a tenir a Saleh Muslim entre nosaltres. En finalitzar l'acte, pugem als autobusos per a anar a Estrasburg. Allí la nostra primera parada va ser el Centre de Cultura dels Kurds; les parets estaven plenes de fotografies de militants assassinats. Aquesta nit dormim amb les famílies kurdes. En el nostre cas, els dos fills de la família es trobaven actualment al Kurdistan, on un d'ells intentava passar aquest dia de l'Iraq a Afrín per a exercir d'infermera.

Manifestació El
dissabte va començar la mobilització a Estrasburg sota la pluja i la neu. Els internacionalistes estàvem al capdavant d'una onada de gent per a denunciar l'agressió criminal que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, havia ordenat contra el cantó kurd Afrin, a Síria, i exigir la llibertat d'Abdullah Öcallan. Öcallan, que fa dos anys viu totalment aïllat a la presó de l'illa d'Imrali, no pot parlar amb ell ni amb els seus familiars ni amb els seus familiars.

Vam fer un llarg recorregut i en tots els carrers es concentraven policies de Gendarmeria i CRS, per por d'una agressió gihadista. A poc a poc arribem al final de la manifestació i totes les delegacions van prendre la paraula. Els bascos reivindiquem una solució política pacífica, però mentre no ocorre així enaltim la resistència del poble kurd, especialment de les dones lluitadores, com Sakine Kansiz, Arin Mirkan, Barin Kobani o Avesta Xabur, que han mort en la batalla d'Afrín.

Davant la falta de millora del temps, el festival que es va celebrar després de l'esdeveniment va concloure abans. Semblava que havia arribat el moment de tornar a casa per a tots, però ens esperava l'última sorpresa.

En el viatge a
Brussel·les el combatent de Raqqa es va reunir amb els representants bascos un jove de l'Estat espanyol. Mentre conversàvem amb ell, descobrim que havia estat en Raqqa Síria contra l'Estat islàmic. No era aventurer ni militar, sinó historiador i militant d'esquerra. Dies abans havia perdut al seu gran amic lluitant contra Turquia: Olivier François Jean Le Clainche ‘Kendal’. Bretó era independentista, sabia basc i després de lluitar amb els kurds a Síria, va anar a defensar Afrín i allí va ser assassinat a principis de febrer. En ser preguntat al milicià que ens va acompanyar, ell tenia clar que la solució a Síria vindria de la mà de l'acord entre els kurds i Bashar A l'Assad. No obstant això, dubtava que Rússia, l'Iran, Turquia o els Estats Units ho permetin, i que el règim hagi entès que la situació no tornarà al statu quo abans de la guerra.