A més de professor de Belles Arts, Joseba Eskubi Munitis (Bilbao, 10 d'abril de 1967) és també artista. Sempre ha tingut tendència a pintar formes orgàniques, organismes que prenen la vida de la seva mà, partícules per a una suposada ciència del terror, éssers de qui sap o del món, objectes, éssers humans, no se sap quin infern. D'aquesta rutina, potser. La clau és el sufix: -quis. Parts d'alguna cosa, restes d'alguna cosa, derivades d'alguna cosa. Costelles procedents d'un costat.
En 2014 ens va fascinar amb el meravellós llibre Insomnia, publicat per l'editorial Bellesa Infinita. Va començar a pintar sobre reproduccions de diferents catàlegs d'arts, suaus, aquoses, exagerant la sensualitat de la matèria i del gest, delectant-se i proporcionant; però no un delit suau, lleuger, sense pes ni profunditat, sinó un delit que podia pertorbar els ulls i el cor. Molècules per a una suposada ciència del terror; majúscules i minúscules per a un conte escrit a l'estranyesa de la vida quotidiana.
També abans, potser més tard, Joseba Eskubi es va colant en la xarxa, no sols en el seu web, sinó també en aquestes altres xarxes pelàgiques que anomenem socials. I per a molts, almenys per a mi, en les xarxes socials sol ser el més bonic que veuré al dia un quadre seu, una imatge seva, algú sap amb quina i sobre que pintada, encara que sigui una imatge digital, com en aquest cas. Què importa? El pintor sempre està pintant, fins i tot sense pintura.
Algú va dir que la cultura era un palimpsest gegantesc, esborrat una vegada i una altra, escrit de dalt a baix. Així també una suposada ciència del terror, la del dia a dia: començar i començar cada dia, créixer i créixer cada dia.
Bussum (Holanda), 15 de novembre de 1891. Johanna Bonger (1862-1925) va escriure en el seu diari: “Durant any i mig vaig ser la dona més feliç de la terra. Va ser un somni llarg i meravellós, el més bell que pogués somiar. I després va venir aquest terrible sofriment”... [+]