El general Wesley Clark compta la conversa que va mantenir en 1991 amb Paul Wolfowitz, sotssecretari de Defensa per a la política militar. Clarke va dir: “Has d'estar bastant content amb el comportament de l'Exèrcit en l'Operació Desert Storm” (en 1991 l'atac contra l'Iraq dels EUA). La resposta de Wolfowitz va ser càlida. “Bé, però no, la veritat és que havíem de deslliurar-nos de Saddam Hussein i no ho hem fet. No obstant això, hem après una cosa, podem utilitzar el nostre exèrcit a Orient Mitjà i els soviètics no ens pararan. Abans de l'aparició de la següent superpotència, tenim entre cinc i deu anys per a netejar els règims que són clients dels soviètics: Síria, l'Iran i l'Iraq”.

En 2001 li van dir al general Clark que anaven a prendre set països en cinc anys: l'Afganistan, l'Iraq, SOMÀLIA, Sudan, Líban, Síria i l'Iran. Wolfowitz ja estava al costat del secretari de defensa, Dick Cheney. Però els plans es van enfonsar. La guerra contra l'Iraq de 2003, trencant la legislació internacional, va trencar el consens entre els països occidentals i va provocar grans protestes a tot el món contra la guerra.

els Estats Units va haver de reorganitzar la seva estratègia. Nova tàctica A Clean Break de Benjamin Netanyahu realitzat en 1996 per un equip de recerca liderat per Richard Perl (ex sotssecretari de defensa): A New Strategy for Securing the Realm apareix en: Es proposava una estratègia per a desestabilitzar els règims d'Orient Mitjà, per exemple, s'assenyalava explícitament que Israel anava a atacar Síria a través dels proxys.

L'estratègia de la guerra delegada es va posar en marxa per primera vegada a Líbia i després a Síria. Avui tenim moltes proves que els extremistes islamistes van ser essencialment protegits i armats pels Estats Units, Turquia i Israel. Per part seva, l'Isis ha comptat amb l'ajuda directa de l'Aràbia Saudita i Qatar, i amb la col·laboració puntual dels Estats Units, Israel i Turquia. D'altra banda, països com França, els Estats Units, Israel, Turquia o Austràlia han bombardejat Síria incomplint la legislació internacional. Damasc semblava que ho havia matat, però aquí van aparèixer l'Iran i, sobretot, Rússia, que es van sotmetre a les lleis internacionals i a la Convenció Internacional. La intervenció russa va canviar el rumb de la guerra en favor de Damasc. Això ha obligat els enemics del Govern sirià a posar els seus peus en el sòl (boots on the ground) de manera inevitable. En aquests moments hi ha tres exèrcits trencant la sobirania de Síria: UU., Turquia i Israel. Els tres països tenen bases militars al país i realitzen operacions de guerra, quedant clar des del principi on està l'origen de la guerra a Síria: la intervenció imperialista.

Turquia ataca als kurds d'Afrin amb el seu exèrcit i als extremistes islamistes, que continuen la guerra contra Damasc. Israel ataca gairebé diàriament a Síria, els Estats Units ha matat recentment a més d'un centenar de soldats sirians i, mentrestant, la seva base militar continua desplegant-se al país amb l'ajuda i el suport dels kurds (han signat un acord per a deu anys). Per això, l'aliança entre els kurds i els nord-americans controla al voltant d'un terç del territori de Síria. En aquest terreny hi ha moltes regions i pobles que no són kurds, però Washington els va posar a punt, perquè tenen aigua, gas i petroli, perquè les matèries primeres clau no siguin viables econòmicament per a Síria. Al final, el que els Estats Units va fer a l'Iraq en 2003 l'està fent de manera diferent a Síria, però de moment amb un resultat molt semblant: ha destruït un país, ha pres sota control les seves matèries primeres i ha posat almenys mitja dotzena de bases militars. Per si no fos prou, ho ha fet amb la complicitat activa o el silenci de molts dels quals antany s'oposaven a la guerra.