Ha participat en el teatre Teatre Llliure de Gràcia. Una obra de teatre que denuncia la repressió. Com ha anat?
He estat un actor alternatiu que s'ha inscrit en un càsting per a donar vida a Txell Bonet a través de l'obra ‘En procés’. Soc capaç de pujar-me a un escenari i fer aquest repartiment, així que l'he diferenciat completament de la meva realitat. Fa temps que vaig aprendre que el teatre és una ficció per a dir una veritat, que els actors som un canal sobre l'escenari. Jo volia que el públic veiés una declaració, però, malgrat intentar-lo, ha estat difícil que la gent no veiés dins de mi a Txell Bonet.

Encara que molta gent t'ha conegut per ser parella de Jordi Cuixart, tens una llarga i rica carrera a la teva esquena.
Sí, sense adonar-me, he passat a ser l'esposa d'algú. Jo ho porto amb calma, perquè no tinc por d'amarrar-ho a Cuixart. No tinc pèrdua de personalitat. És més, em sembla normal, i la situació és tan excepcional que deixaré la pell, no sols perquè els presos polítics surtin en llibertat, sinó perquè vull que s'acabi l'aplicació de l'article 155. En aquests moments, aparec en els mitjans de comunicació perquè estic vivint la repressió en la pell, però aquesta és una altra etapa de la meva lluita de sempre. Afortunadament, Cuixart i jo, des del respecte i el suport, sempre hem ajudat els camins dels uns als altres.

La nit del 16 d'octubre, Catalunya es va aombrar quan Carmen Lamela va decidir empresonar a Jordia.
Vaig passar el dia davant de la televisió, seguint els informatius. Haig de confessar que com tots els que van passar pel tribunal, com a Drapaire, van ser posats en llibertat amb mesures cautelars, pensava que Jordia també tornarien a casa. De totes maneres em vaig preparar a mi mateix perquè podia arribar un cop i havia d'estar fort. Passades les 22.00 hores, pocs minuts després de conèixer la notícia, vaig sortir al balcó a gravar les olles del barri. Els finlandesos que eren a l'apartament turístic del costat em van preguntar què passava. No em vaig atrevir a confessar que acabaven de tancar al meu marit, i els vaig parlar que els ciutadans estaven contra l'Estat espanyol. Bé, en aquell moment la decisió no em va sorprendre, el sorprenent és que continuï pres després de quatre mesos.

Cuixart porta més de 140 dies a la presó. Com esteu?
Estem forts, complets, sabem que si ens quedem parats no podrem canviar les coses. Per tant, suposant que es vagi a obrir alguna porta, m'estic mobilitzant constantment. Emocionalment hi ha una connexió especial entre Jordi i jo que ajuda a continuar lluitant contra el context. Això és una font d'energia per a mi. Però la realitat és molt dura, sobretot per l'aïllament. La situació s'allarga i ningú ens retornarà el robatori del primer any del nostre fill. Estem sacrificant i espero que no ho fem del tot.

Tenéis un fill de deu mesos. Com us ha afectat l'empresonament en aquest sentit?
Intent no llançar sensacions pessimistes. Els passatges que ens succeeixen en la vida no són a les nostres mans, però a les nostres mans està la manera d'afrontar-los. Potser la família que tenim al nostre costat no té dispersió física, però estan molt lluny perquè el mòbil els mira. Potser el nostre context serveix per a denunciar i sofrir en la nostra pell la dispersió que han sofert des de fa temps a Euskal Herria. Fins i tot quan les penes són motivades, i tenint en compte que la presó és una eina d'un altre segle, cal posar facilitats a les famílies. Bé, no vull que el meu fill es converteixi en un pare desconegut. I que aquesta crueltat es mantingui amb ànim durant vint setmanes, no lleva la crueltat natural de la situació.

Tots els caps de setmana us dirigiu a la presó de Soto del Real.
El meu fill acaba de complir 10 mesos, porta 25.000 km a l'esquena. És la pèrdua de temps, diners i energia que jo destinaria a qualsevol altra causa. La imatge que tenim de la presó no es correspon amb la del seu dia a dia. La realitat és molt pitjor. Jo he recomanat a més d'un que visiti les presons d'Estremera o Soto del Real: el desplaçament i l'estada a la presó canvia la imatge que tenen de la presó. És un exercici interessant.

A les portes de les eleccions del 21 de desembre, més d'un creia que els presos anaven a ser alliberats. En canvi, els mesos passen i no hi ha novetats.
Hem passat per moltes situacions, a mesura que passa el temps, el context és més difícil. Després de la duresa de les càrregues de l'1 d'octubre, crèiem que la detenció de Jordi era una conseqüència més del problema de control de les fronteres de l'Estat de dret, però, clar, la situació s'anava a calmar. Aquesta lectura es complica a mesura que transcorren els mesos: és evident que s'està rosegant lluny de la calma. Però no podem perdre l'esperança.

L'Ajuntament de Barcelona ja va organitzar la setmana passada un acte de denúncia de la dispersió i d'acostament de presos polítics a Espanya.La
construcció de ponts és imprescindible i ho veig perfectament, perquè té matisos molt variats. D'una banda, 29 dels 41 regidors van denunciar la detenció preventiva, i al costat d'altres representants sindicals i associacions van reclamar l'acostament dels presos polítics. Aquest esdeveniment posa de manifest que les coses no sempre són negres o blanques, i que cadascuna treballa, dins de les seves possibilitats, per a aportar el seu granet de sorra. Potser algun no porta un llaç groc, però escriu sobre el tema, com Jordi Évole. No hi ha una única manera d'ajudar.

El PSC, per part seva, no ha donat suport a la petició de l'Ajuntament de la ciutat comtal. Què opines?
Tinc una capacitat d'empatia gegant per a posar-me en la pell de l'altre, i segurament m'agradaria posar als altres de tant en tant en la meva pell. Però, quant a la decisió del PSC, diria que no s'han sentit còmodes per la proposta que ha fet Barcelona en Comú. No podem oblidar que fa pocs mesos va suspendre el pacte de govern que mantenia Colau amb el PSC per donar suport a l'article 155 de la Constitució espanyola. No obstant això, soc optimista, pot ser que en el futur se sentin còmodes si aquesta denúncia és proposada per una associació independent. Ells mateixos han reconegut que la detenció preventiva és desproporcionada i estic segur que trobaran una altra manera de denunciar-la.

En més d'una ocasió ha insistit en la importància de construir ponts.
Perquè estem disposats a conviure. Si Catalunya fos independent, hauríem d'estar bé amb els nostres veïns, perquè és imprescindible que siguem forts. La veritat és un mirall trencat i la solució sempre està a mig camí. No volem una guerra de bàndols, les actituds extremes no ajuden. Per tant, les decisions acordades són urgents.

Sent periodista, què opina del seguiment que s'està fent de Catalunya aquí i allà?
No he fet un seguiment dels mitjans de comunicació a Espanya, he seguit més del que s'ha fet a nivell internacional. Això sí, Jordi només ha tingut accés a les televisions espanyoles en la presó, i en més d'una ocasió m'ha dit que els relats equivocats són els protagonistes. Fa pocs dies em vaig espantar quan la senyora Cospedal va criticar a TV3 davant Eduardo Inda, amo del mitjà de comunicació més enganyós d'Espanya. És preocupant.

Quin és l'horitzó del context català?
Bé, l'horitzó és una cosa que mai arribes… David Fernández, a qui tant li agrada citar les frases dels altres, va dir una vegada, “volem democràcia per a arribar a la independència i ara volem la independència per a arribar a la democràcia”. Si algú pensa que si Catalunya es fa independent tot s'acaba, s'equivoca. Els succeirà el que els succeeix a les parelles que arriben cansades de preparar el matrimoni: llavors començarà el treball d'aprendre a conviure. Tenim grans reptes. Ara estem fent front a la repressió, però tenim moltes coses que canviar de fons. Cal gestionar la immigració agressiva que s'ha produït a conseqüència d'un repartiment inadequat de la riquesa i, encara que és necessari acceptar als immigrants, hem de treballar per a evitar governs inestables que dominen avui dia als països d'origen. O pel que fa al medi ambient, per exemple, qui sap, si dins de 10 anys no tindrem presos polítics injustament empresonats, però potser estem trencant el nas per l'aigua o l'energia, o perquè el desert ha agafat la meitat d'Espanya.

Què hauria de ser necessàriament la República catalana independent?
El que està per arribar és molt preocupant. El sentit de col·lectivitat i d'Estat serà imprescindible. Crec en el poder dels ciutadans. L'important és que la gent ho faci possible, l'1 d'octubre, que es mantingui aquesta actitud. Això és més ric que la independència d'onze països. Potser triguem uns anys a reequilibrar un sistema que està completament depravat, però aquesta és la clau.